2.2.09

Sobre l'afat, la seva coneixença, la seva desconeixença i la seva vigència

La Clarissa em diu que no pensa fer el meme proposat fins que no li concreti el significat d’afat , tot i que crec que ja l’intueix, i tot i que la Júlia li diu que ja en té prou amb la viquipèdia. Per si de cas, per si no fos suficient, intentaré explicar-me tant com podré, i amb els límits raonables que els posts demanen, a través d’autoritats i de raons necessàries. Començo per les segones:

Es sabut que des de temps antics –fou Demòcrit qui en parlà primer?- s’ha considerat que els animals, l’home i la dona inclosos, interactuen amb la realitat a través dels cinc sentits corporals: la vista, l’oïda, l’olfacte, el tacte i el gust. Totes les percepcions que proporcionen aquests sentits són processades pel cervell que a la vegada les fa actuar en sentit invers. Llull, però, veu clar que la boca, sobretot en els humans, no només és apta per al gust –com és que no era una cosa generalment acceptada?- sinó també per a la paraula (oral o escrita). I ara passo a les autoritats trobades amb l’ajuda de Google:

“...la idea fonamental de la funció de la paraula com una dada que prové del real, com un perceptum, si prenem la terminologia escolàstica que fa servir Lacan al text de la "Qüestió preliminar a tot tractament possible de la psicosi". La certesa que el real parla al subjecte és el fonament d'una teoria de Llull sobre la paraula que no ha deixat d'impressionar als estudiosos moderns del llenguatge. Es tracta de la teoria exposada en el seu opuscle intitulat "Lo sisè seny lo qual apelam afat (o affatus)", escrit desprès d'una gran crisi subjectiva, la crisi de Gènova, en la qual Llull es creu ja mort i condemnat. L'afat és la descoberta del subjecte d'un nou sentit - en el doble sentit de la paraula: un nou sensorium, un nou sentit perceptiu que cal afegir als cinc clàssics, i un nou sentit com significació insondable que prové d'un real del llenguatge. L'afat és el neologisme inventat per Llull per designar l'aparició d'un significant en el real que demana una resposta del subjecte. L'afat parla i el subjecte l'escolta com una significació absoluta, un significació que demana una interpretació. Per exemple, escriu Llull: "per ço, que l'afat anomena d'una manera absoluta pedra... l'oïda oeix pedra d'una manera absoluta". L'objecte d'aquest nou sentit és la veu, una veu que es distingeix de la fonètica perquè és primerament una veu àfona, que només esdevindrà so quan el subjecte respongui amb la paraula de la seva interpretació. L'afat parla al subjecte en silenci, imposa una significació a la qual caldrà que el subjecte respongui amb la paraula dita. No serà, doncs, estrany que Llull faci de l'afat la forma privilegiada de comunicació amb l'Amat, en una feina interpretativa que segueix la mateixa estructura presentada per les visions en la seva conversió".

Miquel Bassols. Visions de Llull.

No sé si el concepte ha quedat prou clar; penso que en Ramon era més directe malgrat les acusacions d’obscurantisme que alguns li fan. De manera que afegeixo el fragment d’una conversa que vam tenir el mestre i jo ja fa molts anys en què per poc no em pega a causa de les meves provocacions i impertinències. Jo ja tenia mig oblidat el que vam dir, però ell era meticulós i ho escrivia gairebé tot. Copio la part sobre el tema que ens ocupa del Llibre de la disputa del clergue Pere (jo mateix, modèstia a part) i de Ramon, el fantàstic:

Diu Pere: -Em produeix plaer dir paraules eloqüents i abundoses, perquè el fet de parlar causa delectança de manera natural, i gaudeixo encara més si tinc presents tots aquells que em lloen pel que dic. Si puc obtenir un plaer, seria un fantàstic si no me’l concedís.

Diu Ramon: -La bona eloqüència que posseïu i el saber serveixen per adquirir mèrit o culpa. Hom adquireix mèrit si lloa aquelles coses que són vertaderes i lloables sota l’hàbit de la virtut de la prudència, de la justícia i de les altres virtuts, i per això és lícit reivindicar el plaer produït per l’ús de la paraula. Tanmateix, com dieu tot el contrari, n’heu de concebre gran dolor i gran tristesa, perquè sou un fantàstic.

En Ramon, sempre em tractava de fantàstic, és a dir de boig, de visionari, d’equivocat; i jo a ell. Però ara no cal entrar en les nostres relacions sinó desitjar únicament que el concepte d’afat, que no la finalitat, hagi quedat mitjanament entenedor. Per cert, ja veieu com el que dèiem és perfectament vàlid actualment, en els nostres blocs, per exemple.

4 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

aixó no es penja un dilluns. M'ho miraré demà amb calma que estic espés.

Clarissa ha dit...

"Lo prometido es deuda". Demà mirarè de fer el meme. Per cert, molt ben explicat!

xurri ha dit...

estic d'acord amb el francesc, uf.

pere ha dit...

ja veig que els clàssics moderns... franceesc i xurri. Uf!

Volia recomanar una lectura de Josep Perarnau sobre el tema publicada per L'IEC, però si us poseu així...

És bastant senzill, no, Clarissa?
Estic a punt per a la lectura
del teu meme :-)