de premis virtuals i de mems blocaires (primera aproximació)

La jaka m’avisa que em deixa un premi al seu bloc. És un premi honorífic d’aquests que de tant en tant apareixen al nostre món virtual i que ens recorden que algú ens recorda; és un motiu de complicitat que ens sol agradar perquè com a mínim, a part dels comentaris dels posts, dóna fe que existim més enllà de la nostra pròpia pantalla i del tecleig que ens la va omplint amb assiduïtat diversa. Agraeixo de cor a la jaka el premi, i també a la Rosa, que sap de la meva amistat en el món no virtual. I ara penjo a la pantalla el diploma acreditatiu, que representa, segons diuen, unes flors tolkianes que creixen damunt les tombes dels reis Rohirrin i que en llengua vulgar s’anomenen no m’oblidis.











Una certa timidesa personal m’impedeix seguir la ronda indefinida de concessió del premi. També la limitació, per altra banda comprensible, de premiar només set persones o blocs. S’entén que quan hi ha una dotació econòmica o d’altres tipus es limiti el nombre de premiats, però aquest no és el cas.

Dit tot això, tinc la impressió que alguns dels que escriuen per aquí es miren aquests premis innocents i poc comprometedors amb certa condescendència o, encara més, amb un aire de superioritat del qui pensa que al seu bloc no hi caben més que premis “seriosos” donats per jurats reglamentàriament constituïts i de reconeguda solvència (?), i amb repercussió a la premsa. Bé, tot arribarà. Mentrestant uns altres gaudirem, agrairem i ens divertirem amb aquestes atencions.

També amb els mems (només trobo el substantiu al termcat, aplicat a la filosofia, però no hi ha dubte que la definició pot servir pels nostres mems, amb més o menys ironia incorporada) es poden observar reticències. La veritat és que al costat de mems que no tinc inconvenient a respondre i fins i tot poden ser estimulants, en d’altres no sé com posar-m’hi perquè s’allunyen del que tinc ganes d’escriure o perquè els trobo poc interessants, a vegades d’un primitivisme excessiu o més apropiats per a sessions amb el psiquiatre o el psicòleg a les quals de moment em resisteixo. Sigui com sigui, penso que qualsevol mem es pot convertir en un exercici literari interessant, en els casos més extrems pel repte d’intentar convertir en menjívol des de la pròpia perspectiva allò que inicialment no ofereix cap estímul o fins i tot és de jutjat de guàrdia.

Mai no he estat l’iniciador de cap mem, però avui –en dissabte tot és possible- em decideixo a proposar-ne un que alguns ja heu fet sense donar-li aquest nom. Tots hem llegit entrevistes amb escriptors i famosos de diferents àmbits que incloïen fotografies del seu entorn més immediat en un intent –fictici o no- d’arrodonir la personalitat del personatge. En el cas dels escriptors no pot faltar el lloc material des d’on creen la seva obra, com si fos l’espai físic limitat i no la seva ment un dels elements fonamentals del que llegirem posteriorment. Potser sí que el lloc, l’ordinador o la ploma tenen alguna cosa a veure amb el que s’escriu, però ho dubto; no obstant, i per si de cas, el mem que inicio consisteix en això, és una proposta de mostrar, com faig jo ara, l’indret, o qualsevol detall, des d’on perpetrem habitualment el que després llegiran pocs o molts. No sé si aquest mem tindrà continuïtat, entre altres coses perquè no demanaré a ningú que el continuï: m’ho impedeix el fet de ser membre de la plataforma DeMeDell (Grup en defensa dels mems de destinatari lliure) que jo mateix vaig crear al facebook i que consta en el present únicament de 12 selectes socis. No se m’acut com titular aquest mem incert, cosa que entenc que és un factor més a l’hora de restar-li continuïtat, però tant s’hi val, quedeu convidats, fins i tot els més gelosos de la vostra intimitat, els més pudorosos, els més escèptics de les petites promiscuïtats blocaires.
























Termcat:

mem: Unitat mínima de transmissió cultural que, segons algunes teories, actua en l'evolució cultural d'una manera comparable als gens en l'evolució biològica.


Viquipèdia:

Un mem (de l'anglès meme i aquest de memory) és, segons les modernes teories sobre la transmissió de la cultura a les noves generacions, la unitat mínima de transmissió de l'herència cultural. El neologisme va ser encunyat per Richard Dawkins, a causa de la seva semblança fonètica amb el terme gen.

Segons Dawkins, hi ha dos tipus diferents de processadors d'informació:
· El genoma o sistema de gens situats en els cromosomes de les cèl·lules de cada individu, que determina el genotip. Aquest A.D.N. constitueix la naturalesa biològica de tot ser viu, en particular de l'ésser humà. Els gens es transmeten sexualment d'una generació a l'altra mitjançant la seva replicació.

· El cervell i el sistema nerviós, que permet el processament de la informació cultural. L'esmentada informació es transmet per ensenyament, imitació (mimesis) o assimilació, i pot dividir-se en unitats simples (tals com una idea, un concepte, una tècnica, una habilitat, un costum, una manera de fabricar un estri, etc.), que, no sense certa ambigüitat, Dawkins anomena mems.

La tesi més important de Dawkins és que els trets culturals, o mems, també es repliquen. Per analogia amb l'agrupació dels gens en cromosomes, es considera també que els mems s'agrupen en dimensions culturals, que poden augmentar amb noves adquisicions de cultura. La gran diferència és que, mentre els cromosomes són unitats naturals i ubicades fisicament a l'ADN independents de les accions, les dimensions culturals són construccions humanes. Així, la cultura no és tant un conjunt de formes de conducta, sinó més aviat informació que especifica dites formes de conducta.