La Terra, desenganyem-nos, és un planeta mediocre, o ho seria si no fos per les curioses formes de vida que l’habiten i que l’encurioseixen tot i la seva tendència a dissimular i a protestar cíclicament a través de glaciacions, erupcions volcàniques, escalfaments i altres mètodes més subtils. Però no hi ha manera, malgrat que algunes formes e vida desapareixen, la majoria, fins al present, subsisteixen. Entre les formes de vida més estranyes, podem esmentar la humana que sembla que té una supèrbia extrema que la porta a pensar que pot arribar a domesticar la Terra que li ha donat vida.
Suposo que si la Terra permet que l’espècie humana continuï vivint i proliferant sobre la seva escorça és perquè, de moment –la Terra no porta pressa- es diverteix i se sorprèn veient aquests curiosos espècimens amb constant i patètica evolució i involució. M’imagino com deu xalar, per exemple, observant que el Patronat de Turisme de la Costa Brava ha tornat a reincidir en la dèria d’internacionalitzar el seu litoral a base d’intentar fer passar fotografies alienes per pròpies. Aquest cop li ha tocat a una imatge de les antípodes, d’Austràlia. Què deu haver passat pel cap –o potser no ha passat per enlloc- del responsables polítics i tècnics de la campanya promocional que els ha fet canviar la bellesa de la nostra costa per una anodina capa de sorra estèril i inhòspita? De tota manera, el que deu fer riure la Terra és la polseguera que aixeca l’assumpte entre periodistes, polítics i públic en general de totes les llengües i condicions. “Quanta hipocresia”, deu pensar, “que no ho sap tothom que la publicitat és una simplificació i, sovint, una mentida”. O és que algú s’ha comprat el cotxe de l’anunci de més avall després de veure’n la publicitat i en no trobar el botó que el feia transformar ha denunciat la marca a l’organisme pertinent i ha anat a tornar-lo al concessionari on el va comprar? No fotem! (Bé, potser l'exemple no és totalment adequat)
I aquesta dèria classificadora dels humans... Recordeu que Plutó era fins l’any 2006 el novè planeta del sistema solar i ara és simplement un planeta nan? Com si sabéssim gaire cosa de Plutó! Potser quan arribi la sonda New Horizons l’any 2015 en sabrem alguna cosa consistent, però de moment... Seguramentr és per aquesta manca d’informació que el senat d’Illinois va decidir no fa gaire que Plutó tornava a ser un planeta amb totes les de la llei, al menys mentre creués el cel del seu Estat; després, que decidissin els altres (els americans són molt així). I tot això perquè el descobridor va ser un fill del territori, Clyde Tombaugh, que el va confirmar el 18 de febrer de 1930 segons alguns i el 13 de març segons d’altres. Aquest any els d’Illinois han decidit que el 13 sigui el dia de Plutó (13 i divendres! Compte!). A veure si algun dia el Parlament de Catalunya s’atreveix a dotar de l’estatus de planeta l’asteroide Verdaguer, al menys mentre passi per territori nacional. Total, no crec que hi hagi gaire diferència entre un planeta nan i un asteroide errant, i perdoneu-me la meva ignorància en magnituds còsmiques.
En fi, deixem-ho aquí, en aquestes anècdotes incruentes i fins i tot risibles, que ja en parlem prou de les altres. Una mica de música del sistema solar? Doncs com que encara m’exalta el nou i m’enamora el vell, jo em trio aquesta barreja mitificadora i desmitificadora:
AL TEMPLE D'ÁNIMES PERDUDES
Fa 4 hores
5 comentaris:
Darrerament estàs posant molt bons títols...
ara no recordo quin estat dels Estates han decidit mantenir-li la categoría de Planeta a Plutó, es veu que estava molt deprimit...
Aquesta peli va ser impantac per mi, be, encara ho es, quin post que xulo !!!
abraçades,
me guardes un vals?
(encara que no l'arribéssem a ballar:)
Gràcies, Clarissa. Encara que no sóc gaire bo posant títols: se'm resisteixen, tot i saber que de vegades -com les cares i els vestits- ho són tot per a alguns.
Illinois, Francesc. Des d'aleshores, quan el palneta passa per sobre l'Estat, treu pit i amaga gepa: tot un fenomen!
Sí, jaka, una altra de les nostres pelis mítiques ... encara que el vals és el que l'acaba de dimensionar.
Una abraçada.
Me'l guardes tu a mi; Iruna?
Que no el ballarem? Cada vegada que ens vingui bé i fins que ens cansem. Què o qui ho pot impedir en la nostra virtualitat quotidiana? Fins i tot no notaràs cap trepig. :-)
Publica un comentari a l'entrada