del fandango a la sardana

Em trobo inesperadament -no recordava que es feien aquests dies- amb les IV Trobades de Música Mediterrània que el Museu de la Mediterrània organitza a Torroella de Montgrí durant els tres primers de maig. Aquest any la música invitada és la del País Valencià. A mi, nascut en terres de frontera (?) entre el territori català i el valencià m'estimula tornar a sentir la parla d'aquest sud que visito tan poc i que m'és tan proper i tan estimat, que aquests dies escolto pels carrers de l'antiga vila empordanesa. Com diria i voldria Frechina, jo no sento els habitants del sud com uns germans sinó que els veig quan em miro a l'espill, encara que fent una concessió al territori un visc sovint anomeno mirall a l'espill.

Per aquells que s'hi han apuntat, aquestes jornades consisteixen en una sèrie de tallers de música, cants i danses a més de les activitats públiques que són aquelles a què jo puc accedir. També tenim la vila plena de parades de productes de tot tipus de productes, fins i tot culturals, del nord i del sud, en aquest darrer cas, especialment -ignoro si totalment- de Cocentaina. Assisteixo a la conferència inaugural en què després dels parlaments i de les presentacions de rigor, Josep Vicent Frechina desenvolupa els temes que s'amaguen sota el títol: “Música valenciana, catalanitat i mediterraneïtat: una identitat problemàtica?”. Em reafirmo en el que ja sabia, que els conceptes d'identitat, ètnia i cultura són discutibles i poc o molt discutits segons qui els tracta i que discutir-los a fons i amb rigor interessa relativament. La conferència també em confirma que els meus coneixements sobre la música, no només des de la perspectiva sincrònica sinó també diacrònica són gairebé nuls. Que el fandango fos polifacètic i de tot el territori és un descobriment que faig i que m'avergonyeix; que la sardana com a dansa nacional és un invent polític del nord, no m'agafa desprevingut. En resum, que hauré d'estar atent al que diu en Frechina al seu bloc, tan poc actualitzat, que es diu “La caseta del plater. Cròniques musicals del país invisible”. I per si algú s'interessa pel tema, aquí deixo la part final de les seves paraules -consti que tinc tot el discurs per anar passant-me'l i que no descarto algun comentari posterior. Les imatges precipitades que acompanyen les paraules cal interpretar-les únicament com un ornament poc reeixit per no deixar la paraula nua.



I a la nit, abans de sopar, baixo de casa per escoltar les cançons de Miquel Gil i dels seus dos acompanyants que passen fred perquè malgrat que devem estar a 15 o 16 graus, la tramuntana bufa amb una constància que res no atura. I tenim sensació de fred els assistents, encara que la veu dura i al mateix temps càlida de Miquel Gil ens fa aguantar gairebé impertèrrits però no tan amatents com voldríem. No podrien els organitzadors preveure espais alternatius? I no ho dic tan per mi com per la gent més gran que davant la inclemència de la nit no va voler córrer riscos o incomoditats innecessàries.



L'endemà em dedico a recórrer les parades del carrer. Mentre escolto la música i les cançons, em dic que no només cal alimentar l'esperit sinó que també el cos té les seves necessitats, així que acabo comprant unes quantes garrafes d'oli de la Cooperativa Agrícola Catòlica de Cocentaina, un pèl amargant, un pèl àcid, sempre verdós, però excel·lent, com terra.

Al final no vaig poder assistir a la presentació del llibre de l'Helena, que posà haikus a l'essencialitat dels quadres de Vicent Ferrer Guasch en el llibre Calç i memòria. Que n'hauria dit el pintor eivissenc, que va morir abans de veure'l publicat. El podré comprar a les llibreries de Barcelona?

En fi, demà tornarem a la música i als camins de sempre, vella memòria.