4.5.09

del fandango a la sardana

Em trobo inesperadament -no recordava que es feien aquests dies- amb les IV Trobades de Música Mediterrània que el Museu de la Mediterrània organitza a Torroella de Montgrí durant els tres primers de maig. Aquest any la música invitada és la del País Valencià. A mi, nascut en terres de frontera (?) entre el territori català i el valencià m'estimula tornar a sentir la parla d'aquest sud que visito tan poc i que m'és tan proper i tan estimat, que aquests dies escolto pels carrers de l'antiga vila empordanesa. Com diria i voldria Frechina, jo no sento els habitants del sud com uns germans sinó que els veig quan em miro a l'espill, encara que fent una concessió al territori un visc sovint anomeno mirall a l'espill.

Per aquells que s'hi han apuntat, aquestes jornades consisteixen en una sèrie de tallers de música, cants i danses a més de les activitats públiques que són aquelles a què jo puc accedir. També tenim la vila plena de parades de productes de tot tipus de productes, fins i tot culturals, del nord i del sud, en aquest darrer cas, especialment -ignoro si totalment- de Cocentaina. Assisteixo a la conferència inaugural en què després dels parlaments i de les presentacions de rigor, Josep Vicent Frechina desenvolupa els temes que s'amaguen sota el títol: “Música valenciana, catalanitat i mediterraneïtat: una identitat problemàtica?”. Em reafirmo en el que ja sabia, que els conceptes d'identitat, ètnia i cultura són discutibles i poc o molt discutits segons qui els tracta i que discutir-los a fons i amb rigor interessa relativament. La conferència també em confirma que els meus coneixements sobre la música, no només des de la perspectiva sincrònica sinó també diacrònica són gairebé nuls. Que el fandango fos polifacètic i de tot el territori és un descobriment que faig i que m'avergonyeix; que la sardana com a dansa nacional és un invent polític del nord, no m'agafa desprevingut. En resum, que hauré d'estar atent al que diu en Frechina al seu bloc, tan poc actualitzat, que es diu “La caseta del plater. Cròniques musicals del país invisible”. I per si algú s'interessa pel tema, aquí deixo la part final de les seves paraules -consti que tinc tot el discurs per anar passant-me'l i que no descarto algun comentari posterior. Les imatges precipitades que acompanyen les paraules cal interpretar-les únicament com un ornament poc reeixit per no deixar la paraula nua.



I a la nit, abans de sopar, baixo de casa per escoltar les cançons de Miquel Gil i dels seus dos acompanyants que passen fred perquè malgrat que devem estar a 15 o 16 graus, la tramuntana bufa amb una constància que res no atura. I tenim sensació de fred els assistents, encara que la veu dura i al mateix temps càlida de Miquel Gil ens fa aguantar gairebé impertèrrits però no tan amatents com voldríem. No podrien els organitzadors preveure espais alternatius? I no ho dic tan per mi com per la gent més gran que davant la inclemència de la nit no va voler córrer riscos o incomoditats innecessàries.



L'endemà em dedico a recórrer les parades del carrer. Mentre escolto la música i les cançons, em dic que no només cal alimentar l'esperit sinó que també el cos té les seves necessitats, així que acabo comprant unes quantes garrafes d'oli de la Cooperativa Agrícola Catòlica de Cocentaina, un pèl amargant, un pèl àcid, sempre verdós, però excel·lent, com terra.

Al final no vaig poder assistir a la presentació del llibre de l'Helena, que posà haikus a l'essencialitat dels quadres de Vicent Ferrer Guasch en el llibre Calç i memòria. Que n'hauria dit el pintor eivissenc, que va morir abans de veure'l publicat. El podré comprar a les llibreries de Barcelona?

En fi, demà tornarem a la música i als camins de sempre, vella memòria.

10 comentaris:

Clidice ha dit...

El fandango, la jota ... són balls ben nostres :) gràcies per escampar-ho.

Anònim ha dit...

I el garrotín. I la rumba. De vegades la carrincloneria ens duu a voler obviar grans veritats, que, a més, ens hauríen de provocar la mar d'orgull.

I la senyora Carmen Amaya va néixer al Somorrostro filla d'un gitano mallorquí... Què més volem?


Si t'agraden les músiques de la Mediterrània, Pere, el recomano el "Creuza de mä", un disc cantat en genovès per De Andrè, amb melodies recollides per aquí i per allà de la nostra mar.

I quina sort ser a Torroella...

Salutacions des del Poble-sec!

Francesc Puigcarbó ha dit...

La jota es prou nostre, o el bolero i a mallorca també. DEL del fandango ho deia la Patro la iaia de la meva dona que era aragonesa d'Olba. La música no té fronteres

gatot ha dit...

em perdo en el só, Pere, i no sóc capaç d'entendre el vídeo de'n Frechina... el só és massa greu per la meva capacitat auditiva...

m'agradaria saber què diu, que t'hagi interessat... però en faria prou amb una referència...

no tinc gaire clar què és o no "nostre" ni qui som "nosaltres"... la jota i els fandangos no m'arriben, segurament per poca cultura i poca tradició... tampoc m'arriba la sardana, tot i ser del "nord" i haver-ne cantat de petit al coro de l'església, i saber-ne la lletra d'algunes de memòria...

sóc, com apunta algú, més de rumba i de pop o de folk que en dèiem abans...

ma mare era nascuda a Gualta... a tocar de "Tarruella" com ho deia ella... ara que comença l'estiu i el bon temps... passem sovint amb els gatets per aquests camins...

però no som gaire socials... :)

que tinguis bona setmana amb el pòsit que t'haurà deixat la bona música...

iruna ha dit...

hauré de buscar què és el "fandango".

i això que dius de "la sardana com a dansa nacional, un invent polític del nord"... a tu potser no et va sorprendre, però jo no ho he acabat d'entendre. què vols dir, que va néixer per a ser "dansa nacional"? o que, per interessos polítics, van convertir aquella dansa en "nacional"? no és ben bé el mateix, però, en qualsevol cas... m'agrada vore com la ballen... escoltar com la toquen, los músics... i com s'emociona qui li agrada. jo vaig aprendre molt poquet a ballar-la i gairebé no ho he practicat. la jota també m'agrada. m'agrada més ballar sense pauta, però són músiques i danses que m'agrada poder trobar-les al carrer i que penso que podria xalar ballant-les.

no sé fins a quin punt la sardana i les "músiques tradicionals" perduren "gràcies" a determinats sentiments o pensaments polítics. possiblement, en bona part (si no tota) és gràcies a això. a mi, sense tenir un "sentiment o pensament polític", ni "nacional", m'agraden.

bona nit

miquel ha dit...

Ja veus, Clidice, només reprodueixo el que veig i escolto. Ballar, ballo poc :-)

Bé, Montse, més que no apreciar i obviar, el que passa és que desconeixem i els mitjans no són precisament generosos a l'hora de donar pistes.
M'agraden les músiques de la Mediterrània i t'asseguro que tindré en compte la teva recomanació.
Salutacions des de la Sagrada Família, ja.


Ben cert, la música traspassa fronteres, Francesc, encara quie alguna més que altra.

Ostres, gatot, em pensava que se sentia força bé. No em facis dir més del que dic ni rereflexionar.
Aquesta que tu dius és la qüestió: qui som nosaltres? Existeix un nosaltres?
La meva música també és força variada i sense fronteres, cosa actualment inevitable.
Així que algun dia et veure -i als gatets- per Gualta. I dius que sou feréstecs? Va, va.
Més que la música, el pòsit me'l deixa la tranquil·litat relativa dels darrers quatre dies, que aviat s'obliden.
Que tinguis bona setmana :-)

El de la sardana no ho dic jo, ho deia el conferenciant i crec que té raó: el que eren balls empordanesos es van començar a promocionar fins a convertir-se en la dansa nacional, tot i que en bona part del teritori no tenien cap tradició i encara en tenen poquíssima i de fa poc temps; al mateix temps es van anar oblidant balls o músiques més coneguts arreu. En fi, no sóc un expert. Que ens agradi més o menys la sardana ( a mi m'agrada força) no té res a veure amb la seva evolució territorial, és clar, ni amb la seva propmoció institucional o del tipus que sigui, que per altra banda no és que sigui gaire efectiva.
Bona nit, iruna.

Júlia ha dit...

Si és que som molt més 'espanyols' o 'peninsulars' del que ens pensem... encara que amb això del mediterranianisme kedem bé amb poc gasto.

Júlia ha dit...

...i la Chunga a Montjuïc.

Clidice ha dit...

La veritat és que com que provinc de les terres de Lleida, la sardana és un ball que hi ha entrat força tard. Per caràcter no m'ha agradat mai gaire, m'agrada més el ball de gitanes, amb els seus salts, les seves cabrioles, les cintes ... la descaradura i la rialla gruixuda :D és més plebeu, menys burgés :D. L'alegria, en definitiva :)

Tinc la sensació què la sardana (ara em crucificareu :P) és un ball que perpetua la submissió, que ens clava al seny i ens ha fet perdre la rauxa que ens caracteritzava com a poble.

miquel ha dit...

Que no, Júlia, són els espanyols que són molt catalans ;-)

De fet la sardana, ei, em sembla, és un ball popular empordanès que per raons diverses s'acaba convertint en un ball identitari de tot el territori, encara que en la meva joventit no vaig veure mai una cobla pel meu territori. Als llocs on la sardana és una dansa tradicional penso que no és gens elitista. Aconsello una vegada me´s la lectura del llibre de Jordi Lara "La màquina d'espantar ocells...", entre altres coses per veure l'arrauxament que pot produir. De tota manera, tens raó, Clidice, quan parles de la sensació externa.