i Chopin, què?

Si fos més previsor, hagués intentat muntar un recordatori blocaire dedicat a Chopin. Estic segur que la col·laboració hagués estat multitudinària -potser sóc un romàntic- i el seguiment i comentaris als mitjans –no cal especificar quins- espectacular, però sovint se m’obliden els esdeveniments. Ara ja és massa tard per pretendre que la gent dediqui un reconeixement a Fryderyk Franciszek Chopin, que va nàixer tal dia com avui de fa exactament 200 anys.

Algú podria pensar, i per què li hem de dedicar un homenatge a Chopin, si ni tan sols era català? Se m’acut que un altre podria respondre que no cal que l’homenatjat sigui del país per retre-li la nostra admiració. A aquells de ment més tancada, però, jo els recordaria que Chopin va ser català si entenen com a tal el que viu i treballa a Catalunya, o en sentit més ample –jo sóc pancatalanista- en algun territori de parla catalana.

Recordeu aquella carta que va escriure al seu amic Juli Fontana l’any 1838?: “Segurament aniré a viure a una encantadora cartoixa enclavada en el país més bell del món, el mar, muntanyes, palmeres, un cementiri, una església del temps dels creuats, una mesquita en ruïnes, oliveres mil·lenàries ...! Ara, estimat amic, gaudeixo mica més de la vida, estic molt a prop del més bell del món, sóc un home millor...” I més endavant, en una altra carta: “Has de imaginar així: entre el mar i les muntanyes en una gran cartoixa abandonada, allotjat en una cel que té les portes més grans que les majors cotxeres de París. Imagina’m sense guants blancs, amb els cabells sense arrissar, pàl·lid com de costum. Les obres de Bach, els meus manuscrits, les meves notes i alguns altres papers, he aquí tot el que tinc. Impera una calma absoluta, es pot cridar molt fort sense que ningú pugui sentir-te. En una paraula, us escric des d'un lloc molt estrany ... La divina Natura, certament, és molt bella, però per gaudir-ne caldria no tenir tracte amb els homes, ni res a veure amb el correu, ni amb els camins...”

De tota manera, potser no cal que intenti justificar aquest recordatori amb cap altre argument que no sigui que a mi m’agrada Chopin. I no se’n parli més.

Potser hagués hagut de posar un nocturn, tenint en compte les meves preferències horàries i sovint anímiques, però m’agrada aquesta interpretació de Rubinstein, encara que el so sigui poc brillant:




Ara bé, quan necessito una mica d’ànims, aquesta és una de els meves músiques preferides, això sí, sense aquestes imatges circumstancials que qui sap si algun dia seran història oblidada, em temo que encara s'han de fer uns quants referèndums: