1.3.10

i Chopin, què?

Si fos més previsor, hagués intentat muntar un recordatori blocaire dedicat a Chopin. Estic segur que la col·laboració hagués estat multitudinària -potser sóc un romàntic- i el seguiment i comentaris als mitjans –no cal especificar quins- espectacular, però sovint se m’obliden els esdeveniments. Ara ja és massa tard per pretendre que la gent dediqui un reconeixement a Fryderyk Franciszek Chopin, que va nàixer tal dia com avui de fa exactament 200 anys.

Algú podria pensar, i per què li hem de dedicar un homenatge a Chopin, si ni tan sols era català? Se m’acut que un altre podria respondre que no cal que l’homenatjat sigui del país per retre-li la nostra admiració. A aquells de ment més tancada, però, jo els recordaria que Chopin va ser català si entenen com a tal el que viu i treballa a Catalunya, o en sentit més ample –jo sóc pancatalanista- en algun territori de parla catalana.

Recordeu aquella carta que va escriure al seu amic Juli Fontana l’any 1838?: “Segurament aniré a viure a una encantadora cartoixa enclavada en el país més bell del món, el mar, muntanyes, palmeres, un cementiri, una església del temps dels creuats, una mesquita en ruïnes, oliveres mil·lenàries ...! Ara, estimat amic, gaudeixo mica més de la vida, estic molt a prop del més bell del món, sóc un home millor...” I més endavant, en una altra carta: “Has de imaginar així: entre el mar i les muntanyes en una gran cartoixa abandonada, allotjat en una cel que té les portes més grans que les majors cotxeres de París. Imagina’m sense guants blancs, amb els cabells sense arrissar, pàl·lid com de costum. Les obres de Bach, els meus manuscrits, les meves notes i alguns altres papers, he aquí tot el que tinc. Impera una calma absoluta, es pot cridar molt fort sense que ningú pugui sentir-te. En una paraula, us escric des d'un lloc molt estrany ... La divina Natura, certament, és molt bella, però per gaudir-ne caldria no tenir tracte amb els homes, ni res a veure amb el correu, ni amb els camins...”

De tota manera, potser no cal que intenti justificar aquest recordatori amb cap altre argument que no sigui que a mi m’agrada Chopin. I no se’n parli més.

Potser hagués hagut de posar un nocturn, tenint en compte les meves preferències horàries i sovint anímiques, però m’agrada aquesta interpretació de Rubinstein, encara que el so sigui poc brillant:




Ara bé, quan necessito una mica d’ànims, aquesta és una de els meves músiques preferides, això sí, sense aquestes imatges circumstancials que qui sap si algun dia seran història oblidada, em temo que encara s'han de fer uns quants referèndums:

8 comentaris:

Júlia ha dit...

A Mallorca sí que han fet any Chopin, hi ha molta matèria per la xarxa, ara, posats a fer homenatges...

Per cert, la realitat no va respondre a la idealització de l'indret que va fer el músic, ja sol passar.

I dels mallorquins de l'època patits, sobretot, per Sand, val més oblidar-ho.

http://www.anychopin.es/chopin_mallorca.php

Pais secret ha dit...

Que bonic el campanar de la capçalera, no se perquè però em sona.

Ahir escoltava Chopin, sense saber res de l´aniversari del seu naixement, i qui m´hi va portar va ésser precisament un flash visual que se´m va aparèixer sense saber com, del campanar de la cartoixa de Valldemossa. És curiós com lliguem mentalment les idees.
Avui, en llegir-te la sorpresa ha sigut encara més agradable. Per la meva part, seguiré amb la conmemoració, escoltant-lo i enyorant la Serra, ara que ja han florit els ametllers.

F.Puigcarbó ha dit...

Chopin si no vaig errat nomes s'hi va estar tres setmanes a Valldemosa, tant ell com George Sand deien pestes dels mallorquins i la seva bruticia, o aixó em varen explicar a ses illes. Ara, profit n'han tret....

Clidice ha dit...

no sóc gaire xopinera, però vaja! en honor teu n'escoltaré una mica :)

pere ha dit...

Sí, Júlia, he anat seguint una mica el material mallorquí. Entre nosaltres, diria que Chopin m'ha fet passar més bones estones que alguns homenatjats i homenatjables del país, però... I com diem de tant en tant, el que importa no és la data ni el personatge sinó l'obra, vingui d'on vingui. ep, però continuarem fent país.
Ah, la realitat, sobretot quan s'hi enfronten els artistes, i encara més si són romàntics.

És clar que et sona el campanar, PS, és de Peratallada, amb sol ja ponent.
Que curiós de vegades com sense saber-ne el motiu fem, diem, sentim alguna cosa que després relacionem amb algun fet; com una mena de sentit extra, de somnis desperts, de relació estranya amb la totalitat del món. A mi em passa de tant en tant.
desitjo que la música de Chopin t'hagiu estat plaent, segur que sí. Una altra confessió que no hauria de fer, però que deu ser conseqüència d'aquesta lluna plena esplèndida d'avui: saps que no conec Mallorca?

I tant que n'han tret profit, Francesc. De vegades, tornant als turistes, potser cal prescindir deles idees preconcebudes i intintar entendre alguna cosa més a part dels paisatges.
Per concretar: sembla que van estar a Mallorca des del 8 de novembre de 1838 al 13 de febrer de 1839. A la cartoixa es van instal·lar a finals de novembre, segons he llegit.

Jo crec que fa de bon escoltar, Clidice. Compte, jo l'escolto amb mesura i no sé si Chopin té actualment grans admiradors entre la gent que escolta música clàssica.

Pais secret ha dit...

És clar que em sonava!Aquest color daurat que li dóna el sol ponent a la pedra és inconfusible.

Bé, més que res, el comentari és per dir-te que no deixis d´anar a Mallorca.Un observador com tu no pot permetre´s una cosa així.
Ara bé, has de saber escollir els camins que trepitges, deixa enrera ciutat (una vegada vista) i enfila´t per la Serra de Tramuntana,deixa s´Arenal i perde´t per les cales de Llevant i els pobles d´interior.I sobretot, alimenta´t del vi i les exquisiteses de la terra.
"Ja n´ho sabràs a dir", que diuen al meu poble...

Arare ha dit...

per què dius que no era català, Chopin? Si va néixer a Polònia!

a mi m'agrada molt, Chopin. Amb mesura. Massa estona d'ell m'empatxa, com les coques massa ensucrades.

Jo sí que sabia que era el centenari del seu naixement. Entre això i el primer aniversari de la mort del gran Pepe Rubianes, va ser un dia ple de sucre i d'acidesa. Una bona combinació.

pere ha dit...

Ets observadora, PS, jo, en canvi, al contrari del que penses, sóc incapaç de fixar-me gaire en el que veig, la meva capacitat de distreure'm amb qualsevol cosa és proverbial.
Qui sap si et faré cas en qualsevol moment, però crec que abans em toca Menorca, per allò d'anar de petit a gran.
Ja t'ho diré.

Ja veus, Arare, a mi se m'ha oblidat Rubianes, tan present, i m'he endarrerit dos-cents anys. En qualsevol moment ho esmenaré.