temps de poeta

Personalmente creo que es una de los poetas más importantes del XX, y por ello no me sorprende lo poco conocida que es. Este país nuestro es experto en desmemoria y desprecio del prestigio. Quede, pues, como pequeño desagravio al olvido, el esfuerzo de Canut en el Romea. Durante una hora brilló la poesía de Maria Mercè Marçal. Fue una hora luminosa.

Llegia el dijous la columna de la Pilar Rahola a “La Vanguardia” que acabava amb aquestes paraules. Vaig pensar que si la M. M. Marçal és una poeta oblidada, tots els altres poetes del país, vius o morts, deuen ser pràcticament inexistents. Què pretenem, que cada cert temps les institucions del país celebrin o subvencionin un acte en memòria dels poetes? Qui, com, on i per què ha de recordar els versos dels poetes? Jo penso que els poetes, com els altres escriptors, han de ser presents de baix cap a dalt, de l’individu que el fa seu cap al col·lectiu, públic o privat que reflecteix el conjunt dels individus. I no vull allargar-me ara amb la funció dels centres d’ensenyament a l’hora de fer estimar i per tant de recordar els versos dels poetes.

Avui, quan fa just vint-i-cinc anys que Salvador Espriu és mort, potser alguns diran que és un poeta poc conegut, que es recita poc, que es canta poc, que l’hem oblidat. Ho direm als blocs i ho dirà la premsa i potser altres mitjans. I jo pensaré que no, que és un poeta tan viu –més encara- com altres poetes, que jo –he repassat posts- n’he parlat des de l’any 2005 deu vegades, la darrera tal dia farà un any, i que si algú pensa que se n’ha de parlar més és cosa seva fer servir els mitjans al seu abast per explicar-lo, per fer-lo estimar, per fer-lo recitar i per recitar-lo.

Avui, en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, he triat uns fragments servits per Josep Pla al seu “Homenot” amb la intenció d’insistir que potser sí que encara falta algun estudi –els recitadors de pomes d’Espriu no cal que llegeixen els treballs sobre la seva obra- que insisteixi que allà on molts veuen una intenció social, patriòtica, etc., ara tan present, hi ha també el poeta, l’individu, que sovint per una mena de pudor s’amaga i desapareix dins de l’embolcall del conjunt del qual forma part.

La desaparició de la família fou un cop fortíssim, menys per la nova situació material en què es trobà que pel buit immens en què quedà immers. Si el seu pare havia estat per a l’escriptor una font d’amenitat, la seva mare havia representat potser la tendresa. Si a aquestes desgràcies s’hi afegeix la situació en què es trobà –un home tan refinat, tan conservador, tan delicat – a conseqüència no solament dels esdeveniments políticosocials a què férem referència, sinó de la liquidació que en els últims vint anys han tingut aquells esdeveniments, és natural que Espriu es quedés arrasat i atuït. Arribà un moment que cregué que formava part d’una generació acabada, morta i debolida, que la seva vida no tenia cap sentit, que no hi havia res a fer. ¿I qui hauria pogut ser tan insensat per a no pensar el mateix?

[...]

He pogut a penes fullejar –encara inèdit- l’últim llibre de versos de Salvador Espriu. Es titula “La pell de brau” i m’ha semblat una descripció d’una dramàtica actualitat, feta amb una excepcional qualitat sensible i intel·lectual. Seguin, un sentit ja perfectament marcat en l’obra anterior, el poeta s’encara amb el seu propi temps, amb la realitat que té davant dels ulls –amb la realitat crua, abrupta, miserable. Anoto aquesta descripció:

No saps que les aixetes s’han fet
perquè no hi ragi l’aigua,
i les cases perquè passis
més saludable fred,
i els trens i els camins per al suport
del meritori nivell de la general felicitat?
Com que no vol mai ploure,
es clar que no hi ha llum,
i amb el diner no compres
res del que vols i perversament necessites,
excepte l’entrada
per al futbol de les festes
o per a la intangible cursa nacional.
Però, mentre els elohim
juguen a coudineta,
tu, tan senzill i sofert,
et consoles
empassant-te una a una
les grasses paraules
que et serveixen quasi de franc
els papers.
Oh, el brou d’aliment, l’alegria
d’aquesta lletra impresa a la paella
sense oli i sense foc!
Després, ja tip del tot i havent-te
escurat el pit, al llarg de la jornada,
en la còmoda escopidora que son sempre
els polidíssims carrers de Sepharad,
te’n vas a dormir, donant gràcies a Déu
en meditar amb esforç, original filòsof,
que falta un dia menys per a la mort.

1959

I ja posats a allargar-me, repeteixo tres vídeos descontextualitzats (el primer el podeu veure sencer aquí) penjats en altres moments, el tercer amb finalitat merament quaresmal: