19.3.10

animals i bèsties

Jornada llarga, de dos quarts de nou a les vuit, gairebé sense temps de llegir el diari –ni els blocs, és clar-. Però jornada amb pauses i variada. De dos quarts de tres a vora les sis em passejo amunt i avall pel zoològic. És com si fos un home escèptic que torna a la immediatesa de sensacions de la infantesa sense poder escapar-se de la reflexió de la maduresa. M’agraden els animals: aquests ullets dels goril·les que alguns veuen maliciosos i jo entenc tristos i comprensius, que voldrien parlar però saben que és inútil; aquest elefant tan poderós, temut pels tigres, que camina en cercle, estrella solitària admirada i envejada; aquest lleó (es diu Josep? Felicitats!) amb quatre lleones, tots ben pascuts, endormiscats a l’hora de sol, que quan refresca a la posta és mouen d’esquerra a dreta i tornen a començar interminablement en al seva llenca de terra que ni tan sols imita la sabana mentre deuen olorar, just a la seva dreta, les víctimes que una memòria ancestral encara els recorda; aquestes aus majestuoses enreixades per sempre més que ja no són conscients de la seva capacitat de volar fins al cel i es conformen amb petits saltets de branca en branca i assagen positures perquè les puguem fotografiar des de tots els angles... Qui sap si una parella de toros braus, alliberats per fi de les corridas, tindran l’honor d’ocupar un nou espai dintre de poc, i jo també els fotografiaré.

I els dofins, els preferits! Tan intel·ligents, sempre amatents a explicar la seva morfologia i la seva vida que després resumeix un humà amb finalitat didàctica en un català vergonyós: “els dents dels dofins..., mastiquen...” Els dofins, sempre amb aquest mig somriure amable i burleta de savis que saben que el seu destí és distreure els infants amb genialitats acrobàtiques que els seus entrenadors pensen que executen a canvi d’unes sardines mortes però fresques.

En tornar del zoo encara em queda una estona de feina compartida: quatre de trenta expedients. Mentre arriben els meus, m’entretinc llegint històries curtes d’animals i bèsties:

El cavall, desorientat per una malapta estirada de la brida, va fer un bot i el cavaller caigué en mala posició. El genet es va trencar una cama i el cavall, convençut que complia un deute pietós, va rematar-lo amb una forta guitza a la nuca.


Per Calders: “Els bons costums”, dins De teves a meves.

5 comentaris:

kika ha dit...

quina feina més relaxada que t'ha tocat fer!
sobretot si t'agraden tan els animals com perquè t'agradi tenir aquest ratolí al blog! :-)
quan he estat al zoo, una mica per força, el que em va entusiamar van ser els dofins. fins i tot crec recordar que em van emocionar.
el pere calders, boníssim, com només ho pot ser ell!

Clidice ha dit...

cada any anàvem al zoo amb els meus fills, era obligatori. Tot i que els últims anys vam aprofitar per rumiar sobre l'exhibició d'animals, la conservació, la reproducció, l'extinció ... ara ja fa temps que no hi vaig, tinc por de sortir-ne angoixada.

Calders i la justícia poètica no? :P

F.Puigcarbó ha dit...

Ai en Calders, quin nen gran més murri era.
Quan al Zoo fa anys i panys que no hi vaig i confesso no haver vist mai en floquet de neu, (e.p.d.)

la paraula de comprovació es: maniess

jaka ha dit...

M’encanta anar al zoo, però també sento pena quan miro als ulls dels goril•les i ximpanzés hi ha alguna cosa que em diu que ens comuniquem... no ho se explicar, però no em veig molt diferent d’ells.
Quan hi havia l’Ulisses crec que vaig arribar a enamorar-me d’aquell tros de peix tan maco, de vegades penso si encara deu nedar per allà a San Diego.
Ara espero amb candeletes el dia que hi pugui anar amb l’Alexis.
Bon cap de setmana !!!

pere ha dit...

M'agraden els animals, kika (fins i tot els ratolins inquiets i les tortugues, com la que tu tens al bloc), i les feines relaxades :-)
Molts dels meus nens també s'emocionaven amb els dofins, eren els seus preferits.
Quina sort poder llegir Pere Calders, no?

No crec que sortissis angoixada, Clidice, perquè a la fi no ets tu qui ha decidit aquest destí per als animals, però segurament continuaries pensant que no és això.
Calders és tan empàtic ;-)

A mi, Francesc, que sóc com un nen en alguns assumptes, el zoo em continua agradant; quan penso que sóc gran, em continuen agradant els animals malgrat tot.


Si no fos per l'Alexis, jaka, i tantsaltres nens, el zoo no tindra cap sentit, diguin el que diguin els seus defensors. Mentre duri, però, hi continuarem anant alguns grans.
Bona setmana, jaka.