Antoine de Saint-Exupéry: Le Petit Prince
El veig tornant del mercat: una petita joia enreixada amb la mateixa portada que recordo de fa tants anys. Realment espera un nou lector? Qui ha estat el seu darrer propietari? On el va comprar? Li van regalar? On i quan l'ha llegit? El va acabar? Què li va semblar? Quants lectors s'ha entretingut amb les pàgines d'aquest exemplar? Li ha costat sobreviure? Quanta gent el deu haver llegit des que es va publicar per primer cop? Observa el seu propietari, amagat en alguna penombra, quins ulls el miren i pensa quines mans l'agafaran? Se l'emportarà si no l'agafa ningú? Per què ha triat desfer-se d'aquest llibre i no d'un altre: perquè l'estima, l'odia, li és indiferent ...? Hi deu haver a l'interior publicitat d'una escola d'idiomes? I si m'equivoco i el petit príncep acaba d'arribar misteriosament-potser en bicicleta-de l'asteroide B 612?
Em tempta, però sé que, a part de corroborar l'anècdota d'un matí o de començar una col · lecció de petits prínceps en diverses llengües (180, diuen), no en trauria el mateix profit que un nou lector coneixedor de l 'alemany. És clar que el podria desar, matricular-me d'alemany a l'Escola d'Idiomes i, al cap d'uns anys, gaudir d'una vella lectura-si és que les velles lectures realment ho són-en una nova llengua.
I si es quedés eternament allà per ser testimoni i símbol del pas de les generacions de lectors de llibres que no envelleixen o de lectors que tot just comencen a ser-ho i encara troben noves totes les històries?
PS: Potser publicitat de l'obra de Ramon Oller El meu príncep?
2 comentaris:
això del bockcrossing no ho acabo de veure la veritat, serà per la meva malaltia possessiva amb els llibres. Encara que, vist el teu text, potser si que paga la pena :)
Feliç tu, Clidice, que no tens necessitat de fer bockcrossing, i no et dic res de la meva mania possessiva.
La veritat (ja ho llegeixes) és que em va fer molta gràcia la trobada del principet.
Publica un comentari a l'entrada