25.3.10

cànons i anticànons (1)

En algun moment reemprendré el tema del cànon literari que vaig encetar fa uns dies; mentrestant, recordo que no m’ha arribat cap qüestionari de la Institució ni ningú no m’ha dit que el tingui. Cap de vosaltres, amables blocaires, no me’n pot enviar un?

Després d’escriure l’apunt esmentat vaig buscar a través de Google si algú havia penjat el cànon en format epistolar que Gabriel Ferrater havia escrit l’any 1958. Com que no el vaig trobar, he decidit que jo mateix el pujaré perquè el tinguin a mà tant els que l’han llegit com els nous lectors. És possible que alguns, molts o pocs, pensin que és un referent excessivament breu i poc argumentat, força subjectiu –ho són tots els cànons?-, molt radical, etc. Sigui com sigui, a mi em sembla interessant no només pel contingut sinó per la sinceritat que li suposo pel fet de ser un document privat que, a més, és possible que mai arribes al seu destinatari; interessant també, perquè al contrari dels llistats hagiogràfics, en aquest no només es canonitza (poc), sinó que es recorda que els sants també tenen defectes o que la perfecció no existeix.

Ara no opinaré sobre la carta (avui només en deixo la primera part per no allargar-me més –compte, cal recordar que és del 58- i continuaré amb un segon lliurament), però invito a una lectura en què no només es tingui en compte el que Ferrater diu sinó també el que suggereix, el que es pot extrapolar. Per cert, asseguraria que l’opinió sobre Pin i Soler es basa en part en el fet que l’autor és de Tarragona, i ja se sap: entre Reus i Tarragona...



18 febrero 58

Querido José María:

No es por pereza que te dije el otro día que apenas me veía con fuerzas para trazarte el prometido esquema de literatura catalana. Realmente no hay casi material para llenar ni dos cuartillas. Pero, en fin, voy a hacer lo que pueda, y, el día que tengamos una charla ya me pedirás que complemente lo que haga falta.
Ya sabes que, según dicen, los fundadores de la prosa catalana moderna son Pin y Soler y Narcís Oller. A Pin y Soler no lo he leído ni pienso hacerlo: parece que es una especie de Fernán Caballero en más chiquito todavía. Es en todo caso el introductor de la peste ruralista entre los novelistas catalanes. Sobre Oller te adjunto unas notas que tomé este verano, cuando releí sus cosas principales. Nada malo puede decirse de Oller, pero tampoco nada bueno. Era de intenciones civilizadas, pero no tenia talento: en todo caso, se le lee todavía sin esfuerzo, y sin duda es mucho mejor que Ignacio Agustí, que le plagia descaradamente. En los últimos años, Cruset se ha dedicado a hinchar la importancia de Vayreda, sobre cuya novela principal, La punyalada (sólo tiene otra, Sang nua), verás ahí también una nota. Vayreda es otro ruralista, y francamente malo, aunque tiene lo que podríamos llamar una vitalidad animal superior a la de Oller. Sus recuerdos de la guerra carlista están escritos en una lengua de perro pero se leen bien, cosa que no ocurre con sus novelas. Para ahorrarte la consulta del Espasa, añado que Mariano Vayreda es el hermano menor de Joaquín, el inventor de la pintura olotina, y que él fue también pintor y que a menudo ponía las figuritas en los paisajes de su hermano. El otro novelista de la época que a veces se recuerda todavía es Raimon Casellas. Era un buen crítico de arte, pero sus novelas y cuentos son grotescos. En uno de los papeles adjuntos encontrarás copiada la primera frase de Els sots feréstecs*: este estilo absurdo se mantiene durante todo el libro.
Y eso, o sea nada, constituye toda la prosa catalana de la Renaixença, aparte Ruyra i Víctor Català, que son lo único con cierta envergadura. De los demás, no sólo es difícil decir algo para caracterizarles individualmente, sino que ni siquiera forman propiamente una literatura, una escuela con cierta unidad: no son más que unos cuantos pequeños aficionados provincianos, que se dedican a imitar lo que está de moda en Madrid o París.
De Ruyra i Víctor Català no te digo nada, porque a éstos hay que leerlos, por lo menos en parte. Hay que leer Solitud, y probablemente nada más de Víctor Català, cuya flauta realmente parece haber sonado una vez por casualidad. Te adjunto unos pasajes de una interviu con ella, que indican el horripilante mundo de donde salió. Es también, con pocas diferencias, el mundo de Ruyra: era terrateniente en Blanes, y allí pasó toda su vida. Lo que creo hay que leer de él es el cuento La parada, que me parece muy superior al resto de su obra, y casi lo único que hace de Ruyra algo más que un Pereda menor. Lo que verás en la primera página que leas de Ruyra es que era realmente un gran prosista, con nervio y número y vigor idiomático: y es el único de quien puede decirse que realmente escribía en catalán.

Gabriel Ferrater: “Carta a un neòfit castellà, sobre literatura catalana, seguida de cinc anotacions de diari, sobre Oller i Vayreda”, dins Sobre Literatura, Ed. 62.


*A on reira de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d’aquell jaio del dimoni?
Era tan xaruc, xaruc, que, mentre els uns deien que tenia més de noranta anys, d’altres juraven que havia passat dels cent, i no mancava qui fes posta sobre que en duia a l’esquena més de cent quinze o de cent vint.

4 comentaris:

Júlia ha dit...

Ja està tot dit, té tota la raó. T'envio el qüestionari.

Sadurní ha dit...

Déu n'hi do la "canya" que fotia en Ferrater. Va ser un gran poeta, importantíssim, però no m'hagués agradat tenir-lo d'enemic.

Salut i mercès per reproduir-nos aquestes perles.

S.

Albert ha dit...

Boníssima, la carta aquesta del meu exveí. Llàstima que jo no tingui prou elemnts com per jutjar. Veig, de totes maneres, que es refereix a Renaixença i no va gaire més enllà. A la segona carta es carrega Sagarra?

miquel ha dit...

Una mica de raó no li falta, encara que és una llàstima que el text sigui tan breu.
Moltes gràcies pel qüestionari, Júlia.

Doncs sí que fotia canya, Sadurni, potser més del compte a causa de la privacitat original del text; no crec que en un escrit per publicar hagués estat tan radical.
Gràcies a tu per passar per aquí.


Ja saps com era de vegades el teu exveí, Albert.
Demà, que ja deu ser avui, pujaré la segona part de la carta... i no avanço qui se la carrega :-)