3.3.10

circuït obert

Tenir la possibilitat de rebre comentaris, més ben dit, rebre’n, als apunts que vas deixant al bloc, està bé. A la fi, si fem públic part del que escrivim, és també per compartir i si compartim, sempre és interessant una resposta, encara que alguna vegada sigui per dissentir o per mostrar que allò que has escrit amb una determinada intenció ha estat interpretat d’una altra manera o, potser, que allò que consideraves accessori, marginal, que fins i tot podries haver suprimit, s’ha convertit en el tema principal per al lector-escriptor que t’ha visitat. La comunicació és un procés ben misteriós. De vegades, però, resulta preocupant que et sembli que algun comentari, tot i que suposadament fa referència al text escrit, no té cap relació amb les idees que has intentat exposar. Potser més que preocupant –a la fi escriure és una diversió- et fa pensar que has fracassat en el teu intent d’explicar-te, que ets massa críptic, tu que volies ser diàfan, fins i tot que ets un inepte. Després, per conformar-te, no et queda altre remei que decidir que el lector-escriptor de bloc sovint s’autoimposa uns deures excessius que consisteixen a anar resseguint els apunts de tots els blocs que ha anat acumulant al llarg del temps, una tasca impossible que el porta a les lectures en diagonal, a passar per alt aquell adverbi definitiu, a negligir aquell adjectiu imprescindible, a saltar-se aquella conjunció adversativa que en lloc de confirma oposa, a oblidar el to habitual dels textos; això sempre que no s’hagi anat saltironant de bloc en bloc per acabar tornant enrere a deixar un comentari pensant que es recorda el que s’havia llegit.

I, com em passa massa vegades, he oblidat la finalitat d’aquest apunt que no tenia intenció d’escriure. Per què l’he començat? Potser per què em sembla que no m’he explicat prou bé en l’apunt que vaig deixar ahir a Dimarts de sang i que ningú no encertarà qui és el personatge que únicament, crec, va aconseguir una lliga amb el Barça i és coautor de quatre novel·les policíaques? No ho crec.

En començar a estava disposat a parlar del carrer de l’oci, però, evidentment, ho deixaré per demà, si me’n recordo de llegir que avui en volia parlar.

4 comentaris:

Júlia ha dit...

Ep, que ahir anava errada, pensava que havia de ser un autor català i ara amb el post (apunt per als normatius) se m'ha encès la llumeta britànica...

Clidice ha dit...

òndia! Júlia això és una super-pista :P no diré res perquè ja sé per on vas :)

kika ha dit...

ni amb les pistes se m'encèn cap llumeta a mi, com sempre :-)
per la resta, m'has fet pensar en l'efecte calimero, que m'agrada i no m'agrada. està bé això de posar un nom bonic a una cosa que fa ràbia. compensa els sentiments que genera :-)

pere ha dit...

Ai, Júlia, que he de deixar pistes amagades pertot arreu...

Molt bé, Clidice, però que consti que encara no has fet acte de presència verbal :-(

Una pista definitiva, kika: un dels dos escriptors era un entrenador de futbol.
Compensa, però no prou.