de les magnituds estelars

Llegeixo que avui fa 90 anys Antoni Maria Badia i Margarit i 59 Ferran Torrent. Del doctor Badia recordo les seves classes quan ell impartia “Filologia catalana”, una matèria que es va convertir més en una història del país que en el que el títol estrictament prometia; encara a les darreries del franquisme, que no tinc clar que s’hagi acabat del tot, agraeixo al doctor Badia, d’una bonhomia a tota prova, que em fes arribar una història viva però encara amagada i que m’interessés per continuar descobrint-la. Quant a Torrent, sóc lector de la seva obra des del principi i sempre m’ha semblat un dels novel·listes més sòlids de la nostra literatura, diguin el que diguin els crítics, i no em refereixo només al gènere negre, sinó a la narrativa en general, per bé que la seva obra té unes fluctuacions considerables. La seva darrera novel·la, Bulevard dels Francesos, prescindint de la tècnica que sempre domina, em sembla un llibre important, tant com m’ho va semblar en el seu dia Gràcies per la propina, amb la qual trobo alguns punts de contacte. Què tenen en comú Badia i Margarit i Ferrant Torrent? Doncs, a la seva manera diferent, dues fidelitats, que en els temps que corren ja em sembla prou per començar. És veritat que el primer encara creu en la col·lectivitat i el segon es mostra més aviat escèptic respecte les empreses comunes.

En les properes eleccions, si tot continua com fins ara, els socialistes deixaran de governar el país –també l’Estat- i la ciutat de Barcelona. No em sembla ni bé ni malament, però és lamentable que els nous governants (déu, meu, per fi Trias, tantes vegades políticament enterrat, serà alcalde!) arribin al poder més per demèrits dels governants sortints que per mèrits propis i per una situació global que determina la marxa de l’economia que a la fi és la que fa i desfà, fins i tot allò que abans anovenàvem cultures. De tota manera –m’hi jugo el que calgui-, en el nostre país continuarà havent-hi gent, no sé si molta o no tant, que malgrat l’evidència del retrocés social i econòmic espectacular seguiran veient l’origen de tots els mals en la manca d’un estatutet d’anar per casa i la solució en unes perspectives de sobirania molt interessants però que ni avui ni demà es realitzaran ni arreglaran el dia a dia ni l’any a any que ens esperen.

Dintre del desgavell general en tots els ordres, és d’agrair l’existència dels blocs, en creixement exponencial, reducte de llibertat i de veritat (la de cadascú), que ens permeten analitzar l’exterior i a nosaltres mateixos, a vegades amb exercicis de virtuosisme verbal –i virtual- més que notables i que, a la llarga, aconseguiran... Tinc tantes esperances en els blocs com a eina... que em quedaria curt en imaginació i en paraules a l’hora de voler expressar la seva multiplicitat de possibilitats.

Em miro un moment la tele just quan els jugadors petits del Barça acaben de guanyar els del Madrid. L’entrevistador pregunta si demanaran algun extra: “Jugar al Camp Nou”. “Davant de l’Inter?”. “De l’equip que sigui”. Una altra opció és “Anar al Tibidabo”. El futur és dels equips flexibles.