11.5.10

la poesia és un moment

Fa unes quantes “hores del lector” feien broma els dos escriptors consagrats amb els novells i no sé com va anar ni recordo si es dirigia al públic en general, que l’Emili Teixidor, referint-se a aquells que llegeixen poc o gens amb l’excusa de la falta de temps, deia: “La poesia és un moment”.

Vaig pensar que sí, però que no, que per a mi el conte és un moment; la novel·la és un moment: la puc deixar i recomençar quan vull; d’altres gèneres literaris són un moment, però la poesia... És clar, és un moment si em trobo amb una infàmia com aquesta:

Sempre visc en un neguit,
ni un descans en tot el dia.
Del matí fins a la nit,
em pregunto si podria,
descansar el cap al teu pit.

pere palau. provisionals.

I en aquest cas encara li donaria voltes a la possible intenció eròtica del poema. Però la concentració expressiva de la poesia, les imatges personals que a mi tant em costen de desxifrar, els ritmes que a vegades se m’escapen en una primera lectura, i en una segona... Uf, com em costa a vegades arribar a alguns poemes. Algun cop fins i tot penso que el poeta ha construït un galimaties només per fotre’m, o potser li ha sortit el galimaties sense cap mala intenció, que a vegades la passió, la pressa i l’intent d’originalitat porten al caos. D’acord, és possible que el que calgui és no pensar gaire què vol dir l’autor i si el camí per a dir-ho era el més adequat (i sobretot no haver llegit determinats tractats de poesia). Potser el que cal es deixar-se portar per la música de les paraules, per la melodia del vers, per la subjectivitat del poeta vista a través de la meva subjectivitat, per la complicitat d’un concepte, per la sorpresa d’una imatge... A la fi, cada lector refà el text que llegeix. Però jo en vull més; aspiració sovint inútil, ho sé. Agafo un poema curtet, per exemple aquest:

DISCIPLINA

Mentre per la finestra
entra la fresca alba
una follia dolcíssima
l’impregna d’ira.
Val la pena tanta calma?
Val la pena tanta ombra?

Hèctor B. Moret: Camp clos.

Molt bé, crec que hi he entrat. M’he deixat portar per les paraules, pel ritme, pels contrastos. Gaudeixo, entenc, ¿entenc? Sigui com sigui, l'estímul ha arribat al meu cervell. És un poema que puc arribar a fer meu, cosa que tampoc calia. Però, quant de temps m’ha acostat adonar-me que és un poema que de la mateixa manera que es pot llegir en català es pot llegir també en italià, amb significats diferents, evidentment. Quan i com m’he adonat finalment que parla de Cesare Pavese, potser del dia 27 d’agost de 1950 –aviat farà seixanta anys justos- que és quan va decidir suïcidar-se, potser mentre per la finestra de l’hotel l’aire de la matinada aconseguia refrescar una nit càlida en aquella habitació de l’hotel de Torí. Era fàcil adonar-se de tot això? Calia? Potser no, però es troba en el poema. I després d’aquesta relectura, em vénen ganes de llegir Pavese?

-La poesia és un moment.
-Home, no sé què dir-te. En el meu cas ja ho veus, porto més de mitja hora escrivint i a penes he parlat de les voltes que li he donat al poema. Però, sí, jo sempre tinc algun moment per llegir poemes, encara que després pensi que hauria d’haver estat fent alguna altra cosa, llegint, per exemple, tres o quatre pàgines d’una novel·la, o un microconte (uf!). També hi ha dies que prefereixo escriure sobre poesia.

7 comentaris:

PS ha dit...

Per mi, els "moments poètics" són medicinals, gairebé providencials. Me´ls prenc en petites dosis, una pídola abans d´adormir-me,una cullerada després del cafè, un pessic de cinc minuts al pic del migdia...a poc a poc i ben administrada.Pulir-me tot un llibre per petit que sigui i per molt que m´agradi m´és contraproduent, és com menjar-se una "carta" sencera de xocolata, totes les masses piquen.

Aquest Pere Palau està molt inspirat...

Montse ha dit...

A mi una poesia em pot durar una setmana llarga...o més!

Calpurni ha dit...

La poesia és un moment, el que passa és que no sabem quant dura.
Molt bona la teua reflexió.
Salut.

Salvador Macip ha dit...

Estic d'acord. La poesia s'ha de degustar lentament.

Mireia ha dit...

Doncs no sé si tinc autoritat per discutir una opinió d'en Teixidor, però a mi la poesia em costa mooooooolt (d'un moment rien de rien!!)

Francesc Puigcarbó ha dit...

LA POESIA com un quadre té múltiples lectures. Com un quadre no està mai acabada del tot, ambdos quadre i poesia el que fan es atrapar l'instant.

miquel ha dit...

És com ha de ser, A. A mi, per a la meva desgràcia, de vegades em passa que un poema em porta a l'altre i a l'altre i a l'altre... i al final, a cap. Altres cops, a l'intent, segurament innecessària, d'entrar-hoi més i més. També en altres moments, és veritat, els llegeixo sense altra intenció que deixar-me portar. En fi... De tota manera, jo no sóc lector de poesia.

A mi, anys, Arare, per professió i perquè sóc lent :-)

Gràcies, calpurni. Exacte, el temps de la poesia no té una unitat temporal patró.

I si es pot llegir en veu alta, SM, trobo que encara millor.

Tens autoritat, Mireia. Estic segur que Teixidor et podria aconsellar, potser convèncer, però tota lectura és en darrer terme, una experiència personal, intrasferible.

D'acord amb la multiplicitat de lectures, Francesc, que en la poesia encara és més clara que an altres realitats o percepcions vitals.
Ara bé, el poema sí que està acabat, el que no s'acaba mai és la seva lectura; i a vegads els instants de la poesia poden ser eterns. És clar, tot depèn una mica del poeta i del lector.