tempo de literatura (dissabte)

Tempo econòmic

Començo per la casa Batlló. Al preu que posen les entrades per visitar-la, la Fira Internacional del Llibre Antic (el català en tercera posició en els cartells que l’anuncien, després del castellà i l’anglès) és una bona ocasió per tafanejar l’arquitectura de l’edifici, encara que només sigui la primera planta i el soterrani, que en cap cas em diuen gaire cosa. La primera parada, tot just entrar, és la de Rodés, breu salutació abans de continuar el passeig. Les parades són petites, però econòmicament potents en la seva condensació d’exemplars que des del punt de vista literari m’interessen molt relativament; circumval·lar els propietaris impertèrrits per tal de veure el seu material em neguiteja una mica; un petit –de mida- llibre de Ramon Llull sobre la Verge es troba fora de l’abast de la meva butxaca. En fi, que em sento una mica estrany.

Tempo conegut

Arribo a la Catalònia quan teòricament ja s’ha acabat la marató literària dedicada a Foix, però encara sóc a temps d’escoltar el darrer rapsode, un representant de l’ajuntament que hauria de conèixer però del qual només em sona vagament la cara. Clou l’acte amb dos sonets de Sol i de dol, els dedicats a Riba i a Salvat Papasseit. Trobo la seva lectura correcta –què és la correcció?-, però el seu ritme excessivament ràpid, precipitat, polític, com la consulta de la Diagonal que suposo que a ell no l’ha esquitxat. Si el voleu escoltar, el teniu al vídeo del final, que he intentat arreglar amb “Goldwave” i que per falta de pràctica m’ha quedat amb una veu metàl·lica que penso que s’adiu amb la funció pública. Mandrejo una mica per la llibreria i em compro En el dia més clar de l’any, amb deu nadales de Foix i un CD amb el recitat. Com que el llibre té les pàgines impreses al revés de la portada (o viceversa), demano un descompte a la caixa; la noia em mira escèptica i em diu que em pot fer un 5 %. En realitat el que hauria de fer es tornar el llibre a l’editorial, però no li ho dic, ni tampoc que he triat l’exemplar precisament per aquesta errada.

Tempo laberíntic

També arribo tard a la Virreina. El primer pis és un formiguer laberíntic ple de gent que es mou i s’atura per atzars incomprensibles. Una dona li diu al seu acompanyant que Ocaña no tenia idea de pintura i li explica a través dels quadres la seva afirmació. No m’aturo per dir-li que aquesta no és la qüestió. Palol acaba el seu darrer poema en una saleta plena a vessar i de circulació difícil on el meu genoll esquerre topa dolorosament contra un ferro vertical de funció dubtosa. Em quedaria a escoltar un possible bis, però m’aclapara tanta concentració humana en un lloc sense vistes a l’exterior.

Tempo de repòs

Estic cansat de voltar i entro, com altres vegades, a reposar en un banc de l’església del Pi. Sorpresa, al peu de les escales de l’altar hi ha un cor de la Universitat Furman de Carolina del Sud que interpreta sense acompanyament musical. Em sembla que ho fan bé, però no sóc de fiar. Em deixo portar. Penso que és curiós no veure cap negre entre els seus quaranta cantants; només em sembla reconèixer una hispana, que crec que es diu Christina Jimenez (sense accent). La gent entra i surt sense fer soroll, únicament una criatura plora un instant coincidint amb un solo. Aprofito el final d’una “Traditional African-American Spiritual” per marxar discretament.

P. S.

Tempo èpic de tarda (nit) de diumenge

La literatura esportiva, tant l’oral com l’escrita és plenament humanista, renaixentista: un plagi interminable d’un primitivisme exasperant i amable a la vegada amb acompanyament rítmic de clàxons i petards. De tant en tant s’alça una veu original, nova, que s’incorporarà amb el temps a la literatura èpica del tot o el res. Ronda un helicòpter (vermell i verd insistent que s'allunya i retorna) en espirals el meu cel: la festa continua. Visca el Barça!