12.6.10

el número de Dunbar

Quin és el límit cognitiu de relacions socials estables que un ésser humà pot mantenir? La resposta, segons Robin Dunbar és, aproximadament, de 150.

El número de Dunbar es considera el límit cognitiu de número de persones amb les quals pots mantenir unes relacions estables, conèixer als membres i les relacions que hi ha entre tots ells, sense que per això hi hagi d'haver una estructura d'autoritat piramidal.

En el llenguatge de Pla, això voldria dir que més enllà de 150, els amics i coneguts ja no ho són tant -i ja són molts-  i que, per suposat, els saludats queden fora d’aquest número en la majoria dels casos.

Em repasso:
Aquest curs tinc nominalment i exactament 150 alumnes, tot i que per diverses circumstàncies alguns han desaparegut. Si sumo les amistats de tota la vida, les adquirides més recentment, els companys de professió –a vegades amics-, els blocaires que freqüento, els coneguts diversos i, per suposat, la fàmilia, la xifra augmenta considerablement. Si faig cas al número de Dunbar, i en faig, amb moltes d’aquestes persones és impossible que pugui mantenir relacions estables. Si se suposa que hauria de mantenir relacions estables al llarg de l’any amb tots els meus alumnes, resultaria que no en podria mantenir amb la resta de persones amb qui, d’una manera o altra, mantinc contacte. Com que mantinc relacions estables amb algunes persones que no són alumnes d’aquest curs (amics de sempre, amics nous, companys, família, coneguts diversos), he de concloure que la meva relació amb alguns dels alumnes actuals és més aviat vaga, per no dir inexistent. Si aquesta conclusió, basada en el número de Dunbar, és certa, només se m’acut pensar que el nombre d’alumnes que tinc és excessiu i que els meus superiors haurien de procurar descarregar-me de l’angoixa d’intentar mantenir relacions estables amb més alumnes dels que els que el meu neocòrtex cerebral em permet. I si això no és possible, deixo dit aquí que els meus amics i coneguts més propers –blocaires inclosos- em disculpin si durant el curs he mantingut una relació poc continuada amb ells: els números són els que són i qui paga mana. D’aquí poc començaran les vacances i el meu cervell es buidarà d’un nombre considerable de relacions anuals canviants però estables i podré reeemprendre el contacte que fins ara ha estat tan esporàdic i desigual.

Amics, coneguts i saludats, com que em sembla que m’embolico, aturo ara mateix les meves consideracions sobre la relació del número de Dunbar amb la meva realitat actual. Ja em disculpareu les llacunes de raonament, però el tema -amb quants blocs puc mantenir relacions estables inclòs- m’aclapara. Ara, d'amics amics, amb els dits de les mans.

7 comentaris:

Júlia ha dit...

De tota manera crec que ni Oller ni Carner haurien acceptat formar part de les PAC en el present que ens acull i amb l'ensenyament que patim. Això del número també val per als autors 'coneguts'?

PS ha dit...

Per un moment em pensava que estava llegint la Kika, que sovint fa reflexions en veu alta com aquesta. I m´has fet rumiar també.
No sé si a tu et passa pero de vegades m´envaeix un malestar interior, com un cuc impertinent que em fa sentir l´impotència de no poder estar per tothom com voldria ( relacions vull dir, amics, familia i blogaires, per què no). Amb el número de Dunbar m´has deixat fregida, per què el meu cercle potser ni arriba als 50, imagina´t doncs com em sentiria si el sobrepassés.
Potser també em convenen unes vacances...
Bon dia al ´dematí´, Pere.

kika ha dit...

jo no en tinc ni idea dels meus números i no sabria per on començar a comptar ara mateix.
prò tu t'ho has fet venir molt bé. bona excusa has trobat en aquest número, he, he.
potser mentre fas vacances d'estudiants et pots dedicar a trobar el número de blogs que es podent tenir en relació estable, i li diriem el número del pere :-)

Francesc Puigcarbó ha dit...

150 em semblen molts Pere, deixem-ho generosament amb quinze o vint i la resta posem-los a la llista de coneguts i saludats.

Macondo ha dit...

Ja ho diuen que estem hiperrelacionats! Potser caldria reduir i aprofundir més en les nostres relacions.

Allau ha dit...

Pere, com que ja és el 13 de juny, he afegit la meva lil·liputiana contribució a Moncada.

miquel ha dit...

Amb els escriptors mai se sap, Júlia, però estic segur que haguessin enfocat de forma ben diferent les proves.
Ostres, el número em preocupa: és tan científic.

No creguis, A. estic segur que les tves relacions estables sobrepassen les meves, si comptem la noia del pa, i el cambrer que ens serveix de tant en tant. Una altra cosa són els més propers (blocaires inclosos), que sempre ens fan tenir la sensació que no els cuidem prou, però ja se sap que els propers sabem qui som i ens perdonen els nostres oblits (espero recordar que demà és l'aniversari d'un dels meus nebots, el d'n T.)
No saps com espero les vacances per refer, a la baixa, el meu número.
Bon dia, A.

Una bona idea, kika, aquesta dels números estables de blocs, alguns dels quals, que no el teu, tinc més o menys abandonats.
Uf, si compto les meves relacions estables i ... poca cosa.

No, no, Francesc, en les relacions estables s'inclouen tots aquells amb qui mantenim relacions habituals, com, en el meu cas, el senyor de la bodega on compro el vi i l'aigua cada setmana. Els amics són una altra cosa, evidentment escassos i que cal "mimar"; la família, per a bé o per a mal, és molt resistent.

Cadria, macondo, però els amics amics -i amigues- ho són perquè ja seben de quin peu calcem i ho accepten.

Em sembla una contribució excel·lent, Allau. curiosament, hem coincidit en alguns aspectes. Gran Moncada!