De Raons que rimen.
Un dels nens provava de foradar un peroné amb un ganivet oscat, per fer-se una flauta.
Pere Calders: Aquí descansa Nevares.
Ahir vam anar a dinar a Palau-sator. Com que hi vam arribar tard, no havíem encomanat taula i els tres dies seguits de festa havien produït una certa mobilitat en el país, ens vam haver d’esperar una mica més de vint minuts a entrar al menjador. Vaig aprofitar l’estona per anar a fer un vol pel poble, que de seguida s’acaba, i em va sorprendre veure en algunes portes i finestres elements al·lusius a la mort (calaveres, com la de la capçalera d’avui, de curta vida, espectres...) que no tinc clar si tenen relació amb tradicions del territori o són d’importació recent. Sigui el que sigui, em va semblar curiós que la gent d’algunes cases se singularitzés i m’hagués agradat saber l’origen i el motiu de la seva manifestació, però no em vaig atrevir a picar a cap porta, no fos cosa que l’interior fos tan espectral com l’exterior. Encara no he vist a Barcelona aquestes mostres públiques de la mort, potser perquè no he voltat prou.
A la nit, el timbre de casa va sonar insistentment diverses vegades. En tots els casos es tractava de nens que em desitjaven feliç Halloween i em demanaven caramels. Com que no tenia molt clar, malgrat el cinema, les característiques de la festivitat, que sembla d’origen celta, i si m’havia de sentir feliç o no, no sabia ben bé com correspondre’ls. En una d’aquestes, vaig coincidir amb ells a la porta de casa i els vaig demanar explicacions que, la veritat, no em van resultar gaire satisfactòries a part de l’origen de la tradició. Eren nens que amb prou feines devien arribar als deu anys, alguns dels quals anaven amb capes negres setinades que la tramuntaneta feia voleiar alegre o potser amenaçadorament; alguns portaven les cares pintades per a l’ocasió i d’altres, potser els menys imaginatius, menys creients o amb menys ajuda externa, anaven com cada dia. Els vaig suggerir que ja que havíem acordat que es tractava d’un costum de fora anessin a exercir-lo al seu país d’origen, però crec que la meva argumentació no els va convèncer gaire, perquè immediatament van continuar la seva campanya com una bandada de rat-penat erràtics en una nit en què eren els amos dels carrers. Em pregunto qui deu estimular els seguidors de la tradició celta. Els pares? L’escola? Publicitats diverses en els mitjans? I les capes? Qui els proporciona les capes? Tot plegat, imagino que el que fa uns anys devia ser una estranyesa ara ja és una realitat més en els costums del país. Per un moment imagino que no sé qui posa de moda Calders; seria possible que els nens comencessin a fabricar flautes-peronés que toquessin melodies fúnebres només aquests dies? Ah, quin plaer!
Mes tard, vam acabar de fer els panellets. Cent setanta-quatre unitats de pinyons, amb una ametlla, de codonyat, de coco –m’encanta l’olor i el gust del coco- i de cafè. La Joana diu que aquest any els que ens han sortit millor són els de cafè; jo suposo que és perquè són perfumats amb bourbon –cada dia m’americanitzo més-, encara que l’alcohol es va volatilitzar amb la cocció. Si els halloweenistes haguessin passat a partir de els dotze, els hagués pogut fer partícips de la meva tradició, però en aquella hora ja es devien haver empatxat de caramels.
Avui, mentre tornàvem a Barcelona, escoltàvem a Catalunya Ràdio un especial sobre Joan Solà amb fragments de diverses entrevistes... Però el que deia el professor no té res a veure amb les tradicions d’aquests dies... o potser sí, una mica.
5 comentaris:
M'encanta la suau ironia que traspua el teu text, ves a saber si no es fa per un record mig oblidat en els gens ;) Tanmateix hi ha quelcom d'ancestral, tendre i, malauradament, ja perdut, en veure els infants anant pel carrer de casa en casa en aquests temps de sobreprotecció i falta de relació entre veïns.
la invasió de les constums anglosaxones és imparable; tenen massa mitjans al seu abast. Com també ho van ser al seu dia els costums romans, per exemple, dels quals és hereva la nostra llengua, o les costums musulmanes més tard. Som un cúmul d'invasions i cada novetat acaba convertint-se en tradició que al cap d'uns anys és substituïda o modificada per una altra novetat. Estic segur que la castanyada no desapareixerà, d'una manera o altra, i continuarem menjant panellets i castanyes, que conviuran lúdicament amb teranyines, cadaveres i zombies.
A mi també m´ha agradat la suau ironia que destil·les, Pere ( la del Bourbon als panellets me l´apunto per l´any que ve) i en el fons tinc confiança o al menys la vull tenir, que d´una manera o altra farem nostres les tradicions que ens venen de fora, com hem fet sempre.Assenyadament.Quin remei!
Tot i així, em costa una barbaritat entendre quina gràcia li veuen en vestir-se de zombis o de vampirs o tirar ous si no et donen caramels.Per aquí no hi passo.
Em sembla indignant que els nens d'aquí surtin al carrer vestits de vampirs picant les portes i demanant carmels. Em resisteixo a pensar que una tradició anglosaxona s'acabi imposant al nostre país i acabi formant part dels nostres costums. No n'hi ha prou, potser amb la tradició de la castanyada, de tots sants...?
Ho trobo lamentable, la veritat.
Potser sí que és com dius, Clidice. I de fet en el diàleg que vam tenir mostraven encara la innocència dels nens (no hi havia nenes), però la insistència dels venedors actuals més agressius; és clar que els nens també ho tenen això.
Segurament serà així, Jesús. I els arbres de Nadal i el pare Noel...D'aquí a cent anys ja veurem de quina manera s'ha integrat aquest costum estranger i què és el que ha desintegrat. En parlarem al bloc.
Ostres, A., això dels ous no ho sabia, que si ho sé em mostro més cortès.
Tal com la vaig veure jo, aquesta història dels zombis es diferencia, de moment, d'altres costums d'aquestes dates en el fet de la no participació familiar, al menys públicament i de moment. Com li deia a Jesús, ara per ara em resulta indiferent, ja en parlarem d'aquí a cent anys, aproximadament.
Ei, encara ets a temps d fer panellets... Potser te n'hagués pogut enviar algun :-)
Violeta, la qüestió és si és o serà una tradició o simplement una manifestació lúdica. Si es converteix en tradició serà perquè volem els grans... I si volem...
Cada dia resulta més difícil saber qui som: encara que potser no cal saber qui som o si cal ser algú.
Publica un comentari a l'entrada