26 de març
Iam lucis orto sidere.
Nostre Senyor Jesucrist
ressucita enguany molt trist
de la negra sepultura;
veu que no ha ressucitat
¡ay! ab ell l’humanitat
que de la mort es pastura!
Jacint Verdaguer. Roser de tot l'any.
Verdaguer va escriure aquests versos en el seu retir forçat al santuari de la Gleva -o potser una mica abans- on el va enviar, amb l'excusa que necessitava reposar, el bisbe Morgades el maig de 1893, després de perdre el favor de Claudi López, segon marquès de Comillas. Va arribar un moment en què Verdaguer es va adonar que més que en una mena de sanatori, la Gleva s'havia convertit en una presó. Segurament aquesta percepció va contribuir a la creació dels terribles, humanament desesperançats, versos de Roser de tot l'any.
No em vull allargar més en aquest episodi de la biografia de Verdaguer, que escric precisament avui en el bloc perquè m'acabo d'adonar que han esborrat tot el material que jo havia penjat sobre el poeta. M'explico. L'any 2002 es va celebrar el centenari de la mort de l'escriptor que va coincidir amb el primer curset que vaig fer sobre creació de pàgines web. Com a projecte final, vaig elaborar una pàgina amb la biografia de Verdaguer amb textos que hi feien referència, vaig incloure-hi fotos, imatges, propostes de treball, enllaços, etc.; fins i tot vaig anar copiant un llibre que constava de 365 poemes: Roser de tot l'any. Ara ha desaparegut tot, tot. Queda constància de la meua pàgina a la Wiquipèdia, a Lletra... i a no sé quants altres llocs que no porten enlloc, perquè ja no hi ha res a veure, res a llegir. ONO, hereu d'AUNA, a la vegada hereu de MENTA, que em va proporcionar la pàgina, ha decidit, en un moment que no sé concretar, que calia esborrar el passat: fora www.webpersonal.net/nova/verdaguer, fora el meu Verdaguer. El que uns fan els altres ho desfan.
Estic tan emprenyat com ho devia estar Verdaguer quan se'n va adonar de l'engany. En el meu cas, la transcendència del desengany és menor perquè sé que no tracto amb persones sinó amb empreses que se'n foten dels individus, però continuo emprenyat i m'ha passat pel cap posar un plet a ONO per danys culturals, morals i psicològics. Qui sap si el podria guanyar i exigir que em refessin la pàgina; que contractessin, per exemple, Narcís Garolera per millorar el que jo vaig fer.
Deixem-ho estar, els diumenges continuen sense ser el meu dia.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
caldria guardar a pany i forrellat documents o escerits que ens interessi, som molts i ocupem molt espai., suposo que qualsevol dia blogger esborrarà escrits fins a un any determinat, com si de documents fiscals es tractés.
Estic amb tu, el diumenge es el pitjor dia de la setmana, treballis o estiguis jubilat, sobretot en el meu cas el diumenge a la tarda,
salut
Òndia, crec que l'havia consultat en aquell any del centenari poc i mal celebrat!
No passen aquestes coses tan sols amb temes virtuals, quan anava a Rosa Sensat teníem un espai on desàvem documentació d'un grup de treball i un dia havien fet netejar i ens ho havien llençat tot,tot,tot.I això que encara funcionava el grup.
D'cord, d'acord, Francesc, cal guardar les coses que ens interessen i, sobretot, no confiar que els altres ho facin per nosaltres. Mira que ho sabem...
Som tants els que compartim els diumenges desgraciats... I les tardes, també el pitjor, per a mi.
Segurament que el vas consultar estava entre els primers de Google :-) No va ser massa mal any, Júlia, si tenim en compte altres aniversaris. I va servir per tornar a posar en circulació una part de la seua obra.
És veritat, també les coses físiques sobtadament desapareixen contra la nostra voluntat. La culpa, però, gairebé sempre és nostra.
Publica un comentari a l'entrada