el sentit de la vida

Fa uns dies que he començat a pujar els poemes -el dietari poètic- de Roser de tot l'any, de Verdaguer. Ho faig en un bloc nou amb aquest títol; cada dia un poema, seguint el calendari a partir de l'abril. Faig servir l'edició de les Obres completes de la Ilustració Catalana (30 volums en total amb ortografia prefabriana que es començaren a publicar-se el 1913, crec). En la bibliografia de Verdaguer, aquest és un llibre sense importància (l'Associació d'escriptors l'inclou dintre de la prosa verdagueriana, i també la Wiquipèdia) que s'anà publicant a partir de 1893 a “La Veu de Catalunya”, durant l'estada forçada de Verdaguer a la Gleva, tot i que alguns poemes ja els havia escrit quan encara vivia a la casa del marquès de Comillas, i que aparegué en un volum el desembre de de 1893, encara que la data de publicació era de 1894.

Totes les dades anteriors no tenen cap importància i no justifiquen que jo dediqui un bloc a reproduir el llibre, i menys amb ortografia no normalitzada. Per què ho faig? No ho sabria explicar; entre altres raons, i per simplificar, perquè ja el tenia a internet i me'l van esborrar. Repeteixo, doncs, feina feta que ja no té el sentit que tenia en el seu moment: quan Verdaguer el va escriure i quan jo, en circumstàncies diferents a les d'ara, el vaig reproduir. Curiosament, aquests poemes, que en el seu conjunt ningú no s'atreviria a dir que són els millors de Verdaguer, mostren d'una manera continuada, fins i tot obsessiva, dolorosa i feliç, el sentit de la vida de Verdaguer vull dir el que per a ell era el sentit de la vida a partir d'un moment determinat. Verdeguer no troba cap sentit en aquesta vida que no sigui la preparació per a l'altra vida, una vida en què trobarà la plenitud, la seua raó de viure, malgrat que, paradoxalment, és una vida completament desconeguda, de la qual no en té cap certesa tangible, només la literatura oral i escrita sobre el tema; una vida que necessitarà de la mort per ser vida. Verdaguer troba, doncs, el sentit de la seua vida en l'esperança d'una futura vida coneguda a través de la ficció, i en un procés ple d'ascetisme i de misticisme arriba a tenir consciència clara d'aquesta vida que serà la seua: una felicitat eterna que terrenalment li ha estat negada.

Potser el que em fascina d'aquest llibre és precisament la insistència a buscar, i a trobar, el sentit de la vida, que és una cerca constant dels humans, tot i que la pregunta en moltes persones es trobi sovint diluïda entre moltes altres consideracions quotidianes o mai no aparegui de forma explícita. El sentit de la vida? Jo no en sé res sobre el tema. L'única consideració que se m'acut de tant en tant és que el verb viure, que tan aclaparadorament es considera intransitiu té un sentit primari d'una potència transitiva indiscutible: el sentit de la vida és viure la vida. I si no es pot viure la vida, potser cal matar-la, però mai deixar que mori per inanició. I aquí, abans de continuar, és quan alguns és pregunten què és la vida. Inacabable. Per respondre caldria viure totes les vides dels humans... i encara...