aPARAULA'm: barata de paraules

M'agraden aquestes mogudes catosfèriques que promou en Víctor. En aquest cas es tracta de commemorar el centenari de l'IEC, que encara cueja, a través de l'apadrinament d'una paraula. Hi ha paraules que no necessiten padrins perquè tenen una vida exuberant i pròspera, il·limitada, com la mateixa paraula vida, que ni la paraula mort, també ben viva, pot fer recular; hi ha altra cosa a més de la vida i la mort? És clar que sí, tot l'entremig. Hi ha paraules desaparegudes que és inútil d'intentar ressuscitar, jo no ho faré. Hi ha paraules que viuen una vida marginal, petita, amb competència amb altres paraules; paraules no especialment belles que fan la seua via com poden. Jo avui trio un d'aquests mots que durant força temps ha estat una de les meues paraules adormides.

Diu Joan Corominas de BARATAR: 'canviar una cosa o una mercaderia per una altra', mot panromànic d'origen pre-romà, probablement derivat del cèltic mrath- 'frau', 'sedició', que va donar l'irl. mj. Brath... En català antic baratar és usual en el sentit de 'fer negoci o fermar un tracte a base d'intercanvi de mercaderies'...

Quan érem petits i teníem pocs diners, una de les nostres formes d'adquirir béns era baratant-los pels que teníem. Baratàvem estampes, tres o quatre per una, si els sobres sorpresa que compràvem a l'estanc ens havien estat adversos; baratàvem boles de vidres de colors o terribles boles pesants de metall; baratàvem tebeos d'aventures que encara ens semblava que potser un dia viuríem; baratàvem els benenars de pa amb xocolata per entrepans de fuet sobre llit de mantega; baratàvem joguines per rellotges de primera comunió -els celtes ja sabien que en baratar sempre hi havia un punt de frau, però no els importava si les parts quedaven contentes- amb gran esglai dels pares que ens obligaven a desfer els tractes. De petits, quan el valor dels diners tenia una importància relativa, algun dia especialment advers havíem tingut fins i tot la intenció de baratar la nostra família per una altra, o potser el nostre poble per alguna ciutat llunyana on.... Tots es podeia baratar; de petit, al poble, però, mai no vaig sentir ningú -ni a mi que en tenia dues- a qui se li acudís de fer barates amb la seua la seua llengua: què podíem fer amb l'altra llengua al poble, a part de fer-la servir a l'escola?

I ja m'ha sortir una altra paraula que també apadrinaré: BARATA. No és una paraula especialment bonica, però té una sonoritat innegable. Podria ser un mot misteriós de tribu exòtica, que repetida amb èmfasi i amb ira indiqués terribles calamitats envers les tribus enemigues; també es podria pronunciar amb una cadència lenta i com de mel per indicar un desig amorós fortament sentit; a la fi, amb les paraules podem fer i imaginar el que ens plagui, fins i tot si ens ho neguen els dicionaris. La realitat, però, sol ser prosaica, i barata és únicament un substantiu que indica intercanvi d'alguna cosa: barata d'aliments, barata de llibres, barata d'idees, barata de paraules...

No sé si les meues dues paraules tenen gaire futur, però és possible que després de tant de temps de malbaratar la llengua arribi un moment que desbaratem tot allò que encara ens impedeix el seu ús ple, ric, creatiu i de futur. Potser és una opció difícil, però és tan barata...