18.11.12

algunes cartes d'amor contra la desesperació dels silencis

Porto una setmana aquí, al bloc, espontàniament -potser també volgudament- bucòlica i reiterativa: pomes, codonys, cartes d'amor... I tantes coses importants com passen al país! I avui encara continuaré.


Fa tants anys que no n'escric ni en rebo, que estic desentrenat i tampoc no sé si encara es porten; em refereixo a les cartes d'amor. Suposo que les cartes tradicionals, en paper, a penes deuen existir, que el que funciona és el correu electrònic, els sms, la conversa a través del mòbil. Els papers d'amor, ja no deuen solcar distàncies, i fins i tot aquells qui encara fan versos ara els deuen teclejar, com ho faig jo, envoltat de paper per totes bandes que morirà esgrogueït i verge.

No escric papers, però els llegeixo, llegeixo, per exemple, cartes d'amor, que abans eren llargues, alguns cops llarguíssimes, i ara imagino... ja ho he dit. Aquests dies, ja s'ha vist, llegeixo les cartes inventades d'Ovidi, aquelles en què el poeta humanitza personatges llegendaris. Són quasi totes cartes de dones -només una d'un personatge real comprovable, Safo- que des de la distància s'adrecen als que van ser, o encara seran, els seus amants. Deixant de banda els déus invocats que actualment s'han substituït per altres déus, és una meravella veure l'actualitat dels sentiments, dels motius, del desitjos, de la complaença, dels retrets...

No puc compartir aquí les cartes senceres, però sí que puc copiar algunes de les primeres ratlles, només una espurna. Si algú vol continuar la lectura, després podrem parlar de complicitats diverses.

T'envia aquesta carta la teua esposa Penèlope, Ulisses, que trigues tant. Però no m'escriguis cap resposta vine tu en persona...

Jo, Fil·lis, amfitriona teua, Demofont, em queixo que la teua absència es perllongui me´s temps que el que m'havies promès.
Em vas prometre que tan aviat com les banyes de la lluna s'haguessin ajuntat arrodonint el seu disc, l'àncora del teu vaixell descansaria a les nostres platges. La lluna ja s'ha amagat quatre vegades...
(em sembla que Demofont mai no va tornar)

La carta que estàs llegint te l'envia la raptada Briseida, escrita en grec amb dificultats a causa de la meua mà estrangera. Els esborralls que veuràs els van fer les meues llàgrimes, però, encara així, també les llàgrimes tenen el valor de la paraula...

Llegeixes la carta? O t'ho impideix la teua nova esposa? Llegeix-la fins acabar-la; no és aquesta una carta escrita per la mà de Micenes.
Jo, Enone, nimfa de les fonts, molt coneguda en els boscos frigis. Ofesa, em queixo de tu, espòs meu, si m'ho permets. Quin déu va actuar en contra dels nostres desitjos? Quin delicte m'impedeix seguir sent teua? Tot el que es sofreix merescudament s'ha de suportar amb paciència; però el càstig que arriba sense mereixement només porta dolor...
(la culpa, tothom ho sap, va ser de Venus, que si no Paris hauria estat ben feliç amb Enone)

Així com canta el cigne blanc quan el crida la mort, estès sobre les humides herbes a la riba del Meandre, així et parlo jo, i no perquè tingui cap esperança de commoure't amb les meus súpliques. He començat aquesta carta contra la voluntat divina. Però, com que per a desgràcia meua ja he perdut la meua bona fama i la honestedat de meu cos, poc importa perdre també algunes paraules...

M'has demostrat que qualsevol llinatge de feres és més tractable que tu. No podia haver-me confiat a ningú que fos pitjor que tu. Les paraules que llegeixes te les envio, Teseu, des d'aquella platja en què les veles s'emportaren les teues naus sense mi...

Ara, que ja la teua carta ha violat els meus ulls, m'ha semblat sense importància la glòria de no respondre't.
T'has atrevit, estranger, tot profanant els els deures sagrats de l'hospitalitat, a temptar la fidelitat, establerta per la llei, d'una dóna casada!...
(que dura, la bella Helena)

Paro, paro de copiar aquestes primeres ratlles que avui ja no deuen veure paper, però que encara algú, deu continuar escrivint, potser, fins i tot, en algun bloc. Com m'agrada “també les llàgrimes tenen el valor de la paraula”. Però a vegades, tots ho sabem, guanyen les paraules. Encara que al final les paraules, com les llàgrimes, siguin insuficients i acabin guanyany els silencis, terribles, salvatges, indestructibles.

3 comentaris:

Xenia ha dit...

en realitat són cartes de desamor, les cartes d'amor són molt més escasses, i potser menys interessants...

Pais secret ha dit...

http://www.youtube.com/watch?v=5MVwdh7VMgs


"Encara que al final les paraules, com les llàgrimes, siguin insuficients i acabin guanyany els silencis, terribles, salvatges, indestructibles."

Ufff!

;-)

miquel ha dit...

Segurament les cartes d'amor són més escasses i menys interessants, Xenia. De tota manera, aquestes cartes no són ben bé de desamor per part de qui les escriu (algunes, com les de la Penny, són d'amor), sinó més aviat conseqüència d'un amor no correspost, que potser encara és pitjor que el desamor en el sentit d'acabament d'un amor compartit.

A., gràcies per la cançó dels somriures d'amor :-) Que bella!
I lluita eterna contra els silencis.