29.11.12

olor d'oxímoron i gust d'al·legoria

Hi ha qui té facilitat per definir, localitzar i fins i tot fer servir amb una finalitat precisa o suggeridora les figures retòriques. Admiro el seu do. Jo gairebé no en sé res dels jocs conceptuals, de sintaxi, de fonètica... A tot estirar sóc capaç de conviure amb confort relatiu amb metàfores i paradoxes, hipèrbatons i hipèrboles, polisíndetons i asíndetons, i poca cosa més. Ahir, per exemple, en parlar de l'estanc, em va semblar tenir un dels meus escassos moments sinestèsics i vaig creure que sentia l'olor, i encara el so, d'un oxímoron que s'havia introduït subreptíciament. Vaig repassar la definició* del fenomen, vaig investigar la seua possible presència..., però no me'n vaig sortir. Millor, sempre he trobat els oxímorons excessivament cacofònics, absolutament contraris al meu gust per les harmonies de les al·literacions i per la grandesa de les al·legories.


I que ningú no es cregui que hi ha cap intenció políticament incorrecta en la meua audició d'aquesta al·legoria de Vivaldi, és simplement conseqüència de la lectura de Donna Leon:




* OXÍMORON

És una varietat especial de l'antítesi de mots aïllats que constitueix una paradoxa intel·lectual entre els membres antitètics. La paradoxa es produeix per la tensió entre els mots. Així, per exemple, a Quintilià: mortalis quidam deus (com ells diuen “un deu mortal”). L'oxímoron, com a llicència, és permès en la retòrica, però amb la justificació d'una intenció irònica (v. ironia) i alienant. També cal considerar-lo com una unió sintàctica íntima entre conceptes oposats en una unitat que queda, amb això, carregada d'una forta tensió contradictòria:

Silencis sonors de sabates ferrades de l'amo, quan entra, quan surt, quan torna a entrar.

(Miquel Llor)

aigua fluïda en l'instant que no fuig i que no la canvia.

(Carles Riba)

Cal, però, no confondre l'oxímoron amb d'altres recursos expressius molt semblants, com és ara l'antilogia, l'antinòmia, la paradoxa i l'antítesi.

Joan A. Oriol Dauder i Joan Oriol  i Giralt: Diccionari de figures retòriques.

2 comentaris:

Sani Girona Roig ha dit...

Benvolgut Miquel,

Em permeto enviar-te l'enllaç a la meva entrada OXÍMORON que alguna vegada vaig incloure en el meu Dicofilopersiflex.
Després de perdre el meu diccionari "filosòfic, personal i flexible" com a míni dues vegades, en forma de pàgina web al final dels anys 90, i mig-salvar-lo dos cops, en va quedar el que hi ha ara a un blog de Blogger.

Oxímoron

Espero que el poc que aporta al teu post sigui, malgrat tot, del teu interès... i vegis que el Sani t'acompanya unes passes en el món de la retòrica... d'alta volada.

Si mai et queda un moment lliure i et vénen ganes d'enviar un mel, faràs un "heureux" ... però ja sé que no cal demanar menta a la saragatna ni peres al pomer.

Cuida't
Una abraçada

miquel ha dit...

Dintre d'una estona aniré a veure els teus oxímoron, Sani. Gràcies per recordar-me'ls.
Ai, les sargantanes van de capa caiguda, però de tant en tant encara recorden què és la menta :-)
Fes bondat.
Una abraçada