Just from that synopsis you can probably see the major problem that this film has. It wants to be about so many different things, trying to pull itself in so many different directions, that the movie itself becomes lost somewhere in the mix. On the one hand, it wants to be the standard “teacher helping troubled students” film, while it also wants to be about Henry’s relationship with his grandfather, his relationship with Erica, and Meredith’s obsession with him.
The storylines don’t even end there as it also attempts to encompass the troubled lives of the teachers and administration of the school. Screenwriter Carl Lund doesn’t seem to understand that, while it’s ok to have subplots, trying to make five different plots equal in a film like this is only going to lead to disaster. All it ends up doing is not allowing any of them to develop properly as it jumps back and forth between all of these stories. This is Lund’s first screenplay, but it clearly shows.
... Pero las dos tienen una frialdad que hace de la película algo difícil de creer, todos los recursos se ven demasiado forzados, el cliché es protagonista absoluto de la obra, y demás. Por otro lado, se utiliza demasiado el que los alumnos provengan de barrios pobres, y sean, por lo general, bastante maleducados. Aunque nunca falta la luz, o el que no pertenece a ese lugar. Tópicos sacados de depósito, que no aportan absolutamente nada más que tedio.
Què vol dir el primer? Que Manhattan Transfer o La vida, manual d'ús, per citar dos llibres que m'agraden, tenen un guionista que -tanta gent que s'entrecreua!- no sap on va i el lector ha d'estar sonat si li agraden o en treu l'entrellat? Els exemples són dolents, ho sé, perquè el film se centra en moments del mateix personatge i dels més propers. I, ¿és que la vida de cadascú no la formen episodis diversos i experiències sovint antagòniques que a la fi són les que ens conformen? I no té cada episodi una intensitat i una durada diferent? Precisament aquesta dispersió d'històries que troben la unitat en el protagonista és una de les troballes de la pel·lícula i, a més, una manera de fugir de la unidimensionalitat que presenten altres obres de la mateixa temàtica.
Quant al segon comentari, els tòpics es troben en el mateix comentari; encara que la relació-redempció de l'aprenent de prostituta... Per cert, els alumnes semblen, al principi uns autèntics fills de puta. En la primera escena, en què el protagonista pren contacte amb la seua classe, vaig pensar que si la història continuava amb aquells estira-i-arronsa jo no aguantaria gaire.
Ep, sí, el nom. La pel·lícula és El professor (quina dèria aquestes adaptacions maldestres dels títols) i en la seua línia principal explica algunes vivències durant el temps que aquest docent substitut passa al centre on l'han enviat; però, com insinuava més amunt, la vida de qualsevol persona no es limita a les seues hores de feina per bé que pugui ser l'element determinant en algun moment. En les pel·lícules d'aules estem acostumats a veure moltes sessions de classe, en aquesta, bona part del metratge passa fora de l'aula, no només a altres llocs de l'institut, sinó al carrer, a la casa del professor, a casa d'algun alumne, a l'hospital on hi ha l'avi del protagonista, al passat ... I és precisament aquesta varietat la que ens fa entendre millor el professor i els alumnes, és a dir, l'aula i la societat; i dóna agilitat al conjunt.
El professor és una pel·lícula dura, desesperançada, pessimista, però al mateix temps poètica, esperançada. Al menys en alguns casos existeix la possibilitat de canvi o, com a mínim, de comprensió de la realitat, i això ja és molt. El professor, la pel·lícula, no jutja, no dirigeix -o ho fa molt subtilment en la mesura que tria uns moments i no uns altres-, sinó que mostra, fa fluir la vida, i la mort.
Algunes magnífiques interpretacions, començant per Adrien Brody. I algunes imatges molt belles; adjunto la meua preferida, sobre fons vermell, que em sembla d'una càrrega simbòlica important, i un dibuix d'una alumna que pot servir per al títol en anglès: Detachment. També afegeixo una de les escenes a l'aula i una altra a l'hospital on hi ha l'avi del protagonista. I, és clar, un enllaç al post de la Júlia que ahir va anar al cinema Alexandra a la sessió anterior a la meua. Em sembla que si no us espavileu no podrem intercanviar opinions, perquè dubto que la peli duri gaire en pantalla, és clar que encara la podeu veure sencera aquí, però...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada