Em sap greu no poder enllaçar l'article d'Oriol Pi de Cabanyes llegit avui al diari. El titula 'Liberals' i comença dubtant que hi hagi autèntics liberals a Espanya i que n'hi hagi hagut. És molt possible, jo en sé ben poca cosa de l'assumpte. Bona part de l'article gira a l'entorn d'una carta que Joan Maragall va escriure a Ortega (un dels no liberals).
Deixant de banda, l'article, em centro en el text de Maragall. La carta que va escriure Maragall a Ortega la va motivar un article del filòsof publicat a “El imparcial” que Maragall va llegir en un número endarrerit de “La Catalana”. La primera reacció del poeta no va ser escriure Ortega per comentar el seu article, sinó de fer un article ell mateix per publicar a la premsa catalana; però al final, ja acabat l'article, va decidir no donar-lo a conèixer perquè: Empecé con intención de artículo, pero luego me tomó un tono lírico y finalmente vi que no había hecho cosa de provecho para el público. Les paraules que acabo de copiar pertanyen a la carta introductòria escrita a Ortega el 29 de juny de 1910 en què Maragall li adjunta l'article de quatre pàgines que no va veure la llum pública fins anys després.
D'aquestes pàgines, avui Pi de Cabanyes en transcriu alguns paràgraf en què es parla del catalanisme i de la seua pervivència malgrat tots els contratemps: El catalanismo no puede desaparecer, no os hagáis ilusiones... Un dels pilars -les darreres setmanes força diluït- del catalanisme, Maragall hi insisteix, és la llengua. Jo n'estic d'acord, i també que la llengua ha estat un dels aspectes més incompresos del país, i que sense la llengua no som; però la carta (l'article) és més complexa.
Repeteixo que sento no poder enllaçar (no el vull copiar) el text de Pi de Cabanyes i agrairia si algú ho fa, però la qüestió no és aquesta, sinó el fet que les citacions, quan són parcials, no sempre són imparcials o, més ben dit, sempre són parcials. En l'article, Maragall fa unes quantes afirmacions que des del catalanisme no reclamen precisament la independència:
La cuestión catalana és la cuestión ibérica y mientras no se trate paralelamente la relación entre la España castellana y Cataluña, con relación entre la España castellana y Portugal, no creo que se pueda no creo que se pueda decir cosa de algún fundamento. Porqué no se ha hecho ya así? Por la ilusión de que lo de Portugal está ya definitivamente resuelto. Y no lo está. La separación ha sido tan poco una relación por aquel lado, como la absorción por e´ste. La integridad espiritual ibérica, padece igualmente de una y otra, y mientras la unidad peninsular no se constituya conforme a la naturaleza de la península, no habrá sino una miseria nacional para Lusitania, convulsiones o postraciones para Cataluña, y vanos esfuerzos por parte del Estado español para ser algo en el mundo.
Esta es la verdadera cuestión previa; no la cultura, no la economía, no la política, no nada más que la integración de toda España en sí misma del modo adecuado a su naturaleza, del modo más adecuado a una civilización ibérica: de ésta ha de brotar, y solo de ella pueden brotar, cultura, riqueza, libertad, una figura nacional en el mundo, el ser una cosa de Europa. Mientras esto no sea, nada más nos aprovechará, no sabremos porqué, y será por eso: porqué vivimos contra naturaleza.
[...]
No me entendéis. Dios mío, que no daría yo para que me entendierais, por que nos entendiéramos en castellano, en catalán, en lusitano?
No me habléis más de si la solidaridad catalana vive o está muerta; no me habléis más de civilización, ni de cultura, ni de ideales comunes superiores, ni me habléis, en una palabra de España, si antes no habéis encontrado la manera de dármela tota, íntegra, natural, alma y cuerpo, trina y una, como su lengua, como su espíritu que quiere volar libre del Mediterráneo al Atlántico, sin obstáculos, sin fronteras, pero también -entendedlo- batiendo todas, todas, todas sus alas.
Ah, si haguessin fet cas de Maragall en aquell moment! Em temo que ara ja es massa tard, malgrat els tebis pronunciaments d'algun manifest o les amenaces constitucionals d'algun altre firmat per hereus de la socialdemocracia i el liberalisme... O no? Ja veurem com se'n sortirà el proper govern de la Generalitat, però 102 anys després, la qüestió catalana continua igual a Madrid; bé, potser una mica pitjor.
L'article sencer de Maragall es pot llegir aquí.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
I encara n'hi ha que afirmen que això de la qüestió catalana se l'ha inventat en Mas per tapar la crisi.
Si tots ho sabem que ve de vell, Clidice, però no hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar.
(que la crisi queda més tapada i més inconcreta que fa unes quantes setmanes, també és una evidència)
Publica un comentari a l'entrada