?

No se m'acut quin nom podria condensar els sentiment d'aquells candidats dels partits que saben que la seua opció política no tindrà representació parlamentària. Per què es presenten aquests partits? Sobretot els qui després de moltes legislatures de tenir paperetes en el col·legis electorals comproven que la seua candidatura obté un nombre testimonial de vots. Es tracta simplement d'això, de donar testimoni d'un pensament? Ja és prou. Potser una aparició marginal en algun canal de televisió, emissora de ràdio, premsa digital o en paper, esment en deu o dotze blocs... els compensa la dedicació? No ho sé. Em costa entendre la dedicació al fracàs, per molt que aplaudeixi la virtut de la constància.


I la fidelitat dels votants a aquests partits que mai no ocuparan cap escó en cap hemicicle? Jo, que sóc un romàntic en hores baixes i un àcrata d'anar per casa la resta del temps, envejo aquesta actitud de defensa de les causes perdudes. Com es podria anomenar el sentiment que tenen els votants de partits secularment -permeteu-me l'exageració temporal- extraparlamentaris quan introdueixen la papereta a l'urna? Quin és el sentiment a l'hora de votar, i a l'hora de veure els resultats en què els percentatges d'augment o disminució de vot només pot tenir la complicitat d'un altre votant del mateix partit?

Tots sabem que mai no hi haurà cap partit que ens representi en la nostra complexitat individual, però votar un partit que mai no representarà ni una petita part de nosaltres té en aparença un grau de perversió que només es pot entendre com una rebel·lió a un sistema democràtic que és en si mateix pervers.

En les properes eleccions, polaritzades a l'entorn de la disjuntiva del sí o no a la Catalunya independent (o a l'Espanya unida) , tots els matisos, totes les certeses individuals, tota la complexitat del pensament humà i de la seua experiència es converteixen en factors secundaris, en tensions internes irresolubles, en angoixes vitals individuals i socials que a penes admeten matisos. Tinc la sensació que la majoria de votants en tindrien prou amb dos partits i que coneguts els resultats caldria parlar dels detalls i de les adscripcions personals. En definitiva, aquestes seran les eleccions del país en què els votants tindran més dubtes, més tensions internes a l'hora de decidir-se i més traïcions íntimes. La perversió d'unes eleccions que en realitat són un referèndum.

En la meua passejada d'avui pel centre de Barcelona no sóc conscient d'haver vist els cartells publicitaris dels partits, que eren tan abundants des del primer dia a tots els carrers, és possible que el gruix de la campanya es confiï als mitjans (avui López Tena versus Rivera -o viceversa- a la 8. Qui deu haver guanyat segons els mitjans?), amb un paper creixent a internet. Jo, que a part de romàntic sóc un clàssic i, davant de sistema obsolet de partits, un modern, estic sospesant la possibilitat de votar un partit marginal. De moment la meua tria es decanta per un partit que s'anuncia a la cantonada de dalt de casa. Ja entenc que la seua publicitat també és dubtosa, però posats a participar de l'engany, la seua té més gràcia; i no em fa enrere el fet que no especifiqui les sigles: Partit Independentista Català? Partit de la Imaginació Culinària? A l'hora de la veritat cuinaran el seu programa amb qui els vingui de gust, com sempre. Ai, però a darrera hora segur que em repensaré la certitud d'avui, perquè, a la fi, jo, innocent com sóc, també tinc esperances incertes a llarg termini.