Hi ha paraules que condueixen directament al seu referent malgrat possibles complicacions posteriors. Aspirina (tinc una mica de mal de cap, poc), per exemple, és un mot monosèmic, sigui en presentació tradicional o efervescent amb afegits diversos. En canvi, alguns mots aparentment senzills presenten múltiples variacions segons les experiències de cadascú; per exemple, la paraula roca, que fins i tot escrita amb la inicial majúscula fa pensar en un bufet d'advocats i en una restrictiva Constitució de transició inacabable.
Possiblement una de les paraules més poetitzades i per tant amb més matisos és la paraula mort, i això que la seua definició és taxativa: cessació de la vida. Sembla que no hi ha res a dir, cap possibilitat d'afegir res; però les paraules que, com la mort, es defineixen a partir de l'antonímia tenen un perill: cal tenir ben clar el significat de la seua contrària. Què és la vida? En aquest cas les accepcions dels diccionaris són aproximacions imperfectes que cada dia, cada instant, es fan, es refan i es contradiuen i tenen en cada individu de la humanitat al llarg de la seua història una tendència infinita a reproduir-se i a transformar-se. Sigui la mort, si ho vol el diccionari, la cessació de la vida, però, de quina vida? Quina mort?
Llegia fa uns dies els decasíl·labs de la Maria Mercè en què deia:
Com l'assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se'n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat,
així tornava jo al lloc de l'amor.
Doncs això.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
m'agrada molt este trosset que has escrit de la maria mercè. m'ha fet pensar, bon caram, com ho clava.
encara que a vegades també he necessitat escriure (o m'he trobat escrivint) el poema canviant de lloc "la mort" i "l'amor", "contra l'amor..., així tornava jo al lloc de la mort", com qui busca refugi en un no-lloc.
i per això em sap greu que li digue "lladre" a la mort, perquè és un bon refugi moltes vegades (i el més segur de tots), i perquè penso que som natros, alhora, assassins i lladres, a moments dolguts de ser-ho i de patir-ho (esclaus involuntaris), sovint atrets a pesar del desconcert, i a moments feliços de torna-hi, conscients i inconscients (diria que no-havent perdut la memòria i l'oblit... potser atenuant-los).
la mort és només un canvi més, però no és cap lladre.Passa que alguns poemes de Maria Mercè són molt durs malgrat la seva fragilitat. Aquest es contundent.
salut
Tornar al lloc dels fets es fa a vegades per convèncer-nos que res no mor per sempre o...per allargar l´agonia o.... per adonar-se d´una vegada per totes que ja no hi ha volta enrere i que la cendra, enduta pel vent, no és més que pols estèril.
Ja em perdonaràs, avui estic fluixa ;-)
Doncs aquest post em fa sentir una mica tal com explica País secret.
Tornar als llocs, per allargar l'agonia, per intentar no creure'ns que és cert, allò que és...
Ja es veu que també dec estar una mica fluixa...
Iruna, se'm fa difícil parlar de l'amor (tants matisos, tants paranys, tants canvis) i de la mort (tan desconeguda malgrat les aproximacions que hi fem) en primera persona, i massa relació entre amors i mort que ara em nego a explorar.
Assassins i lladres... Jo també, sovint, em dic a mi mateix, involuntari, i de memòria escassa.
Ara, tot plegat, no sé si té gaire importància.
Contundent, Francesc.
Sobre la mort, em remeto a l'accepció primera, la resta són aproximacions que ens van bé per anar fent.
No estàs fluixa, A. Les coses són així la majoria de vegades, eel que passa és que sovint també vivim de fantasies, cosa que pot ser tan real com altes realitats.
Que no, Carme, que la majoria de vegades els retorns, sobretot els físics, són un autoengany. El passat serveix per al present i potser per al futur en la seua justa mesura.
Publica un comentari a l'entrada