Feia una estona que Desclot ens parlava
de la música d'Espriu i en els altaveus de la sala es van sentir uns
fragments de Grândola, vila morena. Moment de desconcert que no va
provocar cap interrupció de l'acte. Algú de la casa va dir que es
tractava d'una interconnexió habitual -potser se l'haurien de fer
mirar, o no- del sistema d'àudio de l'Ateneu. I així fins a tres
vegades, fins que les notes de Grândola van deixar de sentir-se
definitivament i la música espriuana va guanyar, com tocava, el
combat. De tota manera, per a mi va ser el recordatori d'una data
oblidada, i em va saber greu l'acumulació d'oblits.
L'anomenada revolució dels clavells del 25 d'abril de 1974 va ser una de les més boniques i incruentes que sé. Temps d'innocència, fins i tot en la vella Europa, en què alguns crèiem que tot era encara possible. Després, ja sabem com ha evolucionat tot a Portugal, i a Espanya, on no gaire més tard alguns vam pensar que malgrat les concessions del moment...
De la vella cançó de Zeca Alfonso, a part de la seua interpretació i de la d'Amalia Rodrígues, i del fet que fos el senyal per començar el canvi, m'agraden especialment uns versos que feien intemporal i ageogràfic el contingut:
Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade
I aquell vers que diu:
O povo é quem mais ordena
Aquests dies els portuguesos han tornat a entonar la cançó, però em temo que, com aquí, ja han fet tard, potser més endavant...
2 comentaris:
Al menys allà els van fer fora, més o menys, i aquí en vam gaudir la llarga agonia i que tot quedés lligat i ben lligat, com s'ha anat veient.
Completament d'acord, Júlia. Diuen, uns i altres, que aquí és a voler apostar per no trencar la convivència. Ha ha ha.
Publica un comentari a l'entrada