Passo per sota l'Arc del Triomf i em
passejo per la Fira per la Terra. Aquest any no han vingut a dormir a
casa el meu cunyat i la seua dona; ella ja no tornarà a muntar la
seua paradeta d'encens i ell demà s'hi passarà el dia en solitud de companyies circumstancials, i se'n
tornarà a la posta.
M'entretinc una estona amb la música d'un grup que canta la vida; en faig un vídeo, però ja a la nit, quan tothom dorm, escolto una altra cançó convertida en himne dels uns i dels altres (quin és el nostre segon himne, més conegut que l'oficial?) , i tota cabòria em sembla inútil. El cor se m'eixampla i se'm desfà i se'm recompon. La vida continua.
3 comentaris:
Una versió extraordinaria, fa venir un sobtada joie de vivre, tot i la vestimenta dels músics i director.
I doncs Miquel, què hauríem de fer sinó continuar?
una abraçada
Estic amb tu, Francesc. Sobre la vestimenta, cal no oblidar que el projecte musical de l'orquestra és més de vint anys anterior a la pujada al poder del que ara és un "pajarito". Ja m'agradaria alguna cosa així al nostre país.
Sí, si, A., sempre camí endavant, i que duri.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada