Aquesta nit, a les nou, si res no ho
impedeix, aniré a veure la darrera sessió de la temporada de cimema mut dels Cinemes Girona: Sherlock Junior de Buster Keaton, presentada
i interpretada al piano per Jordi Sabatés. Quin plaer distreure'm
entre la pantalla i el piano, malgrat saber que alguna cosa em
perdre, de les imatges o de la música.
Aquesta sessió m'ha portat inevitablement a un nom, Nydia, d'un llibre rellegit fa poc. No sé si algú coneix alguna Nydia, però és un nom femení estès arreu del món que, mentre que ningú desmenteixi Josep Maria Albaigès, internet inclòs, és un un antropònim relativament recent que no figura en els santorals. Nydia (Albaigès l'escriu amb i llatina) és un nom creat pel novel·lista Edward Bulwer-Lytton al seu llibre Elsdarrers dies de Pompeia (1834). Es tracta d'una esclava cega... Bé no cal explicar l'argument. Del llibre, se'n van fer algunes versions cinematogràfiques.
Nydia era també el nom d'un excel·lent programa musical de televisió dirigit per Jordi Lara. D'on va treure Lara aquest nom? Cap secret, d'una sardana de Juli Garreta, el compositor i músic (i rellotger) de Sant Feliu. D'on va treure Garreta el nom de la seua sardana estrenada l'any 1920? Sembla que no del llibre, sinó de la pel·lícula. I aquí és quan ens movem en el món de la hipòtesi. Copio un fragment de Jordi Lara a Una màquina d'espavilar ocells de nit:
-... De la novel·la d'en Lytton se
n'han fet unes quantes pel·lis. Se'n va fer una el 1913, una
superproducció italiana, un pèplum d'aquells amb multituds que
criden i decorats de cartró. Es veu que va ser un exitarro de
l'època i que la van passar a tots els cinemes d'Europa. A tots,
saps què vull dir?
No el vaig deixar acabar. Borratxos de
nit i de literatura, vam armar l'escena amb tots els detalls: Garreta
ensopit davant del piano en la foscor de la sala, comença la
pel·lícula, apareix l'actriu tan ufanosa, sempre bocaoberta
bracejant a l'estil del cinema mut, el pianista alça la mirada, la
veu, baveja, li vol dir coses, improvisa al teclat unes notes amb
caient de sardana...
Quina història més bonica pel naixement d'una sardana en la foscor del cinema de Sant Feliu... de quin any? El film a què s'al·ludeix és Gli ultimi giorni dePompeii, dirigida per Mario Caserini i Eleuterio Rodolfi (Nidia era Fernanda Negri), però pocs anys abans, el 1908, s'havia rodat una pel·lícula amb el mateix nom, dirigida per Arturo Ambrosio i Luigí Maggi, que es pot considerar el primer pèplum italià (Lydia De Roberti feia de Nidia). Quina Nidia va captivar Garreta? O potser el músic, de qui es diu que llegia poquíssim, es va inspirar directament en el personatges de la novel·la i d'aquí que el nom de la seua sardana fos amb i grega. Per què va tardar tants anys a estrenar la sardana?... No ho sabrem mai; és igual.
Avui m'he distret posant al film de 1913 -celebrem el seu centenari, he pensat- la música de la sardana. Potser no eren aquestes escenes, potser no era això, però aquí queda fins que algú em digui que no tinc els drets per fer aquestes provatures:
3 comentaris:
Molt interessant. Per cert, una llàstima que s'acabés el programa, tots els que m'agraden, a la tele o la ràdio, acaben per treure'ls, crec que em tenen mania.
No et vull espatllar la nit de cinema, però a mi Sherlock Junior em va avorrir molt això que només dura 45 minuts...
Sí que ho és :-) Ja som dos, Júlia, que ens quedem sense alguns dels programes que ens agraden. Em sembla que tenen mania a uns quants, no m'atreveixo a dir si molts o pocs, però crec que no gaires des del punt de vista del share.
Uf, Pons, m'ho he passat de conya. Vols dir que parlem de la mateixa pel·lícula, el mateix músic i una sessió semblant?
Publica un comentari a l'entrada