16.6.13

els diumenges, sardanes (6)







Acabo -de moment, per sempre?- la meua història de la sardana o, més ben dit, la de l'Esbart Montgrí. Avui he estat una estona al XIX Aplec de la Sardana del Pla de la Catedral: tres cobles i vint-i set sardanes, de les sis fins a les onze, etc. M'ha semblat veure, si fa no fa, els de sempre, ben contents, com sempre... i els turistes, i tota la resta... I alguna mare que feia els primers passos, fora de rotllana, amb la nena, petita, petita -avui eren nenes-, gairebé com sempre. I m'ha emprenyat una mica que avui tampoc no toquessin cap peça de Garreta, sobretot Juny, però encara queden dos dissabtes. I he tornat a casa una mica trist, no per Garreta ni per mi, sinó perquè avui fa dos anys que va morir la mare. I he pensat que, en aquest país hi ha més poetes que lectors de poesia i més músics de cobla que públic. I no sé ben bé per què, però una mica sí.


“Algú s'ha entretingut a comptar que hi deu haver unes setanta mil sardanes escrites. Només comptant sardanes. Poques formacions instrumentals estables, de l'àmbit que sigui, deuen disposar de tant repertori. Però encara no n'ha tingut prou la cobla. S'ha volgut posar a prova en tants escenaris que es pot resseguir la història musical d'aquest país a través d'ella: la cobla modernista de Juli Garreta, la cobla sainet de Vicenç Bou, la cobla de ball de Conrad Saló, la cobla noucentista d'Euard Tolrà, la cobla simfònica de Joaquim Serra, la cobla jazzística de Jordi Molina, la cobla rockera de Dharma, la cobla folk de Marcel Casellas, la cobla ètnica de Jorge Sarraute... Així i tot, mai no s'ha alliberat de l'etiqueta de vestigi folklòric que li va penjar la intel·lectualitat dissident dels anys vint -siguem moderns, mirem cap a Europa!- i que s'entesta a confirmar certa modernitat excloent d'avui. Què és ben mirat la cobla? És la tercera perversitat: entendre què és i per què serveix exactament. Riure's de l'encotillament d'una etiqueta i posar-se a prova n'és, és clar, l'encant [...]”

Jordi Lara: Una màquina d'espavilar ocells de nit.



8 comentaris:

Assum ha dit...

Uf setanta mil sardanes, mai hagués dit que n´hi havia tantes...
Saps quina és la que més m´agrada? "La sardana de les monges" la lletra de Guimerà és deliciosa,la múscia d´en Morera també, en altres temps vaig disfrutar molt cantant-la.
A més tinc entès que va ser utilitzada com a himne anarquista...
en podries parlar un dia, seria una pena que acabessis aquesta secció.

M´agrada molt la casa de la fotografia del capçal, fa poc la van netejar, preciosa, hi ha algun motiu concret per enfocar aquestes pintures i no unes altres?

iruna ha dit...

que bonica, esta lletra de "juny".
al vídeo només hi sento un trosset de la música, però quan al text apareix "ballava", imagino com en aquell moment la música deu créixer en un d'aquells aquells rampells que té la sardana.

recordo aquells moments que mos explicaves amb ta mare, a la residència. les imatges de l'habitació amb la finestra que mos ensenyaves... ella en aquella tauleta, a la terrassa...

la imagino contemplant lo paisatge de l'univers -com fas tu a vegades-, tan tranquil·la, des d'algun racó de els estrelles, sentint de fons la música de les sardanes.

una abraçada, miquel.

Allau ha dit...

Un company d'escola i sardanista em comentava l'altre dia que fa 40 anys, quan començava, els balladors eren molt joves i els músics de la cobla eren grans; però que ara és a l'inrevés.

Montse ha dit...

Ja fa dos anys? mare meva... jo també t'abraço, Miquel.

M'enganxo al comentari d'Allau i et dic: A tu no et passava, que quan vares començar a treballar, els pares dels nens eren tots molt més grans que tu, després van ser com tu, després més joves que tu i finalment, els "teus nens" eren els fills dels teus antics alumnes? (doncs el mateix amb l'orquestra)

No sabia, tampoc, que hi havia tantíssimes sardanes i "Juny", al meu rànking va després de "La Maria de les trenes" ;)

Carme Rosanas ha dit...

M'ha agradat molt escoltar un cop més Juny en aquest vídeo tant maco que ens has regalat. Juny és com una festa. I jo que no sóc gens balladora, amb les sardanes ballo sempre, quan ballo i quan no ballo, com ara asseguda a l'ordinador, també ballava, amb els peus i amb el cor.

Cada cop en ballo menys de sardanes, no sé ben bé perquè, coses de la vida moderna, que fem massa activitats i no tenim mai prou temps de res. Però m'agrada molt la música de sardana.

Jo no me'n recordo del que explicaves de la teva mare perquè crec que no et coneixia aleshores. Però t'envio una abraçada, ben forta, aquests moments de record, són bonics, imprescindibles encara que siguin tristos.

Els meus pares fa molts anys que són morts, la mare 15 anys i el pare en farà 9 aviat i la veritat és que cada cop que hi penso o alguna cosa me'ls recorda l'un o l'altre, em sento feliç de veure com els porto a dins, encara i per sempre. tantes coses apreses i tantes coses estimades!

I ja paro, ja paro... :D

miquel ha dit...

Assum, i quantes en coneixem d'aquestes setanta mil i dels seus autors? I no diré que és una vergonya, però indica una mica al realitat de l'assumpte. I encara hi ha no sé quanta gent que desconeix que la majoria de les sardanes tenen lletra, ... o no són la majoria?
M'agrada la sardana de les monges (en sé ben poca cosa i sóc un mal investigador :-), però potser, entre les meues preferides, tinc un record especial per la Maria de les trenes.
No, no, l'únic secret de la foto de dalt és que els arbres -tan ufanosos ara- no em permetien altres fotos; l'hivern és més bon temps per la part baixa de les façanes :-)

Iruna, crec que t'agradaria llegir el llibre de Jordi Lara, n'haurem de parlar. Sí, si (com és que no sents la música) és un moment d'esclat ja des del principi, i segurament no és fàcil de ballar a la manera tradicional.
La mare... Deu anar, ara que pot, viatjant per tot un firmament de músiques que ni tan sols va imaginar. Ja ho veurem :-)
Una abraçada

No ho havia pensat, Allau, però té tota la raó el teu company. Una raó preocupant, esclar.

Gràcies, Montse. El temps...
És veritat, Montse, en el cas dels ensenyants passa que passem i els nostres alumnes són inalterables. Interessant i malenconiosa experiència. En el cas de la sardana és just el contrari si pensem en coblistes i balladors. Curiós.
Uf... La Maria de les trenes... a vegades, la canto, molt malament i incompleta, no ho amagaré.


I jo que insisteixo, Carme, ja has llegit el llibre de Jordi Lara? Juny és un esclat, i altres sardanes de Garreta que es toquen poquíssim als aplecs.
Jo no ballo sardanes des de la meua primera joventut, però és veritat que no cal formar part de la rodona perquè el cos prengui vida pròpia.
Quant a la mare, són moments tristos i no, com tu ja saps i dius, però ara no detallarem. és veritat, Carme... tantes coses, ... i tantes altres que ja no van ser.




Carme Rosanas ha dit...

No, no he llegit el llibre d'en Jordi Lara. D'aquest estiu no passa. Les vacances donen per a molts llibres!!!

miquel ha dit...

I si no ho intentes aquest estiu, que sigui un altre, que és un llibre intemporal, fins i tot quan la sardana sigui només arqueologia :-)