6.6.13

múltiples i singulars


Avui, esperonat pel post de l'Allau i per una idea que fa dies que tinc, havia començat a escriure un post llarg i ben fonamentat sobre fotografia. Bé, no només havia començat, sinó que ja en tenia les tres quatres parts, però una vegada més el meu processador de textos -LibreOficce Writer- se m'ha penjat i m'ha dit que no podia recuperar l'arxiu; qüestions de corrupció, m'ha dit.

No repetiré el post, que tractava sobre la finalitat de la fotografia amateur, les modalitats i el seu ús gràcies a la digitalització i a internet, per acabar concloent que les finalitats artístiques que molts aficionats pretenem aconseguir amb les nostres imatges sovint són poc reeixides a causa de diversos factors més enllà de la qualitat de les càmeres. Deixant de banda, perquè és opinable, una predisposició congènita a fabricar art, sovint falta un aprenentatge seriós, continuat, de les tècniques i, tant o més important, temps per crear. A vegades l'atzar pot produir alguna imatge bonica, però és la preparació, la reflexió, la constància, les hores, en definitiva, les que permeten veure obres interessants; com en música, literatura, escultura, etc. Esclar, caldria parlar del concepte d'art, de les modes, de la pervivència de l'obra artística, de la immensa quantitat d'estímuls artístics que rebem cada dia; però ja ens entenem.

Volia il·lustrar les meus paraules amb dos exemples ben diferents. Un en què el treball de postproducció és fonamental i l'altre en que el resultat és fruit de la paciència: Una guitarra realment potent i un detall que singularitza.

Erik Johansson i Marcel van Oosten:





2 comentaris:

pons007 ha dit...

o la cascada es molt gran o l'elefant es molt petit :P

miquel ha dit...

Et remeto als orígens, Pons: http://www.comolahice.com/2013/05/el-borde/
:-)