He llegit que un dels termes a definir en l'examen de llengua
castellana de la prova de Selectivitat era diglosia. En la versió
digital del diari hi havia alguna opinió que trobava excessivament
complicat aquest mot (mi hija y es buena estudiante dice exacamente
lo mismo que el de caste no habia por donde cogerlo y lo de la
diglosia todavia se lo esta pensando). No sé si a les classes de
castellà es parla gaire de la diglòssia, però estic segur que a
les de català sí, de manera que els alumnes no haurien d'haver
tingut gaires problemes a fer-hi una aproximació més o menys
reeixida.
Si volem primfilar ens adonarem que no és tan fàcil concretar bilingüisme i diglòssia, que cal matisar segons diferents situacions i factors. No en tinc cap intenció, qui vulgui fer-ho pot començar per aquí. Amb el terme diglòssia, que penso que està molt en desús, passa, en l'aspecte individual, com amb el terme racisme. Ningú sol acceptar que té sentiments o conductes racistes, però la pràctica demostra que en determinades circumstàncies...
Els individus que viuen a Catalunya són diglòssics? Com que no tinc estadístiques -a més, la gent sol mentir força en aquests aspectes, a vegades sense voler- no m'atreveixo a ser taxatiu, però la meua experiència m'inclina a pensar que sí o, si es vol, a dir que depèn. Depèn del moment, dels interlocutors, de les perspectives que tenen... En realitat penso que en les darrers anys ha augmentat el fenomen de la triglòssia (encara que el terme no existeixi), és a dir d'individus que es desenvolupen en els seus contactes orals en tres llengües, la pròpia d'origen, el castellà i el català (deixo de banda l'anglès); aquestes dues darreres apreses a partir de la seua vinguda a Catalunya. La qüestió seria saber quin paper ocupen el castellà i el català en la seua relació, en la seua escala de valors i, esclar, per què i si hi ha fluctuacions. No crec que els resultats fossin gaire sorprenents.
P S: Darrerament he vist dues pel·lícules amb un cert grau de... bilingüisme, diglòssia? Una era molt dolenta, l'altra era Hijo de Caín (Fill de Caín), aconsellable per als qui pateixen quan juguen a escacs.
4 comentaris:
Això de les 'glòssies' sempre m'ha semblat una mena de malaltia lingüística oportunista i molt polititzada, transforma en malaltia, gairebé, la normalitat vital, feta de barreges diverses, ens agradi o no.
Però les glòssies, Júlia, existeixen individualment i col·lectivament... Després, és qüestió de cadascú -i dels estudiosos sincrònics i diacrònics- parlar, o no, de la seua normalitat i de les seues anormalitats. Esclar que existeixen els components polítics, socials i individuals, i l'oportunitat, a l'hora de parlar-ne, o no, com en tot.
Això de la triglòssia ho veig fictici.
A l´institut on era abans, els novinguts amb una tercera llengua utilitzaven el castellà per relacionar-se i era pràcticament impossible fer-los parlar català.
A la Sedeta és al revés, he fet la prova amb alguns xinesos i paquis, en castellà s´expressen molt malament.
He vist "Fills de Caín", bona, xoca que el nen parli en català amb el seu pare castellanoparlant,
que no li diu mai res en català, tot i que aquesta realitat ja sé que és força freqüent.
Assum, tu mateixa ho dius: saben, més o menys, dues llengües més a part de la pròpia i fan la tria. De tota manera, no em referia tant amb els nens, que passen per un procés d'escolarització, sinó als adults que aprenen "espontàniament" les llengües del carrer, de la feina, etc.
Ei, quina por el nen!
Publica un comentari a l'entrada