lectures lleugeres d'estiu. Els homes i la terra.

Una cosa m'ha saltat als ulls en aquesta recopilació, m'ha sorprès a mi mateix, i és el to ben diferent d'aquestes narracions, comparades entre elles; la línia marcadíssima que separa la que he escrit avui de les que vaig escriure en la meva joventut; per exemple; per exemple La baralla i la Pigada. I jo em pregunto quina nit d'ombres, quins drames devien agitar-se en la meva ànima els dies en què els vaig escriure, perquè resultessin aquestes coses denses, obscures, plenes d'un sentiment tràgic, que formen el fons d'aquelles obres, i quin canvi va poder produir-s'hi després cap a una major suavitat, cap a una nova llum i que es reflecteix tan clarament en la meva obra.

Tal vegada es degués -i és l'única explicació que hi veig- al fet d'haver-me trobat amb la meva ànima, amb la meva veritable vocació, després d'haver anat anys i anys perduts, allunyats una de l'altre i desconeguts, i a la festa espiritual que representà el retrobament, que és el fet més important de la vida d'un home. Una altra cosa és si el fet afavorí o no la meva obra.

Sigui com sigui, amb elements de les meves primeres obres, i amb elements de les darreres, i fins i tot de les més recents, he compost aquesta obra; en totes les seves parts es reflecteix la vida del Delta de l'Ebre, i dels homes que s'agiten en aquelles terres, amb més o menys veritat. [... ] En aquest sentit, crec que NARRACIONS DEL DELTA és una obra única dintre de la meva obra.

Sebastià Juan Arbó: pròleg explicatiu (fragment) a Narracions del Delta (1965)


... la major part del material té la funció de crear una atmosfera i les narracions funcionen més per acumulació -excessiva- de situacions similars que per una progressió que acabi arrodonint unes històries construïdes amb personatges elementals, sovint sense contradiccions o amb reaccions previsibles que recorden els “tipus” de la literatura costumista del XIX. És clar que en realitat potser no som tan complexos com a vegades ens volem creure i la majoria som més aviat el que Forster anomenava personatges plans, cosa que en si mateixa no és bona ni dolenta.

Arbó escriu un ruralisme tan negre en algunes narracions, sobretot les llargues, que per un moment pot fer pensar en el de Víctor Català, però se n'allunya en molts aspectes, entre altres en el desenvolupament de les històries, amb constants digressions ambientals En algunes narracions es té la sensació que l'escriptor es mou entre la prosa literària creativa i el document històric o el reportatge periodístic; també en l'ús d'una llengua menys rica, menys treballada, més elemental...

Escrivia això, sense principi ni continuació, en acabar de llegir el recull que vaig comprar per un euro al mercat de l'Abaceria, de Gràcia. Me'l vaig endur al sud amb la intenció d'anar pas a pas i de resseguir les passes del llibre, com encara ho puc fer amb algun llibre de Bladé. Impossible: res a veure, ja. Potser el que em va sobtar més és la pràcticament absència de la mar en unes narracions que tenen com a eix geogràfic no especificat Amposta. Em vaig entretenir, sobretot, en el pròleg, amb la llengua -poc- i amb els elements escenogràfics i històrics:


Tenia el poble algunes tavernes, una bona colla, repartides arreu, totes amb el ram de pi penjat a la llinda [jo encara ho vaig conèixer al poble], que era el distintiu del gremi; allí bevien i tocaven la guitarra, especialment els dissabtes, i es produïen batusses on sortien els gaiatos i, alguna vegada, els ganivets, i fins algun pistolot rovellat; d'allí sortien també les “rondes” a tocar davant les cases i a cantar, en les nits de fi d'any o a la primavera, o en alguna festivitat especial.

S. Juan Arbó: “El “Tonto””, a Narracions del Delta. Selecta, 1965.


Aquesta era, però, la mort més corrent en els casos de ràbia; era al que es practicava més i arreu del món era posada en pràctica per les mateixes autoritats; quan se sabia d'un mossegat per un gos rabiós, el lligaven i el tenien a part, en observació. Així que es manifestaven els primers símptomes, l'agafaven amb precaució; uns homes el portaven a un llit que ja hi havia preparat, mentre uns altres agafaven un matalàs, que tenien també a punt, i l'estenien sobre el mossegat, s'hi posaven alguns al damunt i romanien així fins que no el sentien ja remoure's. Tot això era fet rapidíssimament.

S. Juan Arbó: “Canela”.