lectures lleugeres d'estiu. Final

Com que s'acosta la tardor astronòmica (i gastronòmica) acabaré avui la relació d'algunes de les lectures lleugeres d'estiu que vaig encetar dies enrere. Evidentment, l'adjectiu lleugeres no es correspon amb el contingut de tots els llibres esmentats -dels veritablement pesats, no n'he volgut dir res, no fos cosa que algú inadvertidament en comencés la lectura i se'n recordés de mi- sinó que fa referència, l'adjectiu, a l'estat d'ànim amb què he anat passant pàgines.

De fet, no sóc gaire bo a l'hora de titular els posts, segurament perquè el que m'agrada és anar escrivint, no sintetitzar a traves d'una o dues paraules, no cridar l'atenció amb una frase inicial més o menys enginyosa. Si fos un escriptor aniria més en compte: jo mateix he comprat alguna novel·la més atret pel títol que per la quasi certesa que la lectura m'interessaria poc.

I la primera frase, el primer paràgraf d'un llibre? Hi ha qui col·lecciona inicis. Alguns són molt famosos; diuen que el que més és aquell que comença amb el contundent: Digueu-me Ismael.

Pensant en tot això, he repassat els primers paràgraf de les narracions d'un de les darreres lectures, i he pensat que sí, que en algun cas són bons inicis, però que la lectura de la majoria de narracions supera de bon tros la promesa inicial i en algunes les expectatives es queden curtes. Sigui com sigui -i això que no he llegit en l'original francès-, el joc lingüístic és un plaer... i la barreja de crueltat i tendresa, l'absurditat de les situacions i la seua lògica, les moralitats a penes perceptibles sota el surrealisme d'una prosa a vegades a ritme de jazz... D'acord, tinc debilitat per l'autor.

En fi, no ho sé. Copio sis inicis per fer memòria als qui han llegit les narracions i per si de cas els qui no les han llegides s'interessen per continuar-les o, si s'escau, per continuar-les escrivint a la seua manera.

En el Bois des Fausses-Reposes, al pie de la costa de Picardía, vivía un muy agraciado lobo adulto de negro pelaje, y su distracción favorita consistía en contemplar cómo se ponían a toto gas los coches procedentes de Ville-d'Avray, para acometer la lustrosa pendiente...

Aulne caminaba pegado a la pared y cada cuatro pasos miraba hacia atrás con gesto receloso. Acababa de robar el corazón de oro del padre Mimile. Por supuesto, se había visto forzado a destripar un poco al pobre hombre, y, en particular, a hundirle el tórax a golpes de podaderas.

Cubierto de deudas como desde hacía muchísimos años no lo había estado, el Mayor decidió comprar un automóvil para pasar la vacaciones más agradablemente.

Martín me telefonea a las cinco. Yo estaba en la oficina escribiendo no sé qué, seguramente alguna inutilidad. No me costo demasiado trabajo comprenderle. Habla inglés con un acento mitad americano y mitad holandés, que también debe ser judío, de lo que resulta un todo un tanto especial, pero que en mi teléfono funciona.

El reflejo amarillento de la farola se encendió en el vano negro y vidriado de la ventana. Eran la seis de la tarda. Ouen miró y suspiró. Apenas si había avanzado en la construcción de su trampa para palabras.

Fue el día en que cumplía once años cuando el pequeño Urodonal Carrier paró mientes, de manera repentina, en la existencia de Dios. La Providencia, en efecto, le reveló de improviso su condición de pensador y, si se considera que hasta entonces se había acreditado como completamente idiota en todos los terrenos, mal se podría creer que el Señor no hubiese tenido parte en tan súbita transformación.