marit i muller, caben dins una olla

M'encanta -m'encisa? M'exalta?- veure com paraules pràcticament monosèmiques agafen volada, s'actualitzen i es converteixen, de moment, en moda.

Maridar, maridatge... són mots inicialment aplicats a prendre marit una dona (al diccionari encara no figura prendre marit un home) i a casament (d'una dona), que s'han generalitzat en el sentit d'unir, d'enllaçar, lligar, especialment en alguns contextos, sobretot, i darrerament des de la perspectiva filològica, en la gastronomia. De moment són mots exclosos de la terminologia tècnica d'internet: encara a ningú se li ha acudit de dir, per exemple, podeu consultar aquesta pàgina a través del maridatge següent; però tot arribarà, com va arribant a altres cuines. Ahir, sense anar més lluny, llegia aquests dos textos en què l'ús dels termes em sembla perfectament adient, maridat, encara que no hagi acabat de comprendre, per manca de coneixement directe, què volen dir exactament:


Creiem que Blaumut i Espriu fan un maridatge important, trobem una sinèrgia de les seves lletres amb les nostres

“Vilaweb”

El romanès Andrei Farcasanu, que viu a Barcelona des de fa poc temps, ha mostrat les seves obres al seu país natal i a França, Grècia i Espanya, on treballa en una línia que marida la fotografia documental amb els documents personals, ja que, sense estridències visuals, submergeix l'espectador als països que ha recorregut en el seu itinerari vital i que no elimina les autoreferències.

Carles Garcia-Osuna: “La Vanguardia”

No insistiré en el fet que m'agrada llegir i escoltar qualsevol ús nou que enriqueixi la llengua. En el cas de maridar, però, no puc acabar de treure'm del cap per què s'ha generalitzat aquest mot i no mullerar-se que, a més, no té l'adjectiu mulleratge o amulleratge normalitzats. Per acabar d'embolicar la troca -la meua-, no he acabat de decidir si hi ha algun component masclista o feminista en la tria d'un o altre terme.

Va, no li dono més voltes, que al final acabaré com quan vaig llegir aquests text de Foix, per cert, amb alguns neologismes encara no estesos,  sense saber de què parlava de Sitges, cosa, per altra banda, innecessària:

Els partidaris del Sol s'aplegaven al Pradell a l'hora d'alba; llurs adversaris del Recés sortien només quan feia lluna, i es recloïen en antres ignorats, en temps de lluna nova. Cada confraria tenia la seva bandera i cadascun dels germans exhibia símbols adients a la seva ortodòxia transcrits en colors al·lusives damunt cartells sostinguts per un tronc l'alçada del qual augmentava de dia en dia en la mútua rivalitat. Em vaig fer frare del Pradell, i de l'aurora al crepuscle passejava per munts i platges la meva pancarta, més alta que cap, on hi havia pintat un esparver coronat de gira-sols. Si els del Pradell nodríem els Freturants Informats, de blats i fruits llustrívols, els del Recés els proveïen de carbons i betums. Tothom de la vila havia triat la seva facció i abrandava el Conflicte. Els bàndols s'enfrontaven amb invulnerable gravetat: Un minyó pradellenc no s'amullerava amb cap fadrina arrecerada ni, a la inversa, cap arrecerada no hauria follejat amb un pradellenc. Bel·licosos, els uns i els altres mandronejàvem tot temps per sorrals i erols, i el qui guanyava un trofeu a l'adversari l'oferia tantost a santa Tecla, i els seus el coronaven. Si els del Pradell proclamaven que entrar en el Sol era ésser llum en l'etern, els del Recés replicaven que se submergien, amb pler, a la perennitat de la mort. Si aquells es lloaven de folgar amb dona fresca al brollar de les fonts, aquests es feien un goig de jaure entre fumeres en un nimfeu desallotjat. I l'altre dia quan, a platja oberta i entre dos llustres, anàvem a combatre'ns, del cantó de les Illes va aparèixer un estol de barques de pesca, forasteres. Van ancorar davant nostre mateix i els tripulants van amarrar, llests i callats, i després de desar llurs temibles coltells en fundes de cuir, van hissar, negres, els ormeigs als pals, i ens van mirar malfiats. Enduts per la fe, van enfilar-se a corrua feta, a les naus, en van davallar caixes i més caixes de peix ullenyorat i, amb gests intimidants, van obligar els del Recés a carregar-se-les al cap i a dur-les, Ribera enllà, sense repòs. Gambaires, no gosaven ni somicar. Nosaltres, lliberts, els vam acompanyar al ritme dels xerracs pasquals, i abans d'arribar a la Morisca, van entrar a la Foradada on van desaparèixer, asexuats, per sempre. Els forasters caratoscs van salpar, enfosqueïts pels ormeigs estesos; nosaltres vam anar a la fassina a flairar els mosts, i vam llençar els mandrons al cubell de les tries. D'ahir ençà, als terrats i balcons de la Vila, a la punta del Baluard i al cim del campanar, oneja un penó únic, vermell, amb la imatge del Sol i els seus atributs virils.