tapes i similars (a l'Eixample)

Porta el diari d'avui el desplegable Detapes per Barcelona que vol incitar a consumir 76 tapes diferents en sengles establiments de restauració. Preu únic a 2,40 € amb cerveseta inclosa. A més es pot baixar una app sobre la matèria que inclou altres poblacions. L'oferta, que no especificaré, especialment condensada en el Gòtic i el barri de la Ribera i escassa en la perifèria, és interessant, més en uns bars o restaurants que en altres.

És espectacular l'auge dels llocs dedicats especialment a les tapes i similars d'uns anys ençà i la bona acollida que han tingut entre autòctons i forasters. Segurament, un dels motius de l'èxit és la possibilitat de menjar per la vista i pel paladar una varietat de productes que els àpats més convencionals limiten; també, el fet que es poden controlar de manera més eficaç els preus finals que en els dinars i sopars tradicionals de dos o tres plats, o un.

Des de fa uns mesos que la Joana i jo anem cada dimecres al cinema, a les sessions que fan entre 7 i 8 de la tarda, i, en sortir, busquem algun lloc per sopar. De bon principi vam decidir anar explorant llocs de tapes, encara que al final ens hem quedat amb un ventall relativament reduït d'establiments compresos en el radi que va dels cinemes que visitem, sempre a peu, fins a casa. Passem dels espais on indefectiblement cal fer cua i amb excessiu guirigall i així anem limitant espais.

Un dels requisits de qualitat és l'estat de l'oli. Que els plats cuinats surtin amb els productes nets, sense signes de refregits és fonamental. En aquest aspecte, destacaria Paco Meralgo, al carrer de Muntaner, prop de la Diagonal, el nostre restaurant preferit i una mica més car que la resta dels habituals. El tartar sobre una llesqueta de pa és insuperable; també els bunyols de bacallà (sense restes oleaginoses), les bravíssimes -que complicat unes braves que no tinguin defectes en les patates, de la salsa no cal parlar-ne-, les mandonguilles de sípia (no amb sípia), si hi ha gana, un fricandó amb carreroles. Al carrer Mallorca entre al Col·legi d'Advocats i el passeig de sant Joan, hi ha De tapa madre, també amb productes sense restes espúries d'olis; en aquests temps de calamars a la romana congelats o introbables, allí ofereixen uns calamars tendríssims, excel·lents, també en ceba o a la planxa; ens agrada parlar amb la Imán, una cambrera basca que aprèn el català amb gran rapidesa i aprofitament gràcies a les classes del seu nóvio, i que de tant en tant ens convida a una copeta de cava que jo refuso i que es pren la Joana.

Després vénen els altres. El Txapela del passeig de Gràcia, millor el de més avall, que té un pa menjable, encara que la resta és similar; el meu preferit, el caneló tebi amb tòfona. La Flauta del carrer de Muntaner, si es pot seure a les taules de fora, perquè a dins hi ha massa xivarri; no sé per què han tret de la carta els peus de porc desossats amb foie. El Cerveseria d'Or, la del carrer València, si és vol menjar un planxadet, és a dir, un entrepà d'hamburguesa, frankfurt o semblant que no s'escapi per les vores del pa... i tenen Löwenbräu; els olis, malament, francament...

I m'aturo, perquè fa estona que he sopat i no tinc interès a tornar a la cuina, tot i que entenc que potser cal anar ben peixat per resistir el dia de la raça.