1.12.13

Aquest diumenge, la guàrdia urbana balla una sardana, i més.


El dijous vaig anar a fer una mica de cames abans de sopar i em vaig trobar inesperadament entre la gernació que, al passeig de Gràcia, assistia a la Barcelona Shoping Nigth, és a dir, Avui obrirem també a la nit nit per si us ha faltat temps. Als habituals del passeig s'havien afegit els inhabituals de la ciutat que gaudien del caos de l'esdeveniment dedicat, segons vaig llegir l'endemà, a l'òpera. Jo em vaig trobar una antiga coneguda amb la qual vam parlar dels nostre estat de conservació i amb un excompany del darrer institut amb qui vaig xerrar de les novetats del centre que havíem compartit i de la meua exfeina que ell encara practica. D'òpera, res de res, en el meu cas. A la vora de la Pedrera havien muntat un escenari, amb piano i cantant, però els sorolls excessius del passeig només permetien seguir amb aprofitament els moviments dels dits del pianista i els de la boca de la cantant, segurament una soprano.

En canvi, es podia seguir perfectament la música dels altaveus de l'espai acotat per a la intervenció de la secció muntada de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Veure els moviments sincopats i elegants dels cavalls al so de la música sempre m'ha agradat i si genets i cavalls s'atreveixen amb la força emotiva de "Llevantina", de Vicenç Bou... No els retrauré que uns o altres no es donessin les mans o les potes o que no respectessin curts i llargs, però em sembla abominable que no toquessin sencera la sardana i demano des d'aquí, malgrat que ja sé que el que importa en una nit de vendes és el moviment, que el responsable de l'omissió sigui incruentament i degudament castigat.




Com que el vídeo que vaig gravar és curtíssim i deficient, m'ha semblat que podria completar el diumenge musical amb més sardanes de l'estimat Vicenç Bou. Estic segur que la majoria no ha vist Carmen Sevilla explicant i ballant la nostra dansa. Vet aquí, doncs, un fragment de la pel·lícula Spanish Affair (en espanyol: Aventura para dos), dirigida per Luís Marquina i Don Siegel (José Guardiola, no confondre amb el cantant, feia de coprotagonista gitano). L'any de la producció, 1957? , 1958?, explica l'absència de banderes catalanes i la presència de les espanyoles, però els entesos sabien que la segona sardana del mestre Bou, “La cardina encara salta”(1949) -el primer fragment que se sent és d'"El saltiró de la cardina" (1912)-, indicava prou bé l'existència d'un país que es volia silenciar o fagocitar, però que era ben viu. M'agradaria saber qui va aconseguir que els censors no s'adonessin de la continuïtat que suposava el salt de la cardina, però tant li fa.



P. S.: Imagino Vicenç Bou, encara viu, acabant d'enllestir "I com salta la cardina!"

10 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

una de les coses que enyoro de quan era un infant, és sortir de missa de dotze de l'esglèsia de San Fèlix on al davant mateix hi feien sardanes, i després l'aperitiu amb olives farcides i vermut de garrafa.

salut

fra miquel ha dit...

Massa llarga la sardana per a que els cavalls la ballin sencera...
No he vist la pel·lícula :( A veure si la trobo. L'escena m'ha agradat molt. No ballo sardanes, però m'agrada veure com ho fan els demés :)
Salut!

jaka ha dit...

Llàstima que no es sentis la cantant oi? jo ja fa una setmana que també vaig patir aquesta tonteria a la meva Plaça amb una música horrorosa a tope, sort que a les 12 van plegar... en fi...
Be, però jo el que vull avui es dir-te "Per molts anys !!! moltes felicitats !!! abraçades,

Carme Rosanas ha dit...

M'ha agradat molt veure les sardanes, jo fa temps que no en ballo, però m'agradava ballar-les... Ara m'agrada escoltar-les i ostes qie bleda m'he tornat ... O setà de sentir-ne poc sovint que m'emocionen.

M'ha agradat la tena nota final...:D

miquel ha dit...

Ei, Francesc, el vermut després de missa era imprescindible, tant si hi havia sardanes com si no :-)

Miquel, però jo em pensava que els cavalls es cansaven menys que les persones. Hauré de reciclar els meus coneixements sobre danses animals.

És una mica emprenyadora, jaka, tota aquesta moguda amb un motiu també cultural que evidentment és el menys important.
Moltes gràcies Rosa. Em sembla que el teu nét també és sagitari. Una abraçada per a ell i per a tu.

T'has de tornar a decidir, Carme, que això de les sardanes deu ser com anar en bici, no s'obliden els moviments. Escoltar-les també està bé, i jo, a falta d'educació i de perícia, dansaire, ja en tinc prou.
Segur que la meua nota final serà realitat. Quan? No se sap. :-)

Júlia ha dit...

Recordava una mica l'escena però no de quina peli era. La Carmen Sevilla era molt maca i cantava prou bé, a més va fer un paperàs a La Venganza i en alguna altra pel·lícula, llàstima que no es va aprofitar prou el seu millor vessant i que després va esdevenir com tants una mena de caricatura 'gràcies' a la tele. No va saber 'anar de diva' com la Montiel.

Júlia ha dit...

Aquest Guardiola no era el cantant, sinó un molt bon actor, murcià, que també es deia així.

http://www.imdb.com/name/nm0345348/?ref_=tt_cl_t3

Era molt bo però va fer més aviat de secundari i tenia una mica de cara de gitano, per això li donaven aquesta mena de papers en ocasions.
http://ladyfilstrup.blogspot.com.es/2008/02/galera-luis-prendes-y-emma-penella.html

Júlia ha dit...

La sardana va ser força valorada pel 'règim' perquè era folklore y es fomentava un cert regionalisme amb allò dels coros y danzas y, a més, per a la moralina de l'època evitava balls més pecaminosos, ho havia sentit comentar a capellans i monges, això.

Carme Rosanas ha dit...

Tens raó, no, no s'oblida ballar sardanes, aquest no és el problema. El problema és que era divertit anar-hi amb altra gent que ballava i ara hi hauria d'anar sola i afegir-m'hi... que ja està bé, també, però no ho faig.

Ahir et vaig escriure des del mòbil... i ara veig que ho vaig fer fatal. :DDD

I em vaig oblidar de felicitar-te!!!

Moltes felicitats doncs.

miquel ha dit...

Júlia, jo no l'he vista, la pel·lícula, va ser una troballa casual que em va semblar molt interessant. És veritat que totes les danses van tenir bona acollida durant el franquisme i, com tu dius, la sardana era aparentment menys pecaminosa que d'altres.
I la Carme Sevilla, molt maca. Ara diuen que el seu Alzheimer ja és important.
Ara mateix corregiré "el meu" Guardiola". Gràcies.


És com dius, Carme, encara que la rotllana de la sardana admet qualsevol ballador o balladora, afegir-se sense conèixer ningú a vegades tira enrere.
Gràcies pel teu desig de felicitat, que tindré en compte :-)