paràbola i exegesi de la televisió valenciana

Ja sé que està malament parlar dels morts, que quan un desapareix tot són lloances, però no em puc estar de compartir unes impressions que, si no en la boca, sí que deuen estar en la ment de molts. No ens enganyem, si va morir és perquè estava massa grassa, enormement grassa: poc múscul i molt de greix. Va morir jove, sí, però ja es veia venir. Durant anys va anar menjant tot el que li presentaven uns i altres, i ho va fer amb golafreria, sense preocupar-se per la seua salut. Rarament va protestar, al contrari, si no en tenia prou amb les menges que li obligaven a digerir, ella mateixa en buscava de semblants i callava o es justificava quan alguns, a vegades amb to de burla, a vegades genuïnament preocupats, li deien que anés amb compte, que amb la salut no es pot jugar. Cert que la mort ha estat precipitada i que és difícil saber el percentatge d'assassinat o de suïcidi en aquest decés, però les coses són així i la majoria de vegades les protestes des del més enllà no tenen cap efecte sobre la realitat tangible.

Ja ho sé, ja ho sé, ara direm que era millor del que recordem -fins i tot els qui no la coneixien diran les seues bondats-, que tota la culpa va ser dels altres. Jo continuo pensant que, vingués d'on vingués, tenia massa greix i que l'única sorpresa ha estat la sobtada 'agonia.

Ahir a la matinada vaig anar mirant l'agonia caòtica del Canal 9, primer a través de Vilaweb i després pel 3/24. Algun diari de Madrid havia anunciat el tancament a les 4, però al final -no sé si un sol home, Paco Telefunken, va ser decisiu en aquest escàs allargament- la televisió pública valenciana s'ha acabat, de moment, al migdia. Sóc absolutament partidari de les televisions públiques com a mitjans vertebradors del territori, com a elements difusors de la cultura, en el sentit més ampli i transversal, d'un país, com a reflex d'una societat, fins i tot, i no menys important, com a mitjà d'entreteniment que reflecteix i alimenta el país. En el cas dels territoris amb llengua pròpia, les televisions públiques han de tenir també la funció de mantenir-la i promocionar-la. Tot això, des d'un mínim de dignitat -els conceptes abstractes són difícils de quantificar- que no els impedeixi ser competitives amb els mitjans privats. I sí, les televisions publiques han de ser subvencionades en la mesura justa, sense sobredimensionar-les i sense permetre que els ajuts públics siguin utilitzats en benefici dels interessos d'uns pocs o d'uns molts.

Dit això, tinc el convenciment que la televisió pública valenciana, després del crim perpetrat amb premeditació i traïdoria -la nocturnitat no va funcionar-,  es reencarnarà. No sé quan ni com, però espero que millor que la que hi havia, pel bé de la dignitat i de la butxaca dels valencians, que pagaven molt i a uns quants per obtenir uns beneficis proporcionalment escassos.