11.2.14

cada alenada...


Cada alenada
que li surt de la boca
congela un haiku


Que fàcil és fer un haiku! Només cal anar comptant i repartint, com en la sardana, però menys: 5, 7, 5, i ja en tenim 17. Des que es va inventar l'haiku, qui no és poeta és perquè no vol. Jo mateix, algun dia, si em vaga, seré poeta. Això sí, cal que trobi l'instant, l'estàtica i la dinàmica, i l'estètica.

Per entrenar-me -com si calgués!- avui em concentro en les versos del mestre. Decideixo que hauria d'aprendre japonès, a poder ser del segle XVII, perquè intueixo que en les traduccions em perdo la música dels sons. O potser no, potser en tindria prou a retrocedir en el temps i entrar en la filosofia d'aquell imperi estrany. A veure, vaig llegint:

Només viatger
voldria que em diguessin:
el primer xàfec.

Com puc traduir de la traducció? Sobretot el segon vers té una construcció horrible. I el primer, que li és deutor. N'hi ha prou a conservar l'esperit del conjunt? En canvi el que ve a continuació em sembla que no té pèrdua: aquesta subtilesa visualment i sensorialment perfecta del moviemnt implícit:

La papallona
es perfuma les ales
sobre l'orquídia.

En aquest tercer, més enllà de la imatge, dels jocs dinàmics, intueixo que el ja resulta forçat, que trava el vers (el segon tampoc no és gran cosa):

Entre les branques
regalimant de pluja
ja fuig la lluna.

Em canso. No vull continuar aquest joc del qual ja em sé la mecànica elemental. Què més necessito? No trobo cap haiku de Matsuo Bashô que em pugui servir d'epitafi, però aquest de Choko, una mica més jove, ja em servirà:

El darrer acte
no el podré veure sencer:
s'acaba el somni.

4 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Jo vaig començar a fer poemes amb un haiku. Si és bo és molt bo, té molt de mèrit.

PS ha dit...

M´agrada el de la lluna, si cumpleix o no les regles , per mi , és el de menys. El que em val és que m' arribi.

Sóc es colmo de l´heterodòxia ;-)

Anònim ha dit...

Los haiku parecen inofensivos, parecen.

miquel ha dit...

El que és bo és bo, Helena, sens dubte. I com més curt és un poema més se li ha de demanar.

I tant que compleix la mecànica, A., però com tu dius, cal que el cotxe funcioni i et porti on tu vols o et faci descobrir nous horitzons.
I ja saps que m'apunto a l'heterodòxia :-)


jordim, i la majoria de vegades ho són, que la seua funció no és ofendre ningú, si no cal :-)