No sé si, de la mateixa manera que hi
ha estiuets de tardor, hi ha primaveres d'hivern. Avui, després dels
dies grisos i freds, mentre pujava per la vorera dels números
parells del Passeig, he notat que el sol, sobtadament més alt, em
prenia i m'escalfava com no ho feia dies enrere, i això que el vent
, sense gaire convicció, li era contrari. Si hagués tancat els
ulls, si no hagués vist els arbres sense fulles ni la gent massa
abrigada...
He volgut fer versos innocents tan breus com l'instant en què he vist l'hivern, just al mig del seu camí, acabat. Inútilment, com sempre. Demà, quan sigui gairebé mitjanit, potser la lluna plena de febrer...
el sol que s'alça
un xic més cada dia...
quina alegria!
ja lluny els núvols,
passant per la vorera,
el sol em mira
els ulls que tanco
com una sargantana
i dormisquejo
el sol que passa
em fa promeses vanes,
no me l'escolto
i si m'escalfa
com si fos primavera,
és un miratge
7 comentaris:
Han escrit alguna cosa els poetes clàssics sobre el desordre estacional? O tot es deu a la vida moderna dels dos darrers segles?
potser algun dia, en un futur llunyà, seràs considerat un poeta clàssic! ("aquell poeta clàssic que sí va escriure sobre el desordre estacional..." :)
que bonics, estos versets. curtets, senzills i plens.
bona nit
t'han sortit uns haikus frescs i un punt naïf que m'agraden.
salut
Un miratge és una il·lusió òptica, però... i quan la sents a dins, fisiològicament, la primavera, en ple hivern, també ho és?
Ahir pensava això mentre creuava ponts i en comptes de febrer semblava abril o maig.
Darrerament et veig molt poètic, i tampoc és un miratge ;-)
No és un miratge, la primavera ve ja amb el mes de febrer.
A mi també m'agraden els teus haikús. Fan somriure i deixen una sensació dolça, com els melmelades d'ahir.
M'has fet pensar en Horaci, Allau. Com que la cosa és llarga, vaig i m'hi poso.
Iruna, si tu dius que hauria d'escriure un post sobre el desordre estacional, vaig i ho faig. Que sigui considerat clàssic... alguna cosa hi ha :-)
Gràcies per fixar-te en els versets.
Gràcies, Francesc, és el sol que m'hi empeny. Quan torni el fred...
És veritat, A., saps que ets a l'hivern i de sobte tot et contradiu. Tems, però (sempre inconvenients mentals) que la primavera -benvinguda sigui- sigui de durada curta.
Que sí, que sense proposar-m'ho veig que estic en la meua setmana de la poesia (també compta la influència de casa teua :-)
Ve, Helena, però se'n va, i la intriga de cada any és saber quan tornarà.
Gràcies, Carme, ets, com sempre, generosa. Consti que, en tot cas, el mèrit és del sol :-)
Publica un comentari a l'entrada