formes, colors, moviments

Dec ser un dels darrers a aprofitar (?) les portes obertes del Sant Pau, que després continuaran obrint-se a un preu mòdic per als qui no siguin veïns (el concepte de veïnatge sempre és laxe, i a Barcelona més, esclar). Entenc, de tota manera, que un podrà entrar i sortir del recinte en qualsevol moment d'un horari establert ja que alguns pavellons, com el de la Casa Àsia, continuen amb les seues activitats per al públic en general; en tot cas, la diferència respecte aquests dies és que no es podran visitar interiors si no es paga. En fi, no ho sé.

La gràcia de les jornades de portes obertes no rau només, ni fonamentalment tal com ho veig, a no pagar entrada, sinó a compartir espai amb gent molt més diversa que la que habitualment visita els espais que els són propers. Els focus d'interès aquests dies se centren en el lloc i en els visitants, alguns disposats a imaginar que és l'última oportunitat de no sé sap què.

Quant a la meua visita, em vaig trobar amb la sorpresa inicial dels espais delimitats. Abans, quan havia fet algun curset a l'ICE de l'Autònoma, per exemple, per no citar visites doloroses, podia transitar per tota la geografia del Sant Pau sense més restriccions que les que determinats edificis exigien, però els carrers eren lliures; ara, algunes tanques, algunes teles metàl·liques, creen unes fronteres abans inexistents que entenc provisionals a l'espera que s'acabin les obres. Centrat en el territori lliure, va ser un goig poder admirar els interiors dels edificis habitualment vetats: la quantitat d'elements decoratius, d'eficàcia constructiva i de lluminositat de les obres modernistes, inclosos els interior és espectacular, i a mi m'agrada la imaginació de l'època. Llàstima que hagi desaparegut pràcticament tot vestigi de moblament i, fins i tot, que es produeixi un xoc en veure les noves decoracions en els espais ja habilitats per al seu ús quotidià.

Encara que no em trobava en el meu millor moment, segurament pel fet que era l'hora de dinar i tenia la panxa buida, va ser un goig mirar-ho tot en un dia resplendent, gairebé més d'estiu que de primavera avançada. Com la majoria, em vaig emportar a casa un petit àlbum de fotografies en què, ja ho he dit abans, tant com el propi espai em va interessar la gent que donava una altra dimensió al passat immòbil per bé que canviant. Em sembla que durant tota aquesta setmana n'aniré pujant unes quantes a l'altre bloc.

Insisteixo en la lluminositat de la majoria d'espais modernistes (en aquest aspecte, el Palau episcopal d'Astorga, de Gaudi, és el meu referent més clar). En la primera foto, a penes començat el recorregut, la galeria envidriada (aquests vidres que deformen lleugerament l'exterior...) permet contemplar perfectament tota la decoració. Però només en dies de gernació, m'és possible refotografiar sobre la pròpia fotografia; mentre ho feia, dubtava si la noia havia de quedar a la dreta, com ara, o l'havia de situar a l'esquerra.

 

 

 

Dels antics ocupants dels pavellons, només en quedava un vestigi; gent anònima que imagino desapareguda, pura intrahistòria sense històries particulars. M'hi vaig voler aproximar, focalitzar, per després, com la resta, distanciar-m'hi, ajudat per les explicacions de la noia que recitava l'escena des d'una perspectiva essencialment tècnica, objectiva.

 

 

I que no sigui dit que no em vaig fixar també en els sostres (les parets, els terres...)