aniversaris

Que curiós, avui s’ha inaugurat la Fira de Frankfurt amb la presència destacada de la cultura catalana i just avui, un 10 d’octubre, van néixer dos escriptors catalans –potser també d’altres, però jo en aquest moment no ho sé- que em són propers i que rellegeixo de tant en quant. En Joan Maragall va néixer l’octubre de 1860; la Mercè Rodoreda hagués fet 99 anys tal dia com avui. No sé si algú va fer alguna cosa per fer coincidir aquestes tres dates, sobretot la darrera

De la Mercè Rodoreda us trio una altra vegada una flor, dolça amarga i dolça. M’agrada perquè exemplifica vida, mort i vida; els matisos, els vostres...

Té el calze ple de mel. És una flor adormida, una mica fora de temps. Les abelles van i vénen. S’hi acosten. Amb la pota cullera agafen mel i omplen tupins i perols. Algunes moren emmelades. Tot molt fde presa, amb molta agitació. Quan el calze queda buit de mel i respira, la flor es mor. I en neixen de noves. I vinga abelles!

I de Maragall, la penúltima estrofa de l’”Oda a Espanya”. A veure sí es veritat. En tin importants i fonamentats.

Salva’t, oh! Salva’t de tant de mal;
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

Que puc dir de la Fira? Només en sóc un espectador llunyà i m’he de conformar amb el que veig i llegeixo als mitjans. Sobre el que veig puc opinar, sobre el que diuen els mitjans i jo he comprovat, també. De la resta, en faré més o menys cas, segons qui ho digui. Amb el parlament d’en Quim Monzó i amb la cerimònia inaugural m’ho vaig passar bé, força bé; no només no vaig passar vergonya –tot podia ser- sinó que em va agradar més enllà del que podríem considerar dignitat; en fi, que la part que vaig veure em va semblar francament encertada. Qua després alguns diaris facin interpretacions directes o indirectes que s’apartin de la meva percepció, no té cap importància. Per exemple, “El Mundo” d’avui –s’ha de llegir de tot- dedica més d’una sisena part de la narració-valoració de l’espectacle a una anècdota i la resta no és precisament un model de crònica. Per cert, l’enviat especial firma C. À ROLDÁN: sempre s’aprèn alguna cosa nova, com a posar accents a les inicials. En fi, llegiu i jutgeu, si voleu, l’interessant inici:

Hasta el momento de apagarse ayer la luces en el Schauspicifrankfurt, donde se representó el espectáculo ‘un paseo por la cultura catalana’, los ojos de todos los periodistas presentes en la sala revisaron una y otra vez cada una de las butacas a la espera de la gran sorpresa: la presencia del escritor Eduardo Mendoza (‘La ciudad de los prodigios’), uno de los autores catalanes que escriben en castellano que no fue invitadoa la Ferai de Frankfurt hasta el último suspiro y que declinó finalmente su asistencia. En el escenario, iba a actuar su compañera sentimental, la actriz Rosa Novell, y sucede que pocas veces donde esté ella no se encuentre él.
Pero la cosa se quedó en una expectativa no cumplida...

Res que continuo llegint el que diuen alguns companys i companyes dels blocs o de blogs:


El bloc d’en Francesc Puigcarbó

El café d’en Litus

El llibreter

Des del meu mar

Entrellum

La segona perifèria



I com que sis ja són prou, si cal buscar més enllaços, aquests dies toca anar a L'EFECTE FRANKFURT; i en van set.



I demà serà un altre dia i continuarem llegint els nostres autors preferits i alguns de nous, i potser dintre d'un temps ens arribaran més traduccions d'obres de la literatura alemanya.