17.10.08

sense títol

Prescindint de si és més o menys interessant o transcendent allò que volem dir, penso que la majoria del que escrivim, aficionats o professionals, amb sou o sense, tenim interès a reproduir amb el màxim d’exactitud els nostres pensaments, és a dir aquelles idees que, a partir de qualsevol estímul interior o exterior, han anat agafant forma i s’han anat interrelacionant fins a formar una xarxa més o menys estratificada que en un moment determinat decidim teclejar. Bé, és possible que algú teclegi directament i surti el que surt, però deixarem de banda aquesta producció perquè sobre aquest mètode en sé poc.

Arriba el moment de la veritat, aquell en què decidim convertir allò que ha estat amagat en una cosa pública o privada, però llegible. I aquí arriba a vegades el drama. Aconseguim expressar el que volem? Ho aconsegueixo jo en aquest moment? No em deixo, per desídia o per qualsevol altra raó, un passos intermedis que farien mes comprensible allò que crec que tinc prou clar en la ment? Per exemple, repassant l’anotació d’ahir m’adono que el que vaig escriure i el que volia dir a partir del text de Bofill no es corresponen: sí, però no; sí, però diferent i més. En aquest moment és quan cal corregir, modificar o, fins i tot, si s’escau que un no es veu capaç d’adequar pensament i plasmació verbal, suprimir totalment. Ah, però això ho fem poques vegades, tant els aficionats com els professionals.

Just aquest matí estava llegint -qüestions de feina- un conte de Mil cretins, el que es titula "L’amor és etern". Els escriptors amb un llenguatge més fluid són els que solen fer més correccions; és el cas de Monzó i també el de Pla, per exemple. Tornem al conte. Doncs he descobert que en la setena reimpressió del conte (abril de 2008) hi ha petits canvis respecte la segona reimpressió (novembre de 2007). Concreto.
Una reimpressió:
quan he sortit de casa, el cel era gris i queia una pluja que...
L’altra reimpressió:
quan he sortit de casa queia una pluja que...
Més endavant.
Una reimpressió:
Em faltaria un bull si encara et trobés a faltar.
L’altra reimpressió:
Seria ben boja si encara et trobés a faltar.

Ja veieu que no he concretat en quina reimpressió es troba cada text per tal de deixar-vos el gaudi de descobrir-ho vosaltres mateixos. Les hauríeu fetes aquestes modificacions minucioses? Calien? Quina opció us resulta més satisfactòria? Potser no importen les respostes sinó que el que importa és constatar com en alguns casos l’escriptor es fa un replantejament constant de la seva tria, fins i tot en els aspectes que el lector pot considerar més insignificants, més prescindibles. L’escriptor rigorós es troba sotmès al dubte constant, a la inseguretat, a la insatisfacció permanent, al desig de... Jo confio en aquest escriptor; en els altres, de vegades també. Sigui com sigui ni els uns ni els altres m’asseguren una obra que sigui del meu gust ni del seu. Que terribles són les incerteses dels escriptors... i dels lectors!

No sé si he dit el que volia dir, si ho volia dir d’aquesta manera –segur que no- ,si el que volia dir té cap importància (?), si tornaré en algun altre moment sobre el mateix tema. El que és segur és que avui no modificaré ni repassaré el que he escrit. Em cansa. I ni tan sols se m’acut un títol que encapçali aquests paràgrafs. Si algun dia ho publico en paper –cal ser rigorosos sobre el paper-, ja me’l pensaré. Ara permeteu-me que el plagiï, o bé, si us funcionen els dits i les ganes, me’l suggeriu vosaltres.

(post escrit amb les paraules de fons –com es pot escriure així?- de Joan Margarit i amb l’entremig -ja em quedava poc- d’una conversa amb la meva editora preferida)


P. S. Aclariment necessari. Segons la UNESCO:

c. Se entiende por primera edición la primera publicación de un manuscrito original o traducido;

d. Se entiende por reedición una edición que se distingue de las ediciones anteriores por algunas modificaciones introducidas en el contenido o en la presentación;

e. Una reimpresión no contiene otras modificaciones de contenido o de presentación sino las correcciones tipográficas realizadas en el texto de la edición anterior. Toda reimpresión hecha por un editor diferente al editor anterior se considera como una reedición;

6 comentaris:

Xurri ha dit...

ara recordo una cosa que em deien fa temps:

"cuando das con algo bueno y te empeñas en seguir buscando, acabas dando con algo peor"

però... és que costa tant abandonar un text!

Teresa Bosch ha dit...

En aquest cas, jo crec que has aconseguit expressar el que volies. Revisar i reescriure és importantíssim, però com ens recorda la xurri, sempre hi ha límits.

Francesc Puigcarbó ha dit...

tractant-se d'en Monzó no em sorprèn, és un autèntic maniàtic de revisar els texts.
Per cert si no l'has escoltat busca l'entrevista d'en Joan Barril a Joan margarit avui a Catradio, val la pena. S'han ajuntat els tres Joans, amb l'Ollé inclós, hi és clar.

Júlia ha dit...

Sobre escriure a raig o madurar-ho, ja Unamuno parlava d'escriptors vívipars i ovípars. El que passa és que no sempre se segueix una constant reproductora.

Sobre canvis i reimpressions, a vegades passa com una vegada que vaig voler pintar un càntir i de tant fer arranjaments em va quedar un bunyol.

Espriu també era un maníatic d'aquesta mena de revisions. De fet, això s'ho poden permetre els escriptors poc treballadors, és una mica com pentinar el gat.

Montse ha dit...

Crec que has dit el que volies dir. Però de vegades, els que escrivim però no som escriptors, tu ja m'entens, acabem donant tantes voltes a un text que perdem l'arrel del que volíem dir, per dir-ho més bé, més finament o amb més exactitut.

jo crec que un text és com un bon guisat: necessita el seu temps, fer xup-xup, reposar un xiquet i, si convé, rectificar una mica de sal, però sense passar-se, perquè llavors pot sortir un xurro!

Un petonet, pere, ja veus, torno a estar connectada!

miquel ha dit...

El problema, xurri, és que sovint no som prou conscients, no estem prou segurs de quan hem trobat alguna cosa bona. D'aquí la necessitat que ens ho diguin.

No ho he aconseguit del tot, Teresa, però no em queixo. Sí, és cert, les revisions tenen un límit, ni que sigui per una qüestió de salut mental.

La buscaré, Francesc, encara que a mi dos d’aquests tres Joans no m'acaben de fer el pes, i no et sabria dir per què?

Tens raó, Júlia, donar-li moltes voltes poc produir efectes contraris als desitjats. De vegades, seria millor fins i tot no deixar veure el que s'ha escrit, eliminar-ho i passar a un altre text.
No sé si estaríem d'acord en què significa treballar per a un escriptor. Ho discutirem.

T'entenc, Arare, però penso que tots hem d'intentar expressar amb exactitud allò que volem dir, fins i tot quan fem servir un llenguatge eminentment suggerent.
Sí, si deixéssim els textos en remull els guisats sortirien més bons; és clar que el temps i l'oportunitat...
Ja veig, ja, que tornes a ser internàutica.