priscilla

El que escrivia en els darrers posts sobre la inconveniència de llegir Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury al Batxillerat i sobre la sensació, entre l’exaltació i la melangia, que sovint em produeixen les sardanes em va recordar una d’aquelles pel·lícules que puc veure més d’una vegada i sempre amb plaer, amb un temps prudencial entre visionat i visionat, és clar.

Fa uns anys, en un rampell de rebel·lia produït per l’avorriment que sovint em produeixen, i produeixen als alumnes, algunes pel·lícules que els passem per il·lustrar la societat que ens envolta, per estimular-los a la reflexió o simplement per distreure’ls, em vaig atrevir a suggerir al coordinador d’activitats diverses que podríem passar-los una pel·lícula australiana que no estava segur que arribessin a entendre del tot, però que els faria estar atents a la pantalla, que els faria riure i potser també els entristiria, que els donaria una altra visió del món, que els estimularia a fer comentaris sense necessitat que els professors els provoquessin, que els faria dubtar dels seny dels responsables del centre...

El coordinador, tot i que vaig veure en els seus ulls una espurna de complicitat i unes paraules de reconeixement, no va acceptar l’heterodòxia de Les aventures de Priscilla, reina del desert. Així que, una vegada més, els alumnes es van avorrir una miqueta amb un dels clàssics habituals de reconegut prestigi i es van perdre el plaer de gaudir dels contrastos, de viatjar per Austràlia en autobús, de reconèixer que els viatges físics poden anar acompanyats de viatges interiors, de saber que fragilitat i duresa no són antagòniques sinó que poden ser complementàries, de comprendre que el que es considera marginal és tan vàlid com allò que comunament s’accepta, que l’amor i l’amistat tenen múltiples manifestacions, de veure una interpretació espectacular de Terence Stamp i companyia, de confirmar que hi ha famílies de molts tipus, de reconèixer la poesia en un format diferent a l’habitual, de burlar-se dels protagonistes i de commoure’s amb ells i per ells al mateix temps, d’emborratxar-se d’espais immensos i d’angoixar-se en espais tancats, de participar d’una música que no era la seva... Cal que continuï?

No desisteixo que algun dia m’ho faré venir bé i mirarem tots plegats aquesta altra dimensió de la vida que és i no és tan diferent de la nostra pròpia vida de cada dia. Ja us ho diré.
I ara, sisplau, no tingueu vergonya de moure-us una mica, que no us mira ningú. Si us poseu plomes o no, és cosa vostra


Powered by Castpost
























P. S. Què voleu que us digui, m'ha fet gràcia quan Zapatero li ha dit a l'esventada Terribas al jardí de la Moncloa que Montilla "ha intervenido en catalán en el Consejo de Ministros de la Unión Europea".

acció preventiva (doble protecció)

No pretenc que això es consideri una metàfora sobre res en concret, que quedi clar. Passa de vegades que un excés de protecció i falta de coordinació ocasionen situacions com la de més avall, en què un excés de zel fa que al final ni tan sols arribis a saber de què se’t volia protegir. Et sents segur després d’una actuació com aquesta, però desinformat, momentàniament aïllat i, cal dir-ho, una mica emprenyat. Després pots arribar a pensar que altres vegades potser sí que t’han salvat de perills reals, però...

#########################################
Notificación de Panda Titanium Antivirus 2006:
El archivo 27-W.pdf era potencialmente peligroso y ha sido borrado.
###########################################

Estimado cliente,
Adjunto en este mensaje le enviamos nuestro último catálogo 27-W, que recoge las últimas adquisiciones de la librería clasificadas por temas.El archivo por supuesto está 100% libre de virus (examinado con Panda Titanium 2006) y se encuentra en formato PDF de Adobe, el estándar para documentos en la red. Si no puede leer el catálogo, deberá instalar Adobe Reader de forma completamente gratuita desde la siguiente dirección: www.adobe.es/products/acrobat/readstep.htmlPor lo demás, esperamos que los libros ofrecidos sean de su interés. Si quiere hacer un pedido o tiene alguna duda, por favor no dude en ponerse en contacto con nosotros.

P.S. Aquesta nit mig veig i mig gravo el programa dedicat a L’Ovidi i fa uns dies vaig fer el mateix amb el de Víctor Català. Bona feina des de Noms. Si voleu fer un repàs força complet del que s’ha vist avui i l’altre dia, però sense moviment, podeu clicar aquí i aquí. Ja fa unes quantes setmanes que penso dir alguna cosa sobre l’Ovidi a data de caducitat, però volia rellegir unes converses d’ell amb Pi de la Serra en un llibre que tenia, ja no tinc i no trobo a les llibreries.

símbols

Només hi ha un instrument al món que pugui donar un crit de joia, o de dolor, amb veu humana, i aquest és la tenora.

Juli Garreta

Durant aproximadament 150 anys, des que la va introduir a la cobla Pep Ventura, el so de la tenora s’ha mantingut inalterable tot i la seva imperfecció: “un instrument únic al país, però que reuneix alguns problemes per tenir un bon so, el principal dels quals és que els forats de l'instrument no són on haurien de ser des del punt de vista acústic i això n'afecta l'afinació i el timbre", segons Joaquim Agulló. El mateix doctor Joaquim Agulló, de la UPC i president de la Secció de Ciències i Tecnologia de l'IEC, juntament amb un grup d’experts, algun dels quals porta més de 25 anys treballant-hi, s’ha proposat aconseguir la perfecció de l’instrument. S’han proposat crear la tenora moderna, definitiva, inqüestionable. Sembla que el procés ja es troba molt avançat, de manera que es podria presentar un prototipus durant el Congrés Internacional d’Acústica Musical, que se celebrarà el mes de setembre, i que el juny de 2007 ja tindrem el nou instrument en el Concert antològic del centenari de l’IEC (més informació aquí).

Davant d’un projecte així, un s’ha de treure necessàriament el barret: 150 anys de la tenora al servei de la música catalana, fins que es decideix que cal adaptar-la als nous temps, a la perfecció que exigeix la música en aquest moment, aprofitant que existeixen els mitjans tècnics per realitzar el procés. Un procés d’anys, minuciós, res com això de l’Estatut, enllestit amb presses i ple d’imperfeccions, amb l’excusa que encara que no sigui el millor és l’únic que es podia fer en aquest moment, que ja el millorarem un altre dia. Que poca seriositat, i quin exemple els donen els investigadors de la tenora, encara que no servirà per a res, que els polítics viuen la vida de quatre en quatre anys –si tot els va bé-, més és una eternitat inimaginable, i així no es va enlloc.

Un pensa que mentre existeixi gent com la que treballa en la nova tenora, Catalunya perviurà. És possible, tenint en compte la seva situació actual, que la sardana torni als seus orígens empordanesos i ens hàgim de desplaçar per escoltar-la o per ballar-la. També és possible, però, que la nova tenora li doni un impuls important i que es torni a convertir en la música i la dansa de tots els catalans, si és que mai ho ha sigut, per sobre de polítiques i de modes. Ja es veurà.

És obligat que avui us deixi una sardana. Jo no sóc de terra de sardanes, de terra de compositors, però sempre m’ha fascinat aquesta capacitat que té d’aconseguir al mateix temps una alegria extrema i una melangia quasi insuportable. Us trio una versió curta interpretada per La Principal de la Bisbal d’una de les meves sardanes preferides, música de Josep M. Saderra i lletra de Ramon Ribera, tot un prodigi de condensació expressiva, amb un títol evocador en què cap dels dos noms està de moda: Maria i trenes.



Powered by Castpost

cosetes

Em sap greu no tenir aquest any els alumnes de batxillerat que llegeixen Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, de Quim Monzó. Sovint no és fàcil des de la unilateralitat del professor estimular-los a llegir les obres proposades des d’Educació -tot i que no sol ser el cas concret d’aquest llibre-, i sempre és interessant quan l’estímul que se’ls proposa per una lectura ve de fora, de manera que els nois i noies capten que alguna cosa més deu tenir la proposta triada. En aquest cas, una mica tard, tot s’ha de dir – a veure si un altre any estan més al cas,- els del web cristià “Hazte oir” donen arguments per gaudir d’una lectura que, torno a repetir, no els necessita, però benvinguts siguin. Diuen, per exemple, referint-se als contes: “En ellos se usa un lenguaje obsceno y vulgar que no es ni apto ni recomendable para los estudiantes, no destacan por su calidad literaria y rebosan en mal gusto. Las escenas relatadas en ellos pueden herir gravemente la sensibilidad de los escolares. Hay incluso un cuento entero en el que se presenta de forma frívola y divertida a un "depravado" que se dedica a violar a gente y las escenas son relatadas con todo lujo de escabrosos detalles”. Després de llegir això, forçosament els alumnes llegiran amb delectació les pàgines del llibre, encara que al final, ja sabeu com són els alumnes de 16 o 17 anys, diran que no n’hi havia per tant, que estan una mica decebuts.

La veritat és que els de "Hazte oir" , després de consideracions diverses, acaben dient que Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury sigui retirat de les lectures obligatòries i proporcionen un model de carta adreçada al Conseller d’Educació i el de Governació (sic). Sembla que en Monzó s'ha emocionat en conèixer aquesta campanya i s’afegeix als firmants. Si la cosa prospera (llegiu també aquest article de "Libertad digital" -que no Libertinaje- i aquest altre) el boom del llibre pot ser espectacular. Segurament l'editorial ja té en premsa la 29a edició. Per cert, heu sentit dir que s'està preparant una llei que, en un dels seus apartats, diu que per comprar segons quines obres a les llibreries s'exigirà la presentació del DNI?

Avui volia parlar també una mica de Manzano i de com el trobo a faltar a “Saló de lectura”, i afegir alguna altra cosa però se m’avancen Sagarra des de “La Vanguardia” i en Jaume, que llegeix el diari abans que jo, des de “Flux”, així que ho deixaré estar.

Acabo parlant d’experiències reals. Ahir em vaig apropar a la Plaça de Catalunya i vaig veure força animació a les parades de "Comerç Just", com cada any. Trobo que fa falta una festa d’aquestes característiques centrada en el nostre propi entorn: pisos a preus justos i tot això, ja m'enteneu. Al mig de la plaça tocaven els de Mesclat; ja feia estona que s’havien acabat els parlaments del No. Quedava poca gent.

M’ho deixava. El dimecres miraré i escoltaré l’entrevista de la Terribas a Zapatero. Espero que l'enlluernament de la Moncloa i els pactes previs deixin una mica de marge.

huyhnhnms i yahús

Avui, en Pere d’invasió subtil, ha escrit un post que m’ha fet pensar immediatament en un dels meus, posem, 50 textos preferits de la literatura universal: Una modesta proposta, o com s’hagi traduït al català, que jo en tinc la versió castellana. Si algú de vosaltres encara no l’ha llegit, aquí us deixo l’enllaç –ja en vaig parlar des del meu anterior domicili-. Aviso que no és apte per a vegetarians.

De totes maneres, l’obra més coneguda de Jonathan Swift és Viatges de Gulliver (Travels into several remote Nations of the wordl in four parts by Lamuel Culliver), que tothom coneix però que crec que molta gent deu haver vist a través del cinema o llegit en adaptacions infantils i juvenils i pocs deuen haver llegit en la seva versió completa. Tothom sap que lil·liputenc (qui li havia de dir a Swift que aquesta paraula es convertiria en universal i figuraria en diversos diccionaris) significa persona molt petita; tots sabeu que Gulliver va viatjar també a les terres dels gegants (Brobdingnag), encara que els diccionaris no registren brogdingnagens com a sinònims de gegantins. El que alguns no saben, perquè en les versions més de divulgació ha desaparegut, és que en Gulliver va fer dos viatges més, el tercer i el quart, i que la seva novel·la, que se’ns presenta com un seguit d’aventures, és una reflexió sobre la societat i els governs de la seva època i, en general, una sàtira sobre els humans.

Avui m’he fullejat el llibre, sobretot el darrer viatge en què Gulliver es troba als país dels Huyhnhnms. La primera impressió, gairebé inevitable, és pensar en El planeta dels simis, perquè el protagonista ha anat a parar a un territori –no del futur, en aquest cas- en què uns animals, els cavalls, són els intel·ligents, els civilitzats, i els humans són els animals domesticats. És possiblement en aquest darrer viatge on és veu més clara la desconfiança de l’autor envers la raça humana, tot i que la ironia li treu ferro a la qüestió. Comprendreu que la meva misantropia em fa sentir molt a gust en aquestes pàgines i comprendreu també que com tots els misantrops moderats tinc una lleugera esperança que al final els humans trobaran el seu camí... però que sigui aviat.
Us incloc dos fragments breus del viatge perquè tingueu una lleugera idea de què us parlo i de què parla Swift (els Yahús són els humans):

El meu amo m’escoltava amb grans demostracions d’inquietud en els seu rostre, per tal com dubtar o no creure són tan pocs coneguts en aquell país, que els seus habitants no saben què fer en circumstàncies semblants. I jo recordo que en freqüents raonaments amb el meu amo sobre la naturalesa de la humanitat en altres parts del món, trobant-me obligat a parlar de mentida i de fals testimoni, ell tenia molta dificultat a comprendre què volia dir, per bé que hi posava la més gran agudesa de judici, perquè argumentava d’aquesta manera:

Bé tampoc no esperareu que us transcrigui els arguments del huyhnhnm, que després no voldreu llegir la novel·la. I relacionat amb la veritat i la mentida, diu una mica més endavant:

No sé si és cosa digna d’esmentar que els Huyhnhnms no tenen paraula en llur idioma per a expressar res que signifiqui un mal, exceptuant les que manlleven de les deformitats o qualitats perverses dels Yahús. Així expressen la ximpleria d’un servent, la falta que comet un infant, una pedra que els talla una pota, una rauxa de mal temps o impròpia de l’estació, i coses semblants, afegint a cada una d’aquestes paraules l’epítet de Yahú; per exemple, hhnm Yahú, whnaholm Yahú...

Després d’això, un no sap ben bé si l’idioma conforma una mentalitat, una manera de viure, o són les experiències les que donen vida a l’idioma. Interessant reflexió a partir d’aquest fragment. I, en conjunt, una aguda visió de les dificultats amb què ens trobarem per explicar qui som als primers nohumans amb qui tinguem contacte, perquè, entre nosaltres, no ens enganyem, les coses encara són com les explicava en Gulliver.

I ja ho sabeu, si no teniu una lectura per aquest estiu, aquesta és una bona opció, que també és un llibre d’aventures, com els que recordeu de la vostra infància. Salteu-vos allò que no us agradi, allò que us sembli envellit, i gaudiu de la resta, és a dir, de pràcticament tot el llibre.

propostes assenyades

Volies marxar de la ciutat o del poble, no perquè no poguessis pagar o llogar un pis - si era això variarem les premises el proper post- sinó perquè estaves tipa dels veïns, de la massificació, de l’aire contaminat, de no poder tenir un jardí i un hortet, de recollir la merda del teu gos que no es convertia en adob, de veure com els teus fills a penes tenien espais per jugar, de.............................................................................. (omple la línia de punts). Ara, però, t’adones que has de pagar un preu pel teu aïllament: que gastes més en transport, que has d’ocupar més temps a portar els nens a l’escola, a arribar a la feina, a proveir-te d’aliments a .................................................... (omple la línia de punts), que cada vegada que estàs malalta trigués més que abans a rebre la visita del metge, que el veterinari et queda lluny... De fet, tot això no t’importa gaire, perquè ja ho sabies, ja havies planificat tots els detalls. És el petit preu que has de pagar. Potser quan siguis gran, quan siguis molt gran, et replantejaràs la situació, com els habitants dels masos, que van deixant la seva vivenda per anar a establir-se en un piset del poble, el més prop possible de la llar de jubilats i del centre d’atenció primària. Ara, però, tot això no importa, és el futur. El que sí que t’importa és que cada vegada hi ha més intrusos que entren en les cases aïllades com la teva, el que et preocupa és que et robin el que tens, però molt més, i s’entén perfectament, el que t’intranquil·litza és que et causin algun dany. Saps que el govern, el que sigui, et donarà més paraules que solucions, així que has decidit protegir-te tu mateixa. Tens diners per fer-ho i ja has pres les mesures que consideres adequades (segons el diari, de 4.000 a 120.000 euros). T’has protegit i has donat feina a una empresa de seguretat. La roda dels diners ha funcionat. Ara, però, demanes una mica més*:

La consellera Tura ha declarat: "Entenc perfectament la sensació de pànic que s'ha generat". Ens tranquil·litzaria menys comprensió i més efectivitat. Per exemple: 1) Admetre que els supera aquesta onada de robatoris i que es poden prendre mesures provisionals, com recórrer a la seguretat privada, que actualment només pot operar en zones tancades, incentivant els usuaris amb subvencions o, si més no, beneficis fiscals. 2) Que aquestes subvencions o beneficis fiscals revertissin també en les despeses que generen els equips de seguretat que hem posat abans que Tura ens ho aconsellés. 3) Assumir que aquesta és una situació d'emergència i no un alarmisme gratuït, encara que les estadístiques oficials diguin el contrari. Les meves estadístiques personals diuen que el 90% dels meus amics i veïns han estat víctimes, i alguns més d'una vegada.

A. S., Sant Just Desvern, a “Lectors”, “el Periódico”

Em sembla una petició lògica, assenyada. Encara més, tenint en compte que al meu pis, possiblement més petit que casa teva, el 100 % dels habitants hem patit dos robatoris, cosa que fa el 200 % , ens afegim a la teva demanada, i ,tenint en compte la nostra minsa capacitat econòmica, anem més enllà: que en lloc de subvencions parcials o beneficis fiscals, el govern de la Generalitat ens concedeixi una subvenció a fons perdut per la totalitat de les despeses que ens ocasioni adequar el piset amb els darrers sistemes de seguretat. Que la quantitat que es destini a protegir-nos impedeixi, per exemple, que l’any que ve pugin com caldria les pensions de jubilació o que es subvencionin més vivendes de protecció oficial – compra o lloguer- per als joves, no importa gaire; és més, fins i tot els farem un favor: jubilats amb pensió mínima i joves sense casa tindran la seguretat que el 2007 tampoc no es convertiran en el blanc dels desitjos dels malfactors.

Estic segur que per poc que ens organitzem aconseguirem que el govern accedeixi a les nostres peticions, que ara el bipartit va de bòlit amb tot això de l’Estatut. Molt serà que a canvi de concedir-nos el que és just ens demanin el Sí en el proper referèndum.

* S'adverteix que la casuistica pot haver estat diferent, però aquí, avui, fem literaura.

P. S. Com que sé que alguns de vosaltres sou admiradors de la consellera Tura, us enllaço amb un interessant article seu en què comenta Perspectives de guerra civil, de Hans Magnus Enzensberger.

bloc no desitjat

M'he trobat de sobte que en voler publicar un post se'm demana la verificació de paraula, ja sabeu, allò de "jjuwwrtfp". Sorprès, demano més informació i em surt això:

Su blog requiere verificación de palabras
Los robots de Blogger que previenen la publicación de blogs no deseados han detectado que su blog presenta características de blog no deseado. (¿Qué es un blog no deseado?) Puesto que usted es una personal real que lee esta información, su blog probablemente no es un blog no deseado. La detección automática de contenido no deseado es inexacta y le pedimos disculpas por este positivo falso.
Para poder desactivar la verificación de palabras obligatoria de sus entradas, uno de nuestros especialistas debe revisar su blog y verificar que no se trata de un blog no deseado. Para ello, por favor, rellene el formulario siguiente.
Más información sobre cómo Blogger combate la publicación de blogs no deseados.

Entro a "¿Que es un blog no deseado?, i la resposta és la següent:

Acerca de los blogs spam
¿Qué son los blogs spam?
Del mismo modo que con muchas herramientas útiles, se pueden usar los servicios de Blogger y abusar de ellos. La facilidad que supone crear y actualizar páginas web con Blogger ha propiciado un tipo de comportamiento conocido como link spamming (enlazar con contenido no deseado). Los blogs que se comportan de este modo se denominan blogs spam y se pueden reconocer por su texto irrelevante, repetitivo o sin sentido junto con una gran cantidad de vínculos que, generalmente, llevan a un solo sitio.
Los blogs spam provocan distintos problemas, además de simplemente hacerle perder el tiempo cuando da con uno de ellos. Pueden atascar los motores de búsqueda, con lo que se dificulta la búsqueda de contenido real sobre temas que le interesen. Pueden utilizar contenido de otros sitios de la web y utilizar información de otras personas haciendo creer que tienen información útil de su propia cosecha. Además, si un sistema automatizado crea entradas no deseadas a gran velocidad, eso puede repercutir en la velocidad y la calidad del servicio de otros usuarios legítimos.
Qué hacemos para evitar los contenidos spam
No hace falta decir que nosotros no aprobamos los contenidos spam en Blogger. A continuación describimos algunas de las acciones que hemos emprendido para eliminar y reducir los contenidos spam de nuestro servicio. A medida que vayamos trabajando en ello, iremos actualizando la lista.
Los algoritmos de clasificación de contenidos spam automatizados evitan la aparición de contenidos spam en NextBlog y en nuestra lista de publicaciones recientes del escritorio.
Los mismos clasificadores se utilizan para requerir un campo adicional de verificación de palabras en el formulario de creación de entradas para los posibles blogs spam. Esto dificulta a los distribuidores de contenido spam la configuración de sistemas automatizados para efectuar la creación de entradas, puesto que una persona tiene que realizar este paso.
El botón Marcar como de dudosa reputación de la barra de navegación le permite notificarnos la presencia de blogs problemáticos que encuentre, de modo que los podamos revisar y tomar las medidas necesarias.


Qui ha marcat aquest bloc com "de dudosa reputación"? Va, que se sàpiga!!!

flashback

Faig una pausa . Potser massa oli? I per beure?

Va, tinc ganes de guerra, deixarem el vi blanc. Reivindico una altra vegada Els Pavesos -i a Fuster, és clar-. Us podia posar la versió de King Africa o Los endemoniados, però cal anar als orígens, o gairebé, vale?. I visca Sant Miquel -me'n bec una amb tap de rosca-, assote de dimonis i endimoniats!

Powered by Castpost

esborrany 1

- Te’n recordes de quan érem comunistes?
- Alguns fins i tot vam arribar a ser maoistes.
- ... si en va fer de mal el comunisme en aquells països.

La conversa anava més o menys així, espontàniament, sense pensar-s’ho gaire, encara amb la sensació, potser, que en aquestes paraules hi havia una mica de traïció al nostre pensament d’aquella època. Havíem començat comentant la notícia d’uns altres robatoris mentre els propietaris estaven dormint que atribuïa els fets a bandes romaneses i vam derivar a qüestions de sistemes polítics i de moral. Ho vam deixar aquí perquè s’havien acabat els minuts lliures que teníem. Més tard no vam tornar a parlar-ne.

No faré cap reflexió sobre si les causes del robatoris, que segons els mitjans s’han multiplicat moltíssim en les darreres setmanes sobretot en zones rurals, tenen molt o poc a veure amb el que per un moment tots dos vam insinuar. Estic segur que les causes són diverses i també estic segur que, com és habitual, més que anar a buscar les causes dels delictes per tal d’evitar-los es tendirà a intentar mesures que castiguin els delinqüents. És la història de la humanitat: crear per acció o per omissió les condicions que porten al conflicte i després voler solucionar el conflicte a base d’eliminar –en aquest cas per una temporada curta- els qui hi participen.

Les primeres reaccions dels governs, sempre pioners i imaginatius a l’hora de treure diners dels ciutadans, han estat més aviat de pena a l’hora de buscar i proposar solucions, en alguns casos de jutjat de guàrdia, i no cal que us les recordi. Ara sembla que s’han centrat una mica més en uns recursos que no són cap novetat però que tranquil·litzaran una mica més la gent: increment de la vigilància en determinades zones per part de les forces de l’ordre, creació d’un centre d’intel·ligència contra el crim organitzat –és que abans era desorganitzat? Em fa l’efecte que ara ho és més- i altres mesures similars. Al mateix temps, la immigració –Acebes ja s’ha apressat a manifestar que és l’origen de tots els mals- continua tractant-se de manera erràtica, canviant, circumstancial: un desastre.

Sigui com sigui, no ens enganyem. Ni l’augment de la presència polícial ni un tractament més racional en el tema de la immigració faran altra cosa que disminuir, potser, els robatoris nocturns mentre dormim. Però continuaran, com ho faran els robatoris per estrebada, els segrestos, les violacions, la violència de gènere o qualsevol altre delicte. Nosaltres hem creat la nostra societat i de vegades ens toca el paper de botxins i d’altres el de víctimes. Quan s’hagi inventat una societat diferent, m’aviseu, que m’hi apuntaré; però crec que la meva espera serà vana. Mentrestant seguirem amb la por, la intranquil·litat i la fragilitat de les nostres vides i mirarem de no pensar-hi gaire.
No, no era això el que volia dir. Això només és una reacció primària a la quantitat d’accions-reaccions que ens empassem i ens haurem d’empassar aquests dies.

de gèneres literaris (més o menys)

Google em recordava que tal dia com ahir de l’any 1859 –el mateix any del Pla Cerdà i de la instauració dels Jocs Florals de Barcelona, per situar-nos una mica- va néixer Conan Doyle. Aquesta efemèride em recorda que les històries de Sherlock Holmes van anar apareixent a la premsa a partir de 1887 (?). Amb les diferències que vulgueu, les aventures del personatge segueixen una tradició, la de la novel·la de fulletó, apareguda unes dècades abans a través de l’escriptura d’Eugène Sue, Dumas, etc. Les novel·les d’aquests darrers autors, que aquí foren molt llegides, trobaren imitadors autòctons com Wenceslao Ayguals de Izco (nascut a Vinaròs) o Antoni Altadill (de Tortosa). Algunes d’aquestes obres avui només es poden llegir, penso jo, com a curiositat arqueològica, tot i que en el cas, per exemple de Barcelona y sus misterios... Ja m’embranco amb una història que no és la que vull tractar.

El que volia dir és que tots sabem que en l’actualitat la novel·la de fulletó continua sobretot a través de les sèries de televisió, de fora o autòctones, sense massa novetats estructurals i d’altres tipus respecte els seus orígens. D’entre aquestes mostres visuals actuals del gènere, l’única que em toca mirar és Ventdelplà. L’he vista, més o menys, setmanes i setmanes, i la distracció més interessant que m’aporta és imaginar possibles relacions futures entre els personatges (quantes setmanes queden perquè iniciïn una relació més íntima l’Svetlana i en Joan, el fill d’en Jaume...?), continuacions d’alguna de les històries, tot pel simple plaer de jugar i d’encertar. Direu que és poca cosa, però què hi farem. No trobo especialment interessant la fotografia, la banda sonora no és que hagi variat gaire al llarg del temps, els pensaments dels personatges –quins?- tampoc no em semblen especialment interessants, els temes d’actualitat que poden aparèixer de tant en tant els trobo més desenvolupats en altres programes o mitjans, que els actors actuïn millor o pitjor, no em diu gaire res. Ep, no estic dient que Ventdelplà sigui una novel·la dolenta: la quantitat de gent que la mira demostra que hi ha molta gent que la mira, i això és un valor a tenir en compte. I per altra banda, parlo de Ventdelplà perquè no veig cap altra sèrie. És veritat que no entenc per què la gent passa hores amb una història que deu ser aproximadament com qualsevol història real que podrien viure personalment si no fos perquè es deuen passar bona part de la seva vida asseguts a la butaca davant de la tele. O es mira Ventdelplà per tal de confirmar el valor de la realitat de la pròpia vida, és a dir, per complicitat? No ho sé.

De fet tampoc no volia parlar de la sèrie, sinó de les seves seqüeles. No sabem si la gent de Ventdelpà va gaire al cinema o al teatre, no sabem si llegeixen gaire, tot i que editen algun llibre, com el de la memòria històrica que estan preparant ara i que té com a objectiu principal evitar que es cometin els mateixos errors dels passat –però si ja Anselm Turmeda tenia ben clar que l’home és l’únic animal que comet dues vegades els mateixos errors, que sinó no seria home-, poca cosa de música... Resumint, d’allò que se’n diu vida cultural, en sabem ben poc. Doncs ara resulta que amb el ganxo de la telenovel·la s’editen dos llibres que ja es troben entre els més venuts: un diari, Isona, diari d’una nova vida a Ventdelplà, escrit per Laia Aguilar, i La cuina de Ventdelplà. Les receptes de la Marcela, de diversos autors. És a dir, que podem fer de voyeurs i llegir un diari que no escriu la pròpia protagonista sinó una negra –ai, perdó!-, mentre que la protagonista cobra drets d’imatge i suposo que la deuen fer anar a firmar unes reflexions que no ha tingut. Quina enganyifa per als lectors, encara més tenint en compte que si es fan una volta pels blocs m’imagino que trobarien una varietat de diaris semblants o molt millors, tot i que no puc comparar i em seembla que no ho podré fer. És clar que una cosa és ser mediàtic i una altra ser real només en la virtualitat. Quant al llibre de cuina, quan tingui temps m’entretindré a mirar qui són els experts d’una obra que “tracta de plats de cada dia, fets amb els productes que totes les mestresses de casa poden trobar al rebost”. Deixant de banda la discriminació de gènere –com em desagrada la paraula gènere!- i que jo no tinc rebost, apuntar-se a la moda dels llibres de cuina deu ser una aposta segura malgrat que es repeteixin les receptes de “sempre”. Com pots ser que s’arribin a publicar tantíssims llibres de cuina i que alguns siguin tan venuts?

Acabo ja amb el que em sembla obvi. Un país com el nostre, en què Ventdelplà té una audiència tan important, els falsos diaris d’una adolescent interessen força i un llibre de cuina amb les receptes de sempre de la Marcela té nombrosos compradors, ha de ser per força un país normal, un país envejable, un país feliç. Què més necessitem?

la Passió segons Sant Mateu

Per a tu.


Powered by Castpost

o tempora, o mores!

M’arriba que els xinesos estan comprant empreses europees de motos. La cosa no té cap importància perquè les motos tindran les mateixes característiques que les anteriors i potser fins i tot seran més barates, encara que s’espatllin més aviat, però ningú no ven duros a quatre pessetes.

A Oropesa del Mar (Castellón, Costa Azahar, España), hi ha Marina d’Or que acaba d’obrir una –o són més?- sucursal a la Xina. En contrapartida pels turistes que aconseguirà, importarà d’aquell país els mobles dels milers d’apartaments de la “ciudad de vacaciones”. Mobles de disseny de qualitat provada, fabricats per uns artesans de reconegut prestigi mil·lenari en el camp de l’ebenisteria.

Fins i tot la Queta, la mascota de la campanya “Dóna corda al català”, ha estat fabricada a la Xina, només cal que li mireu la planta del peu per comprovar-ho. Llarga vida a la corda de la Queta!

Pures anècdotes –en voleu més?- que demostren que Pere Calders no s’equivocava del tot, però que li va fallar l’adjectiu i va errar lleugerament en el quilometratge.

De vegades, només de vegades, un té la sensació que ens preocupem massa per les coses accessòries: que si l’Estatut, que si la llengua, que si Frankfurt, que si el preu de l’habitatge, que si el Barça, que si la immigració, que si les religions... I si ho deixéssim tot en mans dels xinesos.

Beatus ille qui procui negotiis... Tempus fugit: aprofitem el moment. Com? Aquí si que no sabria que dir-vos. Potser contemplant la reintroducció del falcó peregrí en els seu antic hàbitat natural de la Sagrada Família, de Tarragona, Girona, Manresa...?

P.S. Sé que molts de vosaltres voleu saber els resultats del macrofestival d'Eurovisió -hi eren tots- que es va celebrar ahir a Atenes i no us és fàcil trobar la informació. Una vegada més us mostro la meva voluntat de servei i us comunico que la cançó guanyadora va ser la interpretada per uns goblins de Finlàndia que es fan dir Lordi (Andorra i Albània van votar les noies espanyoles). Aquí teniu la lletra guanyadora, encara no tinc la música a punt, que suposo que aviat se sentirà per tots els carrers de pobles i ciutats d'Europa:

Hard Rock Hallelujah!
Hard Rock Hallelujah!

The saints are crippled
On this sinners’ night
Lost are the lambs with no guiding light

The walls come down like thunder
The rocks about to roll
It’s the Arockalypse
Now bare your soul

All we need is lightning
With power and might
Striking down the prophets of false
As the moon is rising
Give us the sign
Now let us rise up in awe

Rock ’n roll angels bring thyn hard rock hallelujah
Demons and angels all in one have arrived
Rock ’n roll angels bring thyn hard rock hallelujah
In God’s creation supernatural high

The true believers
Thou shall be saved
Brothers and sisters keep strong in the faith
On the day of Rockoning
It’s who dares, wins
You will see the jokers soon’ll be the new kings

All we need is lightning
With power and might
Striking down the prophets of false
As the moon is rising
Give us the sign
Now let us rise up in awe

Rock ’n roll angels bring thyn hard rock hallelujah
Demons and angels all in one have arrived
Rock ’n roll angels bring thyn hard rock hallelujah
In God’s creation supernatural high

Wings on my back
I got horns on my head
My fangs are sharp
And my eyes are red
Not quite an angel
Or the one that fell
Now choose to join us or go straight to Hell

Hard Rock Hallelujah!
Hard Rock Hallelujah!
Hard Rock Hallelujah!
Hard Rock Hallelujah!

Rock ’n roll angels bring thyn hard rock hallelujah
Demons and angels all in one have arrived
Rock ’n roll angels bring thyn hard rock hallelujah
In God’s creation supernatural high

Hard Rock Hallelujah!

de la importància dels adjectius

Els dissabtes a darrera hora del matí, és a dir, quan a les parades estan impacients per plegar, anem al mercat a fer bona part de la compra de la setmana. Avui, de tornada a casa, li dic a la Joana que em fa mandra preparar el dinar i decidim que tampoc no anirem a un restaurant, de manera que ens aturem a comprar menjar fet: rostbeef i algun entrant.
Mentre estic esperant al carrer, se m’acosta una noia que dedueixo que és anglesa.
-Família?
Me la quedo mirant, no em diu res més i em mira expectant; m’ha interromput els pensaments i no reacciono. Em pregunta per la meva família? Ho descarto, encara que hagués pogut ser amable i respondre-li que la meva bé, i la seva?. Com que som a una sortida de metro és possible, però, que hagi quedat amb uns parents llunyans que mai no ha vist, la branca barcelonina. De totes maneres, tampoc no sóc jo: ho sabria. Potser va en una excursió organitzada i ha perdut momentàniament els altres components del grup i em demana si he vist algú de característiques semblants a la seva i el seu domini de la llengua no va més enllà de l’aproximació semàntica que suposa la paraula família? Massa inversemblant. Tot això dura només un instant, el suficient per adonar-nos que cap dels dos en traurà l’aigua clara. Ens desentenem l’un de l’altre i la noia s’acosta a una companya seva que m’havia passat inadvertida. Xerren una estona fins que passa un noi amb gos –les persones amb gos sempre són molt de fiar en distàncies curtes- amb cara d’espavilat. Imagino que li repeteix la pregunta. Veig que el noi assenyala cap a l’esquerra i li fa unes indicacions. La noia somriu i es dirigeix amb la seva companya en la direcció indicada. La Sagrada Família queda a tres-cents metres. Sagrada, sagrada, sagrada... El dinar bé, gràcies.

P. S. Als amants dels cinema a qui no fa res veure’l per televisió, els recordo que avui no es podran queixar. Per ordre cronològic de programació: Psicosi; La reina d’Àfrica, la meva preferida d’entre les quatre, encara que sembla que a Huston el que li interessava era caçar elefants; El nom de la rosa, una reinterpretació reeixida de la novel·la d’Eco, i no valen comparacions; finalment, Ciudadano Kane, potser una mica massa bona per a mi. Que ja les heu vistes? D’això es tracta: aneu sobre segur. Podeu triar amb coneixement de causa.

vells

Fa unes setmanes passaven a la tele El cochecito i com que no tenia temps ni ganes de veure-la en aquell moment, me la vaig gravar. Recordava la pel·lícula molt vagament: només que el gran Pepe Isbert s’enderiava a comprar-se un carret d’invàlid amb motor i que no parava fins que no ho aconseguia. Recordava, també sense detalls, un humor amarg i negre, tan propi dels guions d’Azcona i de les pel·lícules de Marco Ferreri dels anys 60.


Deixeu-me que ara que ja l’he tornada a veure us en faci un resum. La història ens presenta un avi que viu amb la seva família, el seu fill és procurador dels tribunals, i que de sobte es troba que els seus amics han anat perdent mobilitat i s’han hagut de comprar un cotxet per desplaçar-se, per continuar tenint independència. El protagonista aviat s’adona que si vol continuar mantenint les velles amistats, amb menys salut que ells, a les quals el nou mitja de locomoció ha proporcionat uns nous costums, ha de tenir també un cotxet. Aconseguir-lo no li serà fàcil, perquè no té diners i perquè el seu fill, que veu que no el necessita per moure’s –les necessitats afectives, la possibilitat de continuar amb el seu antic grup d’amics no compta- no està disposat a concedir-li el caprici. El vell imaginarà totes les estratagemes possibles per tal de veure acomplert el seu desig, per tal de poder continuar amb els seus amics i sortir de la solitud de la família, amb qui viu però pels quals no és més que una ombra del passat que fa més nosa que servei. El protagonista acabarà venent les joies de la seva esposa per pagar l’entrada del vehicle, però el fill, que mai s’ha preocupat per aquestes joies, li retraurà l’acció i li farà tornar el cotxet. Al final, però, Pepe Isbert aconseguirà el cotxet i s’escaparà de casa... fins que la guàrdia civil el localitza a la carretera i el torna a portar a Madrid: pla final amb Pepe Isbert flanquejat per la parella amb els “naranjeros”.

A més de la història del protagonista, Ferreri i Azcona ens mostren un fragment de la vida de l’època centrada en la burgesia, ni peix ni carn. Una família normal i el seu entorn, amb un impagable López Vázquez, promès de la filla, estudiant de dret ja grandet que encara actua a la tuna, i una grisor de postguerra, creus incloses, que ho emmarca tot. Em deixava que es va rodar un final que la censura va prohibir, en què el vell, en veure l’oposició familiar, va decidir enverinar la sopa de la família i l’escena final mostra com contempla des del carrer com van carregant els cossos dels parents en una ambulància. En la pel·lícula que es va exhibir, es penedeix de la seva acció i truca des d’un telèfon públic per advertir de la malifeta. De totes maneres, com comprendreu, l’important no era la salvació o no de la família sinó la intenció del vell, que sí que va passar la censura.

La pel·lícula, que es pot qualificar d’esperpèntica, encara que el guionista prefereix anomenar-la una tragèdia grotesca, és una mirada dura, però que a mi em sembla també tendra, a la solitud de la vellesa, a la vida de les persones que socialment i econòmicament ja no tenen cap valor i sobreviuen simplement perquè la vida continua. El protagonista té sostre, té menjar, fins i tot entra al despatx del fill quan aquest té algun client, la seva neta estudia francès a la seva habitació, però no rep cap tipus de consideració, de comprensió i encara menys d’amor. Vista des de la perspectiva actual, em fa l’efecte que la situació de molts vells no tan sols no ha millorat sinó que ha empitjorat. Quanta gent hi ha que a més de la soledat emocional viuen també en un aïllament físic extrem? Quants vells hi ha que ni tan sols són un objecte familiar? Quants n’hi ha que normalment no poden parlar amb ningú, no importa que els escoltin o no? Quants vegeten en unes residències lúgubres amb gent estranya que no els veuen més que com un cos que s’acaba?

Tornem a la pel·lícula, que no cal deixar un regust amarg. Plans generals que segueixen la història i escassetat de plans americans o primers plans. Pepe Isbert omnipresent i aclaparadorament efectiu –la càmera l’estima-, ple de matisos, tot i que es fa difícil destriar el personatge dels altres personatges interpretats per l’actor, cosa que provoca distanciament i credibilitat a la vegada. Improvisacions, però ritme precís. Rigor i complicitats: el mateix Azcona disfressat de frare. Música que passa inadvertida...

Acabem. Vells de tot el món, uniu-vos, no us deixeu trepitjar. Exigiu pensions dignes. Abomineu de l’Inserso complaent i massificador. Cremeu les llars de jubilats i els recers on us han confinat. Escopiu a la closca peluda dels cretins. No deixeu els pisos als vostres descendents. Formeu un partit propi i proclameu el vostre Estatut. Vells, sou el futur, que només us aturi la mort!

la rosseta, els insectes i la Joana.

El post de la Julia i l’aparició de les mosques petites, persistents i insubornables que l’arribada de la calor porta al vestíbul de casa em recorden el primer contacte amb la poesia de Joana Raspall, l’obra de la qual vaig conèixer accidentalment, com coneixem tantes altres coses.
Doncs resulta que jo formava part com cada any del jurat dels Jocs Florals de l’Institut, i entre els poemes presentats pels més petits en destacava un que dintre de la simplicitat infantil fregava la perfecció que sovint només tenen els grans que aconsegueixen conservar –no se sap com- l’ànima de nen. El poema l’havia presentat una nena rosseta, maqueta, coqueta que no sobresortia precisament a l’hora d’expressar per escrit els seus pensaments ni el món que l’envoltava. Als meus companys i a mi ens va sorprendre la seva composició i per un moment vam creure que la nena havia rebut una ajuda exterior; però, quins pares amatents no ajuden els seus fills en les tasques escolars, encara que siguin les voluntàries? També podia ser un plagi, però vam ser incapaços de descobrir-ne els orígens.

Encara que en aquest moment ja sabeu per on vaig, continuaré dient que el poema -el jurat, malgrat les sospites, era honrat- es va presentar als Jocs del Districte, on jo també feia de jurat –aquesta professió a vegades exigeix dedicacions extremes i externes-. En aquesta segona lectura, a una companya de professió especialitzada en els més petits, també li va semblar que el poema era molt maco i que li sonava la música. Al dia següent, després de consultar la seva bibliografia, la companya de lectures em va trucar a casa per dir-me que la nena que havia escrit els versos no era la maqueta, rosseta, coqueta sinó la Joana Raspella, que era una mica més grandeta. Em va saber greu no donar-li el premi a la coqueta, rosseta, maqueta per haver-me presentat una poeta més grandeta amb ànima d’infant, però les bases, discutibles, del concurs no permetien els plagis, bé, no permetien les còpies, perquè com tots sabeu jo sóc un fervent defensor de les variacions sobre un mateix tema i no hagués permès que les bases del concurs s’haguessin interposat entre el poema i el premi.

Vet aquí el poema de la rosseta, maqueta, coqueta, copieta:

Tanca amb pany i clau
que la nit es fosca.
No deixis entrar ni mosquit ni mosca.
Si fos el mosquit, quin brunzit!
Ai, quina picada,
i quin neguit!

La mosca no pica
si no és a ple sol,
però és llaminera,
de tot vol menjar;
Vol tastar
la salsa del plat
i la llet del pot,
i si no vigiles
nedarà al teu got.

Tanca amb pany i clau,
i els insectes fora!
Au!

Joana Raspall: ”Els insectes”, dins Degotall de poemes.

M’ho havia d’haver pensat que la nena no podia haver acabat el poema amb aquest genial “Au!”

P. S. Els jurats de premis literaris infantils posteriors ja no tindran problemes a l’hora d’esbrinar si aquest poema pertanys a la nena, al nen, a la seva mama, al seu papa, a l’àvia, a l’avi, a la tieta... o a la Joana Raspall, només caldrà que busquin a Google “No deixis entrar ni mosca ni mosquit”. He dit.

poètica blau i grana

El poema pot sorgir en qualsevol moment, en qualsevol lloc, com el el “diví balbuceig” de Maragall. I cada poema té una paraula màgica dins del vers, dins de l’estrofa. Després arriben els comentaris, les lectures, les precisions, el gust o el disgust, l’amor incondicional, els matisos, la indiferència, el rebuig... El poema roman impertorbable.

1a estrofa















2a estrofa















3a estrofa















tornada

el que es deia

Insisteixo.

La febre futbolística ha arribat a la bogeria completa. Per veure el partit de València sortiren de Barcelona cap a aquella capital unes cinc mil persones. No sabem que això s’hagi fet mai per assistir a un congrés científic o a unes festes d’homenatge a un savi o a un artista.
Val a dir que el poble, amb l’esport, es va imbecil·litzant.

Esquellots. “l’Esquella de la Torratxa", 27-3-1925.

Des de fa uns anys, la darrera frase no la firmaria ningú en públic, o gairebé. I és que les coses han canviat força des que ara fa 81 anys es va escriure aquest article, i tothom admet, com a mínim, que el Barça és... No se m’acaba d’acudir res substancial que no fos abans; simplement que els temps canvien i també la percepció de la realitat. Ara no tan sols hi va molta més gent als desplaçaments de l'equip, sinó que fins i tot es volen aconseguir entrades a punta de pistola, no sabem si per a consum propi a per als amics.

I més:

... un jugador de futbol és un jugador de futbol i a més a més, una vàlvula. Sense ell no serien possibles les dobles columnes als diaris i les controvèrsies, i les disputes, i les recepcions triomfals. Els únics homes públics són ells, ells els sols que fan intervius, ells els que posseeixen un públic, ells els que recullen les passions populars. Potser per un Sami es barallarien els que abans es batien per Cambó o per Lerroux. Els diaris no temem indisposar-se amb els sostenidors d’unes idees sinó amb els socis d’un club i, naturalment, cap partit polític, cap agrupació, no posseeix la força del Club Barcelona.

No exagerem. Si el Club Barcelona ordenés que es compressin els mitjons en tal botiga, aquesta es faria rica, i a la inversa, la botiga que patís el seu boicot. El diari que l’ataqués rebria centenars de baixes. D’un diari, per cert escrit en català, ha estat dit que l’endemà d’una solidaritat periodística adversa al Club Barcelona va rebre la visita d’un xicot que els digué:
-Facin el favor de donar de baixa el senyor Puig i Cadafalch, per l’actitud que observen contra el Barcelona....

Paradox, “L’Esquella de la Torratxa”, 22-5-1925.

Una altra exageració de l’època. Si avui Ronaldinho, posem per cas, proposés el no o el sí a l’Estatut sota l’amenaça de marxar del club, ningú no li faria cap cas, o gairebé.

La París del Barça

Tinc a Internet una pagineta perduda en l’oblit que parla del Barça. Res, unes quantes dades i quatre retalls de premsa antiga per donar-li credibilitat. No és més que el complement d’una altra pàgina. Cinc o sis visites diàries.

La setmana passada em va arribar un correu que em feia la proposta que llegireu més avall. No li he fet cas a la segona part perquè no corresponia i tampoc no tindria cap efectivitat, però se m’ha acudit que us faria gràcia llegir el correu, i potser encara us farà algun servei. En fi, que faig arribar l’adreça a alguns dels meus “contactes/membres”.

És increïble el munt de material escrit en paper, virtual i oral que ha originat la final de París. Quedarà paralitzat el país el dimecres? Quant duraran les seqüeles del partit? De la resposta a la darrera pregunta n'estic més o menys segur. Actualment tot dura poc, excepte l'increment dels preus dels pisos i de la gasolina.

Si el Barça... No m’ho vull imaginar. I si... No m’ho puc imaginar.


Molt bones,

Com a webmaster de la seva pàgina relacionada amb el futbol club barcelona li notifico que s'ha creat una nova pàgina web amb tota la informació relacionada amb la final de la champions league de paris. Agrairia si pogués fer arribar la direcció d'aquesta nova pàgina als seus contactes/membres i/o si pogués posar un enllaç cap a la pàgina. L'enllaç de la pàgina és el següent:

http://www.paris06.com

Moltes gràcies! Visca el Barça!Webmaster de paris06.com

P. S. Quan porten el senyor Ignacio Villa a Àgora em desapareix la somnolència postsopar. Quin “pàjaro”! No sé de qui és la idea de fer-lo venir per aquí, però l’haurien de mostrar més, dos o tres hores cada dia i deixar-li barra lliure. Estic segur que s’aconseguiria una unanimitat de pensament i d’acció entre els catalans, fins i tot entre els que porten poc temps aquí, com no s’ha vist mai en el país. Avui ha aconseguit posar nerviosos dos gats vells com Antoni Gutiérrez i Arcadi Calzada, fins al punt que aquest darrer ha acabat la seva intervenció al programa dient-li: “usted no se entera de nada”. Cosa que, de fet, no és del tot veritat.

oasi amb font (poètica de Sant Felip Neri)

No s’hi arriba d’enlloc, no porta enlloc. La Plaça de Sant Felip Neri és un oasi enmig d’una Barcelona vella que ja en el mes de maig es converteix en una corrua incessant de gents de totes les races i condicions que transiten atabalades buscant no se sap què. És un dels meus llocs preferits, on faig cap molt de tant en tant –abusar dels amors és un crim que encara no em permeto-. Algun estiu xafogós em mullo els cabells i la cara amb l’aigua de la font i continuo el meu camí, una altra vegada participant voluntari de la vida.

El dissabte hi vaig arribar quan ja David Castillo –qui organitza tria el millor lloc per aparèixer- anava per la meitat de la lectura d’un poeta absent que havia escrit una poesia que podia ser prosa.

Quatre poetes-periodistes (català, castellà, català, castellà) invitats. Miquel de Palol comença el torn amb quatre poemes (dos registres diferents, ens diu, i té raó), un dels quals us deixo més avall, i accepteu-me el contrast- quin número de plagi és?-. Continua Manuel Rico. M’agrada el poema que dedica al seu pare, vençut del 39, que va morir just quan es van celebrar les primeres eleccions democràtiques després de la interminable postguerra –alguns dirien la pau de Franco-. Escolto les paraules, però em distrec mirant com els coloms que van i vénen, fan trontollar el fanal de darrere la tarima improvisada mentre a l’església entren els feligresos, joves i vells, sorpresos momentàniament per les paraules noves del poeta, i jo també sorprès per la varietat de tipus. En Castillo ens diu que l’Anna Maluquer ja té veu pròpia, malgrat que el seu llibre Poesia patètica –la poetessa reivindica l’adjectiu- hagi estat publicat a Itàlia (on el trobarem?). L’Anna, imponent i segura, ens llegeix els seus versos des de l’altura -accepteu-me la rima-. Fins i tot li perdono que ens parli del gra del cul que la neguitejava: a la fi comprenem que ella també és humana i no es troba cada dia una veu que sàpiga musicar poemes. La tarda s’acaba lentament i el color de les pedres centenàries de la plaça canvia al mateix ritme pausat. A l’hotel Neri –quatre estrelles i 22 habitacions a partir d’uns 250 euros- els estadants escolten, asseguts a les taulesde la plaça, embadalits com jo, les paraules que marxen. Només queda l’Alfons Armada- compte amb les confusions-, antic corresponsal de l’ABC a Nova York, que agafa un martell, un paper i dos pals, es fa una pancarta i dibuixa l’itinerari de costa a costa dels USA en el seu últim any d'estada allà. Mentre en Palol i en Castillo aguanten l’invent, l’Alfonso ens recita les seves experiències americanes de carretera i hotel, d’est a oest, que ja són record.

I vosaltres, on éreu? Si el Barça jugava a Sevilla i els avions feia dies que s'havien enlairat... Vau anar a Montjuïc a veure l'apoteosi llagrimejant de l'Espanyol?

Ja sense sol, però no sol, i amb recança inútil, m’afegeixo a les hosts que omplen els carrers. A la Catalònia ja no queda ningú, però no importa, a casa llegiré en un altre moment la Maria Mercè. El programa continuarà aquí.

Demà (avui) llegiré una enquesta impossible a “La Vanguardia”, miraré una cursa que té els al·licients en les aturades més que en la velocitat, dinaré uns canelons de peix i prepararé les armes, a punt per la guerra setmanal plena de treves, prop ja dels combats finals de cada temporada.



Ai, que cardat estic a la meva
pelada, sorollosa, tan pol·luïda terra,
i com m’agradaria de fotre’n el camp formigó enllà,
on ens venen que la gent és rossa natural
i silenciosa –o negra, catxes, rítmica i aeròbica-,
en qualsevol cas, milionària, benfollada i feliç!
Aleshores, a l’excusat, els polls ressuscitats grallarien,
llufant-s’hi: “Com la titola deixa el cony sense escorre’s,
així els fals aturat abandona els avantatges de les lletres del Golf GTI”,
mentre jo, ja tot just davant del duty free,
trauria les aspirines per espolsar-me
d’un cop l’asfalt i la bilingüe petja
d’aquest meu mefític poble de capellans, caixers i fills de puta.
Però jo també fumo molt i m’esforço a recuperar seixanta
pulsacions per minut després de cascar-me-la,
i ja es veu, doncs, que no aniria gaire lluny,
mal que sigui per restar aquí amargant-me
–i amargant tothom qui pugui- fins a la mort.
Car, què hi farem, jo també em crec més llest que ningú
i munyo a més amb una
ferotge avarícia petanera
aquesta meva –que ja els hi regalo- ridícula, analfabeta,
esportista, halitòsica i cel.lulítica,
desforestada, venuda, dissenyada pàtria.

Miquel de Palol: “Assaig de palla a l’urinari”, de Gralles al galliner (1996)
















P. S. Diu avui el president:

- Lo de volver a ser candidato...

- No lo sé. Hasta después del referéndum no me pregunte cuál será mi decisión personal, pero ya le adelanto que ideas y proyectos tengo quizá más que nunca.

Tremolo, l'adversativa em fa por.

el primer de tots

Pujo les escales del Col·legi de Periodistes uns minuts abans de l’hora oficial de la presentació i em creuo amb l’Arare que baixa: ni ella ni jo ens reconeixem, però la Mar m’assegura que era ella. S’acosta en Litus a parlar amb la Mar -veig que dimecres va tornar a obrir la paradeta-; la Mar em presenta el Pensador. Més que en Pere, que tampoc, sóc Saragatona, en majúscula dijous, cognom ancestral i en decadència a les terres de l’Ebre.

S’allarguen els prolegòmens, suposo que esperant que la concurrència acabi d’arribar i comenci la festa. L’acte és molt casolà: dedueixo que de la setantena d’assistents, bona part són els poetes i els amics i familiars dels poetes i els amics de l’editor... En l’espera, tothom va fent fotos, no sé si per emmarcar, il·lustrar una croniqueta com aquesta o per passar el temps –des que s’han popularitzat les càmeres digitals, tothom porta un fotògraf a dintre-. Jo estic assegut a la tercera fila perquè les dues primeres estan reservades per als poetes i amics. Al cap d’un moment s’asseuen al meu costat els pares de la Laura (tramuntana) i la mateixa noia, la més jove entre els autors. Finalment, la Carme Cabús ens adverteix que el Col·legi tanca a les 9, així que cal començar.

La presentació la inicia la Mar, que té unes notes escrites que consulta poc. Ens explica la gènesi del llibre i de tant en tant busca la complicitat dels altres membres de la presidència i dels poetes. Aplaudiments. Van parlant els altres membres de la taula. Sempre aplaudiments. Jesús Aumatell, l’editor d’Emboscall, home de poques paraules i que sembla content dels resultats. Miquel Bonfill, director de relatsencatalà.com, del qual destaco la seva idea que l’escriptura a Internet i en paper es complementen –si veig que el post no em surt gaire llarg faré algunes consideracions sobre aquesta idea-. La Carme –ei..., transparència superior, en negre, oi Mar?- llegeix les notes que ha preparat parlant de poetes i de poesia i alguna cosa més, com , per exemple, de les dificultats de trobar un títol pel llibre, de la qual cosa va ser l’artífex el seu fill. Ara toca el torn als professionals, als que ja tenen una obra en paper reconeguda. Carles Hac Mor, explica perquè mai no s’ha volgut professionalitzar com a crític i ens exposa les raons, i comença a exposar la seva valoració del llibre. Elogia la qualitat del conjunt i parla de la unitat de tractement: poesia de l’experiència -denominació que fa temps que corre i que com altres intents classificatoris és clar i equívoc a la vegada-. Hac Mor explica breument la història del romanticisme, des dels seus orígens al segle XVIII fins a l’actualitat per tal de situar el poetes del recull com a hereus de la tendència. Al final no sé si els poetes han entès si el romanticisme o la poesia de l’experiència és ben considerada per l’orador; jo entenc que sí i que no: és una opció vàlida, però troba a faltar una diversitat d’enfocaments, de concepció poètica., d’experimentació. Esther Xargay, l’altra professional, participa de les idees del seu predecessor. Confessa que quan les muses no li són propícies, obre un llibre de Brossa i ja té font d’inspiració. A l’Esther, els anys passats a França li han deixat una certa dificultat a l’hora de pronunciar la erra a la catalana.

En acabar les intervencions, la Carme demana als dos professionals que llegeixin alguna cosa seva. Els poemes triats tenen realment una altra tendència, participen d’una altra visió poètica. I comença el torn dels antologats –el fill de la Carme, jovenet i amb ganes, és qui va passant el micro als participants-. Es van aixecant a mesura que els toca per ordre d’aparició en el llibre i, des de la dreta o l’esquerra de la taula i de cara al públic, van recitant la mostra triada, que, segons diu la majoria, han canviat en el darrer moment. Des de la taula s’encarreguen de recitar els poemes dels antologats absents –pocs, com “quetzcoalt”, que, com és de suposar pel seu nom, es troba a Amèrica i envia els seus pares des de Vic –o Manlleu?- , que a la vegada han portat una rapsoda professional-.

Falten pocs minuts per les nou i la Carme indica que hi ha vint i poques places reservades al restaurant del costat del Col·legi. Me’n vaig cap a casa a preparar el sopar mentre imagino els poetes i alguns més que continuaran la festa que es repetirà , així ho espero, altres anys. M’ho he passat molt bé aquest horeta i mitja entre un públic i uns autors contents, entusiastes, familiars.

M’adono que no he parlat del llibre -ja en teniu dos poemes més avall-, que només he fet una aproximació externa a l’acte de presentació, però estic segur que els que heu arribat fins aquí comprendreu que no puc abusar de vosaltres. No dubteu que qualsevol altre dia us en diré alguna cosa amb més substància. Ara, a comprar-lo i així si algun altre dia reinicio el tema, sabreu de què parlo, compartirem realment experiències.

Diversos autors: Primer Llibre de poemes. Editorial Emboscall, col·lecció El taller de poesia. Portada i fotografia de Sandra Arolas “Thalassa”

pasdoble de comiat

Travesso la Plaça de Sant Jaume per la banda de la Generalitat. Davant de la porta, encara custodiada per un mosso, hi ha una senyora amb aire masculí i vestida de fallera que crida insistentment: “Que hi ha alguuuú?” Silenci. Al cap d’una estona apareix al balcó principal, a la dreta de Sant Jordi, una mena de monstre tricèfal , llambregades en totes direccions. Un dels caps em recorda vagament el d’una exconsellera. M’espanta i em sap greu. La fallera s’abraça al mosso. L’aire és GÈLId malgrat el sol de primavera.

A la nit, a casa, qualsevol intent de dormir és inútil: l’aparició de la tarda se’m manifesta una vegada i una altra amb una vivacitat aclaparadora.
Escolto repetidament els Junior’s d’Amposta en un intent d’allunar el malson. La seva efectivitat és relativa: arriba l’alba. Temps al temps. Temps difícils.

Va per tu, va per vosaltres!


Powered by Castpost

(on se sent española, podeu imaginar catalana si voleu)


P.S. Apareix un nou cap, el de Joan Manel del Pozo, fins ara tinent d’alcalde de Girona, com a Conseller d’Ensenyament. No sé si el vent amainarà. Imagino que el conseller promocionarà les noves tecnologies. Ànims del Pozo, que et –ens- queda poc!











Xavier Vendrell - i d’altres ex- cobrarà 1.950 euros bruts al mes durant un màxim d’any i mig per la seva estada d’una mica més de dues setmanetes al govern. Visca el treball temporal!

més concrecions

Ho trec del web de Cultura de l’ajuntament de Barcelona:

El gran homenatjat aquest any serà la poeta Maria Mercè Marçal. La Llibreria Catalònia convoca la marató poètica Desglaç per recordar la seva obra. Ens convida el dissabte 13 a partir de les 10 del matí a onze hores de lectura de poemes de la lleidatana. Cal inscripció prèvia per recitar.

M’hi allargaré en algun moment?

Combinant com sempre tradició i modernitat, aquest any els Jocs Florals es renoven i s’adapten al món d’avui, i s’atorga un únic premi a una persona, que es convertirà en el poeta o la poeta de la ciutat durant un any. La cerimònia de lliurament del premi serà una autèntica festa de la poesia i de la seva relació amb el conjunt de les arts.
Amb la lectura dels millors poemes publicats el 2005 (a càrrec d’Àngels Bassas i Jordi Boixaderas) i un recital de poemes de Gerard Quintana, acompanyat a la guitarra per Francesc Bertran.
Al final s’entregarà als assistents el balanç poètic de l’any 2005

Presentació: Àngels Bassas
Mantenidors: Màrius Sampere (president), David Castillo, Narcís Comadira, Ana María Moix i Enric Sòria
Coordinador: D. Sam Abrams
Dilluns a les 7, al Saló de Cent.

Vaja, que s’han acabats els Jocs Florals -la pàgina que tenien en exclusiva ja no la trobo-que l’ajuntament subvencionava des de 1859. Suposo que en faran un balanç dels 147 anys de poesia, aquí i a l’exili, i destacaran els moments més importants. En fi, que com a mínim han durat més que el tripartit. També imagino que per l’any que ve tindrem un nou nom, perquè això de les flors ja no li escau. De totes maneres, ara la cosa va per un altre cantó, ara toca la setmana de la poesia, de la qual de moment només sé que la Júlia presenta i recita a can Golferichs.

En sortir del Saló de Cent, a l’homenatge a l'Ovidi Montllor al Palau? Per cert, el PP valencià no vol que es faci l’homenatge al cantant proposat a les Corts perquè, entre altres coses, ha passat massa poc temps des de la seva mort. Heu entrat a l'Arxiu Personal Ovidi Montllor? Pocs cantants vius o morts deuen tenir un lloc tan complet a Internet; i es poden escoltar pràcticament totes les seves cançons.

I per si aquests dies encara us sobra temps, a la Fira del Llibre Antic -i del col·leccionista- del Portal de l’Àngel, que dura fins al dia 14, podreu fer les vostres inversions personalitzades -em demanen 200 euros per una col·leccioneta de contes infantils incompleta de la qual només m'interessen dos llibrets-, que segur que a la llarga seran més rendibles que comprar segells a qui se li acut en el món dels email?-.















P. S. Ja tenim guanyador dels Jocs Forals de Barcelona, els primers de l'era posttripartit. Es tracta de Jordi Valls , que treballa a la Catalònia, que va presentar al concurs Violència gratuïta (enlloc trobo les bases del premi). A partir d'ara en Jordi Valls s'ha convertit, al menys durant aquest any, en un poeta mediàtic i la llibreria, en un lloc de peregrinatge obligat. Felicitats Jordi! Heus aquí una poesia seva de Poemes inèdits (2002):

Mediàtic

La teva veu.
Del crisantem n'ha fet escorça,
per a la meva veu.

Subordinat a la decepció del soroll,
descobrires la muralla de nínxols
a la boca.

Calles de mi el nosaltres.
Parles des de mi.

no hi més cera que la que crema

Hi ha dies que m’agradaria allunyar-me nord enllà –o est, sud, oest-, però la idea em marxa de seguida del cap perquè a tot arreu les coses van com van i, en el fons, prefereixo quedar-me amb les tragicomèdies grotesques conegudes que experimentar les misèries alienes.

És veritat que em dol que Maragall parodiï Queco Novell o Carod imiti Xavier Noms, perquè aquesta no és la finalitat del seu càrrec ni la meva voluntat. Cert, però, que em sabria greu que Convergència tornés a tenir el govern, perquè jo sóc prou gran per recordar els 23 anys del seu mandat. Realment m’emprenya aquest parèntesi de desgovern que ha començat avui –bé, la data no la sé precisar-. És indubtable que em disgusta ser la riota dels altres, però em disgustaria més si jo hagués realment provocat el riure...

En fi, que avui és un mal dia, però tindré paciència i esperaré aquí, a casa, temps millors, tot i que no sé, no arribo tan sols a entreveure, com i d’on poden arribar, perquè, desenganyem-nos, tard o d’hora, després de l’interregne, ens tocarà tornar a votar i no hi ha més cera que la que crema, i la veig molt cremada.

concreció

De poetes n’hi ha més que en qualsevol altre país... Més per quilòmetre quadrat. N’hi ha hagut i n’hi ha algun d’excel·lent.

Josep Pla

En aquest país de la queixa perenne, sempre s’ha dit que la poesia estava maltractada, que no se’n publicava gaire i que quan es feia era sovint en edicions limitadíssimes, que hi ha pocs lectors de poesia –i dels altres-, que no es parla de poesia, que les institucions públiques no fomenten ni subvencionen la poesia, que...

En aquest país, en aquest moment, hi deu haver més poesia per polzada que en qualsevol altre país del món. Busco al Google “poesia catalana” i “poesia española”: 1.910.000 i 1.220.000 referències respectivament. Feu números, concreteu percentatges. Dediqueu-vos a fer recompte dels premis literaris. Busqueu editorials dedicades únicament a publicar poetes –compareu-...

Que ara la poesia rima poc? I què? Que la qualitat és discutible? Ho podem discutir. Que la poesia té els dies comptats? No fotem. En aquest país la darrera cosa que morirà, si ha de morir alguna cosa, és la poesia.

I una mostra de la vitalitat de la poesia la trobareu aquest dijous al Col·legi de Periodistes (Rambla de Catalunya, 10, a les 7,30 del vespre), on alguns dels que escriuen a relatsencatalà.com presentaran oficialment la seva primera mostra en paper: Primer Llibre de Poemes. I sabut el què, potser us interessarà el qui, el com, el per què, el on. O potser no, que el que importa en el fons, ara i abans, és el què: el d’ara i el que vindrà després.

Us trio un poema de la més petita, la Laura (tramuntana), que com que té 14 anys, fa 3r d’ESO, dada absolutament inútil a l’hora de llegir la seva poesia... I no en faré cap comentari.

Avui és igual que passin els anys,
avui, només avui, és igual que passi el temps.

Agafaré amb les mans el temps
i el llençaré,
pararé cada rellotge que marqui les tres avui,
i acolliré a cada segon, comptat per mi i per tu.

Arrencaré tots els calendaris de l’habitació,
i les agendes les tancaré a l’armari que no tanca bé,
apagaré tots els llums de la casa,
i quedaré a les fosques.

Avui és igual que passin els anys,
avui, només avui, és igual que passi el temps.

Tancaré totes les portes,
i les finestres també,
només deixaré encès el foc.

Avui fa fred.

I si en deixés un de la mar, que ara, demà ja no, encara viu en l’anonimat?

Vas dir-me:
hauríem d’haver fet l’amor aquell dia

(una llàgrima lliscà des dels meus ulls
i en sentir la teva mà acaronant-la
més llàgrimes van nàixer en el meu cor)

vaig dir-me:
escriuré a partir d’arapoemes amb tinta de llàgrima?

P.S. Un retret als de relats. Per què no compten també en la seva convocatòria amb els lectors?

encara al vol

... i va crear la lira aprofitant la closca d’una tortuga i la va regalar a Apol·lo i aquest, a qui devia fer més nosa que servei perquè tenia altres preocupacions més importants que anar de bolos musicals, la va donar a Orfeu, a qui vosaltres ja coneixeu i pel qual algunes no sentiu massa respecte, com va quedar comentat.

Fill de Zeus i Maia (la Maia romana és la que dóna nom, segons alguns, al mes en què ens trobem). Un dels déus més populars, com ho demostra el fet que els comerciants, els lladres (no confondre amb alguns comerciants actuals) i els viatgers s’han encomanat a la seva protecció al llarg dels temps amb resultats notables en molts casos. L’Edison de la seva època: inventor de la lira, de la flauta i de la música mateixa, de l’alfabet, de l’astronomia, de la gimnàstica, dels pesos i mesures... Sabedor que la seva eloqüència li permetrà tothora convèncer que el mal és el bé. Sempre a punt de marxar, ajudat per les ales de peus i casc. A la mà, el caduceu, vareta màgica adoptada pels metges, amb les dues serps enfrontades. Amb una vida curulla d’aventures amb déus i humans que aquí es faria massa llarg de narrar.

Vaig descobrir casualment Hermes el cap de setmana a la plaça de Catalunya, invocat per una institució que el té doblement representat –heretgia- perquè fins i tot les empreses pròsperes i tendents a l’eternitat cal que tinguin recanvis per si arriben temps de crisi –no pas ara-, encara que la contraproposta sigui més del mateix.

(les meves fonts habituals, sempre poc dignes de confiança, em van assegurar que Hermes va intentar participar en la Red Bull, però que el mateix Clos li ho va impedir al·legant que les seves ales no estaven homologades. Per mi que l'alcalde temia la competència d'un déu de veritat, conegut, com s'ha dit, per la seva eloqüència, i tampoc no podia consentir un participant amb una nuesa poc conforme a les ordenances municipals. En la foto podeu veure com es va haver de resignar a observar i a assenyalar al seu germà bessó les acrobàcies dels participants)

Destilados pentapléjicos

Qualsevol que obre un bloc ho fa perquè vol comunicar-se. Qualsevol que deixi operatius els comentaris al bloc és que espera rebre’n. Potser de vegades, per la raó que sigui, els lectors del bloc tenen reticències a deixar comentaris i prefereixen enviar un email o trucar per telèfon. Qualsevol que en rep se sent acompanyat, comprès o incomprès, importa relativament.

Lucas S. va deixar una adreça de Valladolid i el número d’un mòbil en un dels seus post, potser per això no hi ha comentaris en el seu bloc. La darrera anotació és del 2 de maig, i en aquesta entrada sí que té comentaris, 22 en aquest moment, que ja no podrà llegir, perquè Lucas S. ja és mort.

No sé com s’ho va fer Lucas S. per escriure en el bloc –un bloc que té la mateixa plantilla que el meu i en el qual el PageRank de Google no assenyala res, sense enllaços, sense comptador de visites-. No sé qui el va ajudar a escriure el bloc i a morir. No sé si el bloc es mantindrà gaire més. Tampoc no sé si tot això importa gaire, crec que no. El que importa és Lucas S. El que importa és que Jorge León va comunicar-se, ens va dir qui era i va obtenir respostes. El que importa és que a Jorge León algú l’ha escoltat. El que també importa és que cadascú pugui disposar de la seva vida i de la seva mort: “Si hoy es ya incuestionable el derecho de cada cual a decidir sobre qué hacer con su propia vida, cómo todavía no somos legalmente soberanos de su aspecto más íntimo e inalienable que es nuestro propio fin: El derecho a decidir el cómo y el cuándo queremos morir?. ¿Por qué, desde qué principios, sobre qué justificación, se nos puede negar o solapar este tan obvio y fundamental derecho?”

El bloc de Lucas S. és lúcid i és dur. El bloc de Lucas S. ja s’ha acabat.

Descansa en pau, Jorge León.

mobilitat

Un milió de persones, segons la Guàrdia Urbana,–dels 15 milions que té aproximadament Catalunya, sempre segons la Guàrdia Urbana- es van reunir ahir per veure les acrobàcies dels avions que participaven en la Red Bull Air Race. Un percentatge important de Barcelona i Catalunya va dir sí a la proposta de l’alcalde Clos, que ja ha confirmat la participació dels arriscats pilots el proper any, i se sap que farà el possible per mantenir entretingut el personal cada cap de setmana, amb acrobàcies o sense. Col·lapses importants als carrers de la ciutat i emprenyament dels usuaris de transports públics, però l’esdeveniment s’ho mereixia. El més interessant de tot és que els participants en la trobada actuaven per motius totalment desinteressats, altruistes, no partidistes: no demanaven res, no cridaven eslògans, no desitjaven referèndums. Un milió de persones reunides pel plaer de la pura contemplació. Aquest país cada dia és més una terra de badocs. Magnífic! Mentrestant, avui a Castelldefels, s’han trobat uns 300 veïns per protestar contra el soroll que fan els avions de les pistes del Prat. Il·lusos, antiquats, poc solidaris.

Ahir mateix, la Fira d’Abril catalana devia tenir també un milió o dos de participants, d’esportistes de les sevillanes (no tinc xifres oficials, però m’imagino que per aquí devia anar la cosa). Aquest any tampoc no demanaven res; bé, res que no fos la repetició de la concentració l’any que ve. I a la tarda, partit del Barça amb celebracions incloses. L’entrenador, que després de dos anys aquí, fa un substanciós parlament “en perfecte català” (els herois sempre ho fan tot perfecte): al públic li cau la bava. Parlen pocs jugadors perquè volen guardar les forces per a la final de París: sí, sí, sí... Aquesta tarda, ara mateix deu començar, gran rua barcelonista amb milions de socis i simpatitzants que cridaran en honor dels herois. Al matí, la cursa del Corte Inglés ha reunit més de 60.000 participants, públic a part. Barcelona, ciutat de la mobilitat sostinguda.

Enmig d’aquestes notícies festives i optimistes del cap de setmana, algunes al·lusions menors a la política, que continua, no del tot aliena als desitjos de mobilitat dels ciutadans –a veure quan tornem a organitzar una moguda pels carrers, que la gent, com es veu, té ganes de marxa-. Carod, que diu que si els socis de govern se senten molestos per la presència d’ERC, se’n surtin. I olè! I Maragall, que la setmana vinet, convocarà el referèndum de l’Estatut, aquest Estatut que als blocs ja hem votat i rebotat unes quantes vegades. L’important és la mobilitat, l’important és córrer. No importa la direcció, que la gent, com es veu i repeteixo, estem tocats pel renaixement de la primavera i ens apuntem a totes les carreres, fins i tot a les que tenen una meta incerta o no en tenen cap.

poesia visual: l'estatut

(Veiem el mag a la una. És una intervenció breu, només tres números, perquè ha arribat l’hora del pregó de la festa i el fan fora. Joan Salvat, de 30’, ens dóna xifres estadístiques que confirmen que la gent prefereix la felicitat als diners –els pocs adults que no porten mainada se l’escolten amb cara de pòquer i una relativa expectació, els que acompanyen fills o nebots –la majoria- s’aixequen dissimuladament de les cadires de plàstic. Ja se sap que tots volem la felicitat, i també que els diners ajuden a aconseguir-la-. Quan comença el parlament de Jordi Portabella només queden alguns fotògrafs i quatre tímids educats disposats a sentir el discurs de sempre. I realment és el de sempre, Portabella no ens explica res sobre la història de la margarida: sí, no, no, sí, nul, blanc. Com que ens falta un lloc on serveixin tapes autòctones, anem a menjar un xoriço a la sidra. Mentrestant, Hausson, amb aire absent, es fuma una cigarreta a la vora de l’escenari a l’espera de la seva propera actuació. Ha decidit que avui no farà desaparèixer ningú, no val la pena...)

De l’actuació d’Hausson, em quedo amb la imatge de més avall -pura poesia o poesia pura- que, no sé per què, em sembla una al·legoria de l’Estatut, el surrealisme per excel·lència que diria el propi mag si algú li preguntés la seva opinió sobre el tema, cosa que, evidentment, ningú no fa.

sense descans

Demà havien de venir a passar el dia amb mi dues de les meves nebodes. Continuen venint, però passar el dia s’ha convertit a arribar cap a les 12 (qüestió d’horari de cap de setmana) i tenir-les a punt tocades les 6, quan passi el seu pare a recollir-les per anar a veure el Barça-Espanyol (déu les agafi confessades!)

Què faig amb aquestes nenes de 9 i 11 anys, a part de preparar-los els espaguetis que volen, en aquest horari tan ingrat? La solució me la dóna, casualment, el mercat de la Concepció, o l’ajuntament o en Portabella, no ho tinc clar. Resulta que divendres, dissabte i diumenge estaran tallats al trànsit tres trams del carrer Girona perquè el botiguers per tercer any consecutiu celebren la Festa del Comerç en la seva modalitat de Fira Modernista. En resum, un conjunt de parades i activitats per fer publicitat i donar sortida a productes diversos. És d’agrair que no hagin pensat en l’omnipresent recurs medieval i que s’acostin una mica a la realitat del barri.

A veure, ens centrem en els actes de demà:
A les 11, 12, 13, 17, 18 i 19, un espectacle de màgia de 15 minuts a càrrec d’Hausson (no està assegurada la presència d’en Màrius Serra).
D’10,30 a 112, 30, “Descobrim l’Eixample jugant”, un joc per descobrir el modernisme per a nens i nenes de 6 a 12 anys, organitzat pel CDC, a l’interior de l’illa Rector Oliveras.
El PP, que no es vol quedar enrere, i no està per segons quins jocs, organitza “Jocs i inflables per a nens i nenes”, d’11 a 14. Els populars sempre amb aquesta tendència a inflar la realitat.
També d’11 a 14, Escola Municipal Casa dels Nens, amb els grups La Big-band, Els sense papers, El Nou Combo, Els Impassients.
Al passeig de sant Joan, Jocs infantils, a les 12.
Un espectacle de dansa tradicional amb l’Esbart dansaire de Castellterçol a les 12, 30, a Ausiàs March-Bailèn.
Demostració de perruqueria ètnica i actual, a les 13,30 (no sé què em dirà el seu pare quan les vegi amb trenetes blaugrana)
A la tarda, a parir de les 5, tallers a la Casa Elizalde. Em sembla que les apuntaré a “Taller de cuina japonesa. Aprèn a fer Sushi!” A veure si al final ens enverinen.
Abans, a les 5, anirem al “Conta contes”, amb Ricard Bonmatí i Josep Torres, amb música de gralles i acordió. Organitza el geriàtric Gure Etxea (?)

I moltes altres coses, que no podran fer. I els adults, mentrestant? Doncs un xoricet a la sidra o una empanada o fer una mica de bicicleta estàtica per mantenir-se en forma o organitzar unes vacances a Comillas... I més tard, ja a la nit, un sopar multitudinari i popular a 6 euros el plat.

I jo que pensava descansar aquest cap de setmana. En fi, ja m’arribarà l’hora.

I si no teniu nens o nenes o preferiu un dissabte tranquil i un diumenga relaxat, us proposo que el diumenge feu una passejada desintoxicant. El primer diumenge de cada mes teniu una visita guiada en català (en castellà el 3r diumenge) que comença a les 12, pel cementiri del Poblenou (terra a la terra). Neoclàssic, neobizantí, neogòtic, neomedieval, modernisme, eclecticisme... a dojo. Us ho passareu bé, us ho asseguro. A la fi, tard o d’hora hi fareu cap, de manera que ja us en podeu anar fent una idea.

res

Definitivament estic en baixa forma. Deu ser una mena d’astènia primaveral retardada: quan tothom sembla que en torna jo m’hi arribo.

Repasso les darreres entrades al bloc a través de Google per mirar de plagiar-me a mi mateix: el mercader de Venècia, façana del mercat de la Concepció, el llop en perill de extinció, personatges cristians de barcelona, anguila fumada, como se puede preparar un buen platillo con jamón... Res, els temes no em motiven. Ni tan sols recordo haver escrit sobre assumptes tan peregrins.

Miro l’actualitat que ja no ho és. El RACC i el Barça (bona campanya publicitària)? Home, el RACC per si mateix ja és un tema d’envergadura. Aquesta mena d’agència oficiosa de la Direcció General de Trànsit i de multinacional de viatges –que també auxilia en carretera- dóna molt de suc, però buscar totes les connexions de la teranyina és una tasca de mesos per un franctirador com jo i, més, temo possibles represàlies. I si parles del que faria si m’haguessin donat 40 entrades de la final de París? Quants anys podria viure sense treballar si les posés a la venda? Il·lusions inútils...Elucubrar i desenvolupar quatre ratlles sobre l’oportunitat perduda per part d’ERC que Ronaldinho, en un moment d’eufòria col·lectiva com el d’ahir demanés el Sí, el No o el Ja-en-parlarem per a l’Estatut. Massa fantasia... Dir quatre coses sobre el ple municipal de Simat de la Valldigna? Excessivament localista, ja s’ho faran; a més, segons ens recorda en Sani... Alguna cosa internacional, alguna cosa intíma, alguna crítica literària ...? Si ni entenc el que passa en el nostre país, de vida íntima no en tinc i l’únic que he llegit avui ha estat “20 minutos”... i he sentit una enveja terrible d’en Rafa (“Hola. Soy nuevo aquí. Pero soy super guapo. Si la masturbación no produce ceguera... ¿Qué le pasó a Jorge Luis Borges?...”) Ara que ho penso, potser és la sort que ha tingut en Rafa i no la primavera la que m’ha sumit en aquest estat d’ànim. Sé que el que li ha passat a ell a mi mai no em passarà.

Intento continuar, escolto –em sembla- la música adequada (si aquesta melodia no m’inspira, no sé a què recórrer)


Powered by Castpost

Res, m’adono que els signes de puntuació em trontollen, que l’elecció de paraules és inadequada, que les idees són espesses, que no puc seguir el ritme de la música, les pulsacions s'endarrereixen... Un altre dia serà.