símbols

Només hi ha un instrument al món que pugui donar un crit de joia, o de dolor, amb veu humana, i aquest és la tenora.

Juli Garreta

Durant aproximadament 150 anys, des que la va introduir a la cobla Pep Ventura, el so de la tenora s’ha mantingut inalterable tot i la seva imperfecció: “un instrument únic al país, però que reuneix alguns problemes per tenir un bon so, el principal dels quals és que els forats de l'instrument no són on haurien de ser des del punt de vista acústic i això n'afecta l'afinació i el timbre", segons Joaquim Agulló. El mateix doctor Joaquim Agulló, de la UPC i president de la Secció de Ciències i Tecnologia de l'IEC, juntament amb un grup d’experts, algun dels quals porta més de 25 anys treballant-hi, s’ha proposat aconseguir la perfecció de l’instrument. S’han proposat crear la tenora moderna, definitiva, inqüestionable. Sembla que el procés ja es troba molt avançat, de manera que es podria presentar un prototipus durant el Congrés Internacional d’Acústica Musical, que se celebrarà el mes de setembre, i que el juny de 2007 ja tindrem el nou instrument en el Concert antològic del centenari de l’IEC (més informació aquí).

Davant d’un projecte així, un s’ha de treure necessàriament el barret: 150 anys de la tenora al servei de la música catalana, fins que es decideix que cal adaptar-la als nous temps, a la perfecció que exigeix la música en aquest moment, aprofitant que existeixen els mitjans tècnics per realitzar el procés. Un procés d’anys, minuciós, res com això de l’Estatut, enllestit amb presses i ple d’imperfeccions, amb l’excusa que encara que no sigui el millor és l’únic que es podia fer en aquest moment, que ja el millorarem un altre dia. Que poca seriositat, i quin exemple els donen els investigadors de la tenora, encara que no servirà per a res, que els polítics viuen la vida de quatre en quatre anys –si tot els va bé-, més és una eternitat inimaginable, i així no es va enlloc.

Un pensa que mentre existeixi gent com la que treballa en la nova tenora, Catalunya perviurà. És possible, tenint en compte la seva situació actual, que la sardana torni als seus orígens empordanesos i ens hàgim de desplaçar per escoltar-la o per ballar-la. També és possible, però, que la nova tenora li doni un impuls important i que es torni a convertir en la música i la dansa de tots els catalans, si és que mai ho ha sigut, per sobre de polítiques i de modes. Ja es veurà.

És obligat que avui us deixi una sardana. Jo no sóc de terra de sardanes, de terra de compositors, però sempre m’ha fascinat aquesta capacitat que té d’aconseguir al mateix temps una alegria extrema i una melangia quasi insuportable. Us trio una versió curta interpretada per La Principal de la Bisbal d’una de les meves sardanes preferides, música de Josep M. Saderra i lletra de Ramon Ribera, tot un prodigi de condensació expressiva, amb un títol evocador en què cap dels dos noms està de moda: Maria i trenes.



Powered by Castpost