15.5.06

oasi amb font (poètica de Sant Felip Neri)

No s’hi arriba d’enlloc, no porta enlloc. La Plaça de Sant Felip Neri és un oasi enmig d’una Barcelona vella que ja en el mes de maig es converteix en una corrua incessant de gents de totes les races i condicions que transiten atabalades buscant no se sap què. És un dels meus llocs preferits, on faig cap molt de tant en tant –abusar dels amors és un crim que encara no em permeto-. Algun estiu xafogós em mullo els cabells i la cara amb l’aigua de la font i continuo el meu camí, una altra vegada participant voluntari de la vida.

El dissabte hi vaig arribar quan ja David Castillo –qui organitza tria el millor lloc per aparèixer- anava per la meitat de la lectura d’un poeta absent que havia escrit una poesia que podia ser prosa.

Quatre poetes-periodistes (català, castellà, català, castellà) invitats. Miquel de Palol comença el torn amb quatre poemes (dos registres diferents, ens diu, i té raó), un dels quals us deixo més avall, i accepteu-me el contrast- quin número de plagi és?-. Continua Manuel Rico. M’agrada el poema que dedica al seu pare, vençut del 39, que va morir just quan es van celebrar les primeres eleccions democràtiques després de la interminable postguerra –alguns dirien la pau de Franco-. Escolto les paraules, però em distrec mirant com els coloms que van i vénen, fan trontollar el fanal de darrere la tarima improvisada mentre a l’església entren els feligresos, joves i vells, sorpresos momentàniament per les paraules noves del poeta, i jo també sorprès per la varietat de tipus. En Castillo ens diu que l’Anna Maluquer ja té veu pròpia, malgrat que el seu llibre Poesia patètica –la poetessa reivindica l’adjectiu- hagi estat publicat a Itàlia (on el trobarem?). L’Anna, imponent i segura, ens llegeix els seus versos des de l’altura -accepteu-me la rima-. Fins i tot li perdono que ens parli del gra del cul que la neguitejava: a la fi comprenem que ella també és humana i no es troba cada dia una veu que sàpiga musicar poemes. La tarda s’acaba lentament i el color de les pedres centenàries de la plaça canvia al mateix ritme pausat. A l’hotel Neri –quatre estrelles i 22 habitacions a partir d’uns 250 euros- els estadants escolten, asseguts a les taulesde la plaça, embadalits com jo, les paraules que marxen. Només queda l’Alfons Armada- compte amb les confusions-, antic corresponsal de l’ABC a Nova York, que agafa un martell, un paper i dos pals, es fa una pancarta i dibuixa l’itinerari de costa a costa dels USA en el seu últim any d'estada allà. Mentre en Palol i en Castillo aguanten l’invent, l’Alfonso ens recita les seves experiències americanes de carretera i hotel, d’est a oest, que ja són record.

I vosaltres, on éreu? Si el Barça jugava a Sevilla i els avions feia dies que s'havien enlairat... Vau anar a Montjuïc a veure l'apoteosi llagrimejant de l'Espanyol?

Ja sense sol, però no sol, i amb recança inútil, m’afegeixo a les hosts que omplen els carrers. A la Catalònia ja no queda ningú, però no importa, a casa llegiré en un altre moment la Maria Mercè. El programa continuarà aquí.

Demà (avui) llegiré una enquesta impossible a “La Vanguardia”, miraré una cursa que té els al·licients en les aturades més que en la velocitat, dinaré uns canelons de peix i prepararé les armes, a punt per la guerra setmanal plena de treves, prop ja dels combats finals de cada temporada.



Ai, que cardat estic a la meva
pelada, sorollosa, tan pol·luïda terra,
i com m’agradaria de fotre’n el camp formigó enllà,
on ens venen que la gent és rossa natural
i silenciosa –o negra, catxes, rítmica i aeròbica-,
en qualsevol cas, milionària, benfollada i feliç!
Aleshores, a l’excusat, els polls ressuscitats grallarien,
llufant-s’hi: “Com la titola deixa el cony sense escorre’s,
així els fals aturat abandona els avantatges de les lletres del Golf GTI”,
mentre jo, ja tot just davant del duty free,
trauria les aspirines per espolsar-me
d’un cop l’asfalt i la bilingüe petja
d’aquest meu mefític poble de capellans, caixers i fills de puta.
Però jo també fumo molt i m’esforço a recuperar seixanta
pulsacions per minut després de cascar-me-la,
i ja es veu, doncs, que no aniria gaire lluny,
mal que sigui per restar aquí amargant-me
–i amargant tothom qui pugui- fins a la mort.
Car, què hi farem, jo també em crec més llest que ningú
i munyo a més amb una
ferotge avarícia petanera
aquesta meva –que ja els hi regalo- ridícula, analfabeta,
esportista, halitòsica i cel.lulítica,
desforestada, venuda, dissenyada pàtria.

Miquel de Palol: “Assaig de palla a l’urinari”, de Gralles al galliner (1996)

















P. S. Diu avui el president:

- Lo de volver a ser candidato...

- No lo sé. Hasta después del referéndum no me pregunte cuál será mi decisión personal, pero ya le adelanto que ideas y proyectos tengo quizá más que nunca.

Tremolo, l'adversativa em fa por.

13 comentaris:

Hanna B ha dit...

ai, aquest home sempre va amb les butxaques plenes de petards!
la plaça també m'encanta i també la visito poc, però amb gran plaer.
la poesia, com sempre, se m'escapa...
jo anit era a casa fent bondat.
si li plau, la recepta dels canelons seria un detallet...

Anònim ha dit...

Aquesta plaça i la del Museu Marés són dels espais més bonics de la ciutat i no dic 'els més' per no desmerèixer altres racons també molt bonics. Ja veig que va ser una experiència poètica atapeïda, respecte a Palol, no és dels meus 'preferits' però no li discuteixo l'ofici. El poema d'Espriu ha fet història, perquè ja compta amb més d'una, diem-ne, paròdia (?) o 'recreació'.

Montse ha dit...

Ai mare meva, jo que en un taller de poesia vaig posar motxilla i em van dir que "aquesta paraula no és poètica"... i aquest mateix dia es va acaber el meu taller...

M'ha encantat la manera com ens expliques el teu dissabte i el teu diumenge...

Un petó.

P.D.- També reivindico (va am dièresi?) la recepta dels canalons!!!

Júlia ha dit...

En Maragall, no se sap mai per on pot sortir.

Per cert -a Arare- recordo Vázquez Montalbán una vegada comentant que en els poemes s'havien de posar paraules poc poètiques com ara 'sobaco'i altres, per reivindicar-les poèticament, una cosa així. Tot es pot cuinar, cargols, cucs, formigues... la gràcia és del cuiner però també del tarannà del comensal.

Xurri ha dit...

A Sant Felp Neri hi jugàva quan tenia 10 anys, ignorant completament el cartell que hi deia "Prohibido jugar a pelota". De tant en tant algú ens cridava a l'ordre. El capellà, algún veí molest o fins i tot algun urbanu que passava casualment.

Un forat d'arbre, la font, una porta, l'arc del carrer, la porta de l'esglèsia i de nou el forat de l'arbre - eren les bàses per a la nostra adaptació de beisbol que jugàvem amb un pal i una pilota de tènnis. De vegades la bola anava a l'aigua: bon moment per mullar-nos i esquitxar-nos. O a una finestra, aiiii...També ens agradava caminar sobre la vora de la font, caminant pels volts de la pila amb les mans recozades al piló central. Sempre acavàbem xops.
Fa molt de temps.
Llavors em semblava un racó encantador. I ara, malgrat tant llavors com ara em sap greu la pudor urinaria dels carrers que hi duen (d'altre banda a tó amb el poema).

mar ha dit...

ai, post llarg!
(vaig primer al correu)

petons de "per si de cas"

miquel ha dit...

Anem amb les qüestions bàsiques, per començar. Res de recepat de canelons, perquè eren comprats congelats a La Bisbal, portats congelats a Barcelona i... infames (els anteriors havien estat força bons).

Et perdonem, Hannab. Sabem que encara estaves cansada del viatges i posant les coses -materials i espirituals- al seu lloc.
La poesia sovint s'escapa; és un dels seus mèrits. encara que més endavant torna a presentar-se. He posat aquest poema perquè no en tenia un altre a mà.

El que no tinc clar, Júlia, és fins quin punt l'hotel que ara treu les taules a la plaça no li ha fet perdre una mica de l'encant que tenia.
(Hi ha una placeta de pas, amb una parada de flors, que per raons sentimentals també m'agrada molt, la placeta de Ramon Amadeu.)
Tamopoc n'és un dels meus, però em va fer gràcia recordar aquest poema que no es troba tant com el "plagi" de Pere Quart.

Qui sap si la motxilla
ens portarà al destí
a la vora del pi
o bé a la cruïlla
anònima i senzilla
del somni del matí.

No és fàcil, no, arare, que la motxilla ens porti massa enlloc, però ho he intentat.


Amb sobaco, molinera, em nego a intentar res, perquè no domino gaire el castellà i perquè, en tot cas, prefereixo aixella:
Un pa sota l'aixella
i un seny desgavellat
animaven la vella
del domini .cat...
Ja ho veus, escriptura semiautomàtica que inicia un poema popular, que la nit s'hi presta. A veure si encara haurem d'organitzar una història com la de la violant...

Quina enveja, xurri, aquesta infantesa teva en un lloc tan maco, que a tu et devia semblar ben gran.
la màgia del lloc encara guanya el poema, sense cap dubte. A mi em costa menys assumir l'olor d'orina (ja saps, a més, que jo sóc bronquitic) que la invasió de la modernitat de l'hotel.

miquel ha dit...

Comentari creuat, mar. Passa una altra estona, doncs.
Petons, per si de cas.

mar ha dit...

petons de bona nit
et llegeixo demà!
(m'estic clapant i faig esfroços per mirar totes les fotos de la trobada)
:)

mar ha dit...

avui m'he aturat a llegir-te, però t'he de dir que he fet drecera cap a l'enllaç del programa de la setmana de poesia (després he tornat...) i he trobat un "espectacle" que m'ha atret. Segurament demà hi aniré perquè és dimecres i (en principi) tinc lliure (sense nens)
19,30 carrer de les camèlies
recital poètic en àrab i en català
acompanyat de percussió

t'hi apuntes?

petons

miquel ha dit...

Una cita temptadora, mar, però em sembla que a mi se m'ha acabat la setmana de la poesia, fora de casa, és clar. En tot cas, potser demà una mica de la poètica -ja es veurà- del Barça.

Anònim ha dit...

Very pretty design! Keep up the good work. Thanks.
»

Anònim ha dit...

Greets to the webmaster of this wonderful site! Keep up the good work. Thanks.
»