20.5.06

vells

Fa unes setmanes passaven a la tele El cochecito i com que no tenia temps ni ganes de veure-la en aquell moment, me la vaig gravar. Recordava la pel·lícula molt vagament: només que el gran Pepe Isbert s’enderiava a comprar-se un carret d’invàlid amb motor i que no parava fins que no ho aconseguia. Recordava, també sense detalls, un humor amarg i negre, tan propi dels guions d’Azcona i de les pel·lícules de Marco Ferreri dels anys 60.


Deixeu-me que ara que ja l’he tornada a veure us en faci un resum. La història ens presenta un avi que viu amb la seva família, el seu fill és procurador dels tribunals, i que de sobte es troba que els seus amics han anat perdent mobilitat i s’han hagut de comprar un cotxet per desplaçar-se, per continuar tenint independència. El protagonista aviat s’adona que si vol continuar mantenint les velles amistats, amb menys salut que ells, a les quals el nou mitja de locomoció ha proporcionat uns nous costums, ha de tenir també un cotxet. Aconseguir-lo no li serà fàcil, perquè no té diners i perquè el seu fill, que veu que no el necessita per moure’s –les necessitats afectives, la possibilitat de continuar amb el seu antic grup d’amics no compta- no està disposat a concedir-li el caprici. El vell imaginarà totes les estratagemes possibles per tal de veure acomplert el seu desig, per tal de poder continuar amb els seus amics i sortir de la solitud de la família, amb qui viu però pels quals no és més que una ombra del passat que fa més nosa que servei. El protagonista acabarà venent les joies de la seva esposa per pagar l’entrada del vehicle, però el fill, que mai s’ha preocupat per aquestes joies, li retraurà l’acció i li farà tornar el cotxet. Al final, però, Pepe Isbert aconseguirà el cotxet i s’escaparà de casa... fins que la guàrdia civil el localitza a la carretera i el torna a portar a Madrid: pla final amb Pepe Isbert flanquejat per la parella amb els “naranjeros”.

A més de la història del protagonista, Ferreri i Azcona ens mostren un fragment de la vida de l’època centrada en la burgesia, ni peix ni carn. Una família normal i el seu entorn, amb un impagable López Vázquez, promès de la filla, estudiant de dret ja grandet que encara actua a la tuna, i una grisor de postguerra, creus incloses, que ho emmarca tot. Em deixava que es va rodar un final que la censura va prohibir, en què el vell, en veure l’oposició familiar, va decidir enverinar la sopa de la família i l’escena final mostra com contempla des del carrer com van carregant els cossos dels parents en una ambulància. En la pel·lícula que es va exhibir, es penedeix de la seva acció i truca des d’un telèfon públic per advertir de la malifeta. De totes maneres, com comprendreu, l’important no era la salvació o no de la família sinó la intenció del vell, que sí que va passar la censura.

La pel·lícula, que es pot qualificar d’esperpèntica, encara que el guionista prefereix anomenar-la una tragèdia grotesca, és una mirada dura, però que a mi em sembla també tendra, a la solitud de la vellesa, a la vida de les persones que socialment i econòmicament ja no tenen cap valor i sobreviuen simplement perquè la vida continua. El protagonista té sostre, té menjar, fins i tot entra al despatx del fill quan aquest té algun client, la seva neta estudia francès a la seva habitació, però no rep cap tipus de consideració, de comprensió i encara menys d’amor. Vista des de la perspectiva actual, em fa l’efecte que la situació de molts vells no tan sols no ha millorat sinó que ha empitjorat. Quanta gent hi ha que a més de la soledat emocional viuen també en un aïllament físic extrem? Quants vells hi ha que ni tan sols són un objecte familiar? Quants n’hi ha que normalment no poden parlar amb ningú, no importa que els escoltin o no? Quants vegeten en unes residències lúgubres amb gent estranya que no els veuen més que com un cos que s’acaba?

Tornem a la pel·lícula, que no cal deixar un regust amarg. Plans generals que segueixen la història i escassetat de plans americans o primers plans. Pepe Isbert omnipresent i aclaparadorament efectiu –la càmera l’estima-, ple de matisos, tot i que es fa difícil destriar el personatge dels altres personatges interpretats per l’actor, cosa que provoca distanciament i credibilitat a la vegada. Improvisacions, però ritme precís. Rigor i complicitats: el mateix Azcona disfressat de frare. Música que passa inadvertida...

Acabem. Vells de tot el món, uniu-vos, no us deixeu trepitjar. Exigiu pensions dignes. Abomineu de l’Inserso complaent i massificador. Cremeu les llars de jubilats i els recers on us han confinat. Escopiu a la closca peluda dels cretins. No deixeu els pisos als vostres descendents. Formeu un partit propi i proclameu el vostre Estatut. Vells, sou el futur, que només us aturi la mort!

5 comentaris:

Xurri ha dit...

No l'he vist, i ara lamento haver-ne perdut l'oportunitat.

Iaios: rebelió.

Als fills poc carinyosos o pasotes: ni aigua. A més, només servirà per que es barallin pels 4 xavos els respectius nores/gendres.

Hipotequeu els vostres bens en vida per fruïr de les vostres merescudes rendes.

I si queda quelcom, deixeu-ho per a qui us agafi la mà i us miri als ulls i us tracti amb respecte i afecte i dignitat els darrers díes.

aladern ha dit...

Què, pere, preparant el terreny...?

pere ha dit...

Exactament, xurri. Només se m'acudiria afegir algun comentari en el mateix sentit-

Tu diràs, Ramon. T'apuntes a la banda?

mar ha dit...

aiiissss, en Pepe Isbert!
sempre em mirava totes les seves pel.lícules... m'agradaven molt!

i saps? no fa gaire, un dia anant per bcn amb ma mare, vam passar per un lloc (que no recordo) i ella em va explicar que havia fet "d'extra" en una peli de l'Isbert i que just allà ho havien rodat i que ella havia de passejar pel carrer... i....

i jo vaig pensar: tota la vida mirant les seves pel.lícules i fins ara no se li acut explicar-m'ho!!!
(ai, les mares! oi, pere?)

un petó

pere ha dit...

Les mares sempre tenen tantes coses amagades... La llàstima és que sovint només les veiem -i es veuen- com a mares.