Qualsevol que obre un bloc ho fa perquè vol comunicar-se. Qualsevol que deixi operatius els comentaris al bloc és que espera rebre’n. Potser de vegades, per la raó que sigui, els lectors del bloc tenen reticències a deixar comentaris i prefereixen enviar un email o trucar per telèfon. Qualsevol que en rep se sent acompanyat, comprès o incomprès, importa relativament.
Lucas S. va deixar una adreça de Valladolid i el número d’un mòbil en un dels seus post, potser per això no hi ha comentaris en el seu bloc. La darrera anotació és del 2 de maig, i en aquesta entrada sí que té comentaris, 22 en aquest moment, que ja no podrà llegir, perquè Lucas S. ja és mort.
No sé com s’ho va fer Lucas S. per escriure en el bloc –un bloc que té la mateixa plantilla que el meu i en el qual el PageRank de Google no assenyala res, sense enllaços, sense comptador de visites-. No sé qui el va ajudar a escriure el bloc i a morir. No sé si el bloc es mantindrà gaire més. Tampoc no sé si tot això importa gaire, crec que no. El que importa és Lucas S. El que importa és que Jorge León va comunicar-se, ens va dir qui era i va obtenir respostes. El que importa és que a Jorge León algú l’ha escoltat. El que també importa és que cadascú pugui disposar de la seva vida i de la seva mort: “Si hoy es ya incuestionable el derecho de cada cual a decidir sobre qué hacer con su propia vida, cómo todavía no somos legalmente soberanos de su aspecto más íntimo e inalienable que es nuestro propio fin: El derecho a decidir el cómo y el cuándo queremos morir?. ¿Por qué, desde qué principios, sobre qué justificación, se nos puede negar o solapar este tan obvio y fundamental derecho?”
El bloc de Lucas S. és lúcid i és dur. El bloc de Lucas S. ja s’ha acabat.
Descansa en pau, Jorge León.
Robert Frost. In the clearing.
Fa 10 minuts
7 comentaris:
Sembla mentida que, hores d'ara, encara hi hagi discussions sobre el dret a una mort digna, encara més si aquesta mort es tria des de la lucidesa mental més absoluta.
L'altre dia parlava amb la meva filla, una amiga seva havia estat al Japó i comentava que el nombre de suïcidis allà es relativament alt. Jo crec que encara, a casa nostra, el suïcidi està massa mal vist, com una mena de fracàs vital de la persona i, el que és més greu, del seu entorn, quan en altres cultures està vist de forma molt diferent. El pes de la cultura religiosa encara és excessiu. També hi ha, crec suïcidis incomprensibles, lligats a predisposicions genètiques a la depressió, qui sap, la persona encara és un misteri. Però quan la decisió de morir és lliure, fonamentada en una situació vital que no permet viure en condicions, em produeix un gran respecte i fins i tot admiració.
El puc comprendre, el puc entendre, puc sentir que diu coses sabudes, properes. Però saps que no el llegiré. Em faria por. No ell, jo.
ufff... què dur.. m'he pensat si entrar o no però com que sóc molt caparruda he acabat anant al bloc... com diu la Júlia és difícil fer-se a la idea de que en el món en què vivim, el segle en el què estem encara es qüestió la decissió sobre la pròpia vida, en casos de lucidesa mental... és injust... però alhora tan dura la decisió...
Em sembla incomprensible, com a tu, que encara no s'hagi acceptat legalment el dret a la mort, el dret a acabar amb la pròpia vida, no només en les condicions extremes en què vivia Jorge León, i molts com ell, sinó en qualsevol circumstància.
Sobre les causes del suïcidi i els països on té més incidència, les meves idees són excessivament vagues i els meus coneixements escassos. Sembla que a Europa, els països nòrdics són els que tenen un índex més elevat.
T'entenc, Ramon, encara que d'això no n'hem parlat mai tu i jo.
El més dur, Esther, em sembla el fet de saber que la vida que tant estimes ja no és la vida que estimes. La decisió de morir potser ja no té tanta importància.
Super color scheme, I like it! Good job. Go on.
»
What a great site, how do you build such a cool site, its excellent.
»
També tinc la meva ex de tornada immediatament després de contactar amb el doctor Ogbidi. el meu ex Ray Pascal em va deixar fa un any, em va deixar el cor trencat així, un amic meu em va donar aquest correu electrònic de contacte ogbidihomeofsolution1@gmail.com i whatsapp número +2348052523829. Em vaig posar en contacte amb ell i el meu Ray em va tornar amb molt d'amor. en cas que necessiteu el seu poderós encanteri, també podeu arribar a ell, el 100% segur.
Publica un comentari a l'entrada