1.5.06

happy end

El darrer post d’Arare i l’article de la “L V” a què es refereix, que parla més d’economia que d’amor, em fa tornar inevitablement a Cacaso –lectura recent-.

HAPPY END

o meu amor e eu
nascemos um para o outro

agora só falta quem nos presente

(El meu amor i jo
hem nascut l’un per l’altre

ara només falta qui ens presenti)

Vet aquí una pregunta, una certitud o un engany que ens plantegem aviat, que en l’adolescència pot arribar a convertir-se en un pensament omnipresent i que més tard –per sempre més?- pot anar apareixent amb més o menys intensitat. El famós príncep o princesa del conte existeix? En algun lloc del món, sigui de la raça que sigui, hi ha aquest amor que ens pertoca? Ens l’han presentat i estàvem distrets? Ens el presentaran alguna vegada? Hem de forçar la cerca? I si el trobem, ens mirarem embadalits tot el dia pels segles dels segles? Hi ha la possibilitat que algú ens presenti un nou amor? ...?

Superficial i poc intel·ligent com sóc, això de l’amor és un misteri per a mi. Una altra cosa és la decisió de viure en parella, amb papers o sense, decidir-se per una persona del mateix sexe o de l’altre, formar allò que encara se’n diu una família, compartir i replantejar aquest amor amb uns fills, imaginar projectes en comú, saber qui és qui i no voler anar més enllà, acceptar que el “tempo” de la societat actual cada dia és més accelerat... En fi, escric tal com raja i sense ordre d’importància, i em deixo innumerables temes d’inici de conversa. Plantejo part del que sé, el que veig i el que sento dir. L’amor, aquesta abstracció, és una cosa difícil d’explicar, una experiència única, intransferible.

Penso en aquest moment en unes quantes parelles, en no aparellats i exaparellats de diverses edats, professions i condicions socials amb qui he estat aquests dies. En tots els casos hi ha hagut problemes més o menys importants de parella, fins i tot dubtes de continuïtat, que encara existeixen en algun cas, un pretrencament, que no sé si a curt o mitjà termini acabarà en separació. A l’exaparellada (quatre fills en comú) un dia el seu marit, asseguts tots dos en un banc públic, li va comunicar que ja no l’estimava; poc més tard es va saber que s’havia aparellat prèviament amb una exalumna amb problemes psiquiàtrics importants –d’aquells de pastilles i ingrés en crisis fortes- que tenia dos fills dels anomenats problemàtics –qui no és problemàtic avui-. Els dos amics meus continuen sent encantadors, cadascun per la seva banda. Ai, l’amor!

Això de l’amor és tan complicat, amb tants matisos. Si algun dia ho veig clar ja us en parlaré. Mentrestant, m’adono que m’ha sortit un post de vigília de feina. Intentaré refer-lo un altre dia, un dia de vigília de festa.

14 comentaris:

Arare_ ha dit...

Doncs això: ai, l'amor, quanta trampa que té! (com no hi hagi la ferma voluntat de romandre amb aquella persona...) de tota manera "sempre" i "mai més" també són conceptes tramposos... gairebé tan tramposos com la O amb so de U.

Rebenvingut a la xarxa nostra de cada dia. Quan no hi sou se us troba a faltar, ai! (petonets mariners)

júlia ha dit...

L'amor ha patit massa romanticisme literari i pel·liculero i de jove t'ho creus, jo em pensava que et passava com a West Side Story, que les llumetes s'abaltien, la música s'afluixava i no veiens a ningú més que a...ELL. Al capdavall, ens agradi o no -no em malinterpreteu- l'aparellament sempre és una qüestió de conveniència, per ambdues parts, potser no tant de conveniència econòmica, com antany -encara que amb els preus dels pisos, qui sap- però sí de conveniència afectiva, de ganes de tenir una família pròpia, de... moltes coses juntes. No se si l'Arare recordarà un sociograma que passavem a les escoles fa anys, per amidar l'afectivitat i l'efectivitat en les relacions, doncs, això, més o menys. Hi ha qui t'agrada i no et convé i qui et convé i no t'agrada, per tant, amb una mica de cada cosa, bona voluntat, i ganes d'enamorar-te... au.

aladern ha dit...

Què és l'amor? No ens hi posem pas per poc! Quantes paraules que s'han dit i encara no s'acaben... Comparteixo amb tu que l'amor "és una cosa difícil d'explicar". Tot això que dius de la decisió de viure en parella, projectes comuns, fills, etc.etc., sense treure-li la seva part emocional, que la té, també li escau una bona part de raciocini. En canvi, el que anomenem amor, per mi, té un component molt més irracional.
Ho deixo aquí perquè no vull passar per expert. De fet, millor no racionalitzar massa i anar fent el que puguem cada dia. (Estima i no preguntis).

llum ha dit...

Ostres, bonica frase, m'ha fet riure :-)

Ara, a mi si me'l van presentar, segur que estava distreta :-(

De la resta, millor no comento res...

lola ha dit...

Ostres, fa pocs díes una amiga em va explicar una història molt dura: un amic seu havia assistit al divorci dels seus pares, ja en la vuitantena, i explica que mai havia vist tan d'odi en directe.

L'altra cara de la moneda, potser.


Lola

mar ha dit...

coi, pere, em pintes l'aparellamenta tan malament que ara que he aconseguit desaparellar-me (després de 23 anys...uffff...) dubto que em torni a aparellar mai més...
(això quasi em recorda allò de: el cel està aparellat... el bon desaparellador que el desaparelli... bla,bla,bla...)

bromes a part, el que si penso és que la parella, tal com la tenim concebuda a causa de la nostra educació, és un parany massa dur per una sola vida que tenim.
Estimem amb el cap i nosaltres mateixos quedem atrapats en la nostra pròpia farsa...
i quan estimem amb el cor, patim i fem patir (que absurd, oi?)

què si n'és de dur estimar amb el cor???
doncs que coi, fotem-li un bon "bypass" i endavant que són quatre dies i dos o tres ja els hem "viscut"

(bé, jo bordo molt... i tu ja saps que mossego poc) (que complicat és estimar)

un somriure

Arare_ ha dit...

Ho recordo perfectament, Júlia i recordo que en algun d'aquests blocs vaig parlar no fa massa temps de la teoria de l'intercanvi. Mira, m'has donat la idea, me la rellegiré i en parlaré al meu bloc quan s'esgotin les idees per l'actual.

Aladern, llum,cr, veniu al meu bloc a dir-hi la vostra, us hi convido!

Pere, no me'ls emporto, només te'ls demano una estona i després te'ls torno, ok?

Bé, abans d'anar-me'n a dormir us diré allò tan bonic:
ESTIMEU, marrameu!

Xurri ha dit...

Ai ai ai, Pere, qué és aixó de l'amor...? llumetes i subidón fugaç, engany dels sentits que veuen el que volen veure, sintonia i conjunció de dessitgs, espurna necessària per encendre el foc de la convivència... que dura el temps just necessari per fer-nos acceptar la realitat de forma gradual, i així permetre'ns moldejar-nos a l'altre sense partir peres - o sí. Entenent per a realitat la diferència entre el tipus que m'accelerava el cor quan sonava el telèfon i el que ara (entranyablement) dorm al sofà del meu menjador.
Després de haver viscut més separacions pròpies i alienes de les dessitjables (de pares, de mare, meva, d'amics...) i de reiniciar amb reforçada tossuderia tants cops com he fallat (amb sort variable de la que no em puc queixar), de tot plegat em queda un descreïment, probablement seqüel·la de la reflexió que em va fer el meu pare en una de les meves crisis de mès repercussió socio-familiar:
Noia, ja tens una edat. Puc entendre que em diguis que no et va bé, però no em vinguis ara amb la tonteria de que no veus "llumetes". I la seva posterior advertència destroyer, autèntica raó de l'èxit del meu actual matrimoni: "Carinyu, un cop et pots equivocar, tots ho entenem, però dos, ja perd la gràcia".

júlia ha dit...

Com que veig que el tema té suc, continuo comentant:
Tot això de l'amor, l'aparellament, té a veure i molt amb la nostra història afectiva, cultural, fins i tot amb l'herència genètica. Crec que fins i tot la promisqüitat és una tendència biològica, en algunes persones. Moltes vegades hi ha relacions que funcionen 'd'amagat', amb el morbo del misteri i la prohibició -cada vegada menys, de misteri- però que quan s'institucionalitzen la cosa canvia. I tot canvia molt més quan hi ha fills, fills que demanen una estabilitat, encara que això de l'estabilitat necessària per créixer pot ser,també, un tòpic més del nostre univers educacional actual. Tots-totes som molt diferents i vivim les coses de forma molt diferent, per això mai no es pot estar satisfet del tot, en les relacions afectives.

pere ha dit...

Ja entendreu que no afegeixi més consideracios generals o particulars al tema de l'amor (entre el que dieu aquí i el que es diu a "des del meu mar", ja en tenim prou de moment).

Gràcies per la rebuda, arare. Ja em sap greu, ja, allunyar-me de la virtualitat. (amb la O jo no sóc trampós, tal com la veig la dic. Sóc, doncs, més homes de os que de us :)

Et veig en forma darrerament, llum, però segur que quan te'l van presentar tenies alguns números al cap i no en vas fer cas. No importa, te'l tornaran a presentar.

M'ho imagino, Lola. Després de molts anys aguantant i a certes edats (amb l'educació d'abans), quen es fa aquest pas deu ser perquè realment no es pot més i esclata tot el que s'havia acumulat.

En qüestions d'amor autoculpabilitzar-se per veure o haver vist "llumetes", per haver "fallat" (ho detecto una mica, xurri, o només és realisme?) no val per res. Que siguis feliç. I comença tantes vegades com ho necessitis (que no em senti el teu marit).


Cultura, convencions, raó, intuïció... Tot el que dieeu i direu és l'amor, evidentment, júlia i ramon. L'amor no és la vida? Se m'acaba d'acudir un verset de Llull que més o menys ve a dir que l'amor està entre creença i intel·ligència. Qualsevol moment el busco i l'escric. L'he trobat: "Tant amava l'Amic el seu Amat, que de tot ço que li deia el creia, i tant el desitjava entendre, que tot ço que n'oïa dir volia entendre per raons necessàries. I per açò l'amor de l'Amic estava entre creença i intel·ligència." No sé si ve massa al cas, però és una aportació.

jaka ha dit...

Per trobar l’amor de la teva vida només cal un dia creuar-te amb un “calero”. :-)))

pere ha dit...

I els caleros, amb qui s'han de trobar?

Hanna B ha dit...

ai, arribo tard! doncs jo crec que l'amor es pur instint de supervivència. com si no s'explica que racionalitzant tot el que calgui, experimentant en carn pròpia desenganys, desamors, rutines i dient allò de "mai més estaré en parella", la memòria falli estrepitosament i et quedi la ment en blanc i vulguis tornar a començar...??

pere ha dit...

El que passa, Hanna, és que l'amor sempre és una aventura i una font de coneixment i d'experimentació, fins i tot quan sembla rutina. Els humans no ens hi sabem resistir.
El desengany no és més que un experiment sense èxit: tothom pensa que alguna vegada aconseguirà triomfar.