priscilla

El que escrivia en els darrers posts sobre la inconveniència de llegir Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury al Batxillerat i sobre la sensació, entre l’exaltació i la melangia, que sovint em produeixen les sardanes em va recordar una d’aquelles pel·lícules que puc veure més d’una vegada i sempre amb plaer, amb un temps prudencial entre visionat i visionat, és clar.

Fa uns anys, en un rampell de rebel·lia produït per l’avorriment que sovint em produeixen, i produeixen als alumnes, algunes pel·lícules que els passem per il·lustrar la societat que ens envolta, per estimular-los a la reflexió o simplement per distreure’ls, em vaig atrevir a suggerir al coordinador d’activitats diverses que podríem passar-los una pel·lícula australiana que no estava segur que arribessin a entendre del tot, però que els faria estar atents a la pantalla, que els faria riure i potser també els entristiria, que els donaria una altra visió del món, que els estimularia a fer comentaris sense necessitat que els professors els provoquessin, que els faria dubtar dels seny dels responsables del centre...

El coordinador, tot i que vaig veure en els seus ulls una espurna de complicitat i unes paraules de reconeixement, no va acceptar l’heterodòxia de Les aventures de Priscilla, reina del desert. Així que, una vegada més, els alumnes es van avorrir una miqueta amb un dels clàssics habituals de reconegut prestigi i es van perdre el plaer de gaudir dels contrastos, de viatjar per Austràlia en autobús, de reconèixer que els viatges físics poden anar acompanyats de viatges interiors, de saber que fragilitat i duresa no són antagòniques sinó que poden ser complementàries, de comprendre que el que es considera marginal és tan vàlid com allò que comunament s’accepta, que l’amor i l’amistat tenen múltiples manifestacions, de veure una interpretació espectacular de Terence Stamp i companyia, de confirmar que hi ha famílies de molts tipus, de reconèixer la poesia en un format diferent a l’habitual, de burlar-se dels protagonistes i de commoure’s amb ells i per ells al mateix temps, d’emborratxar-se d’espais immensos i d’angoixar-se en espais tancats, de participar d’una música que no era la seva... Cal que continuï?

No desisteixo que algun dia m’ho faré venir bé i mirarem tots plegats aquesta altra dimensió de la vida que és i no és tan diferent de la nostra pròpia vida de cada dia. Ja us ho diré.
I ara, sisplau, no tingueu vergonya de moure-us una mica, que no us mira ningú. Si us poseu plomes o no, és cosa vostra


Powered by Castpost
























P. S. Què voleu que us digui, m'ha fet gràcia quan Zapatero li ha dit a l'esventada Terribas al jardí de la Moncloa que Montilla "ha intervenido en catalán en el Consejo de Ministros de la Unión Europea".