17.5.06

el que es deia

Insisteixo.

La febre futbolística ha arribat a la bogeria completa. Per veure el partit de València sortiren de Barcelona cap a aquella capital unes cinc mil persones. No sabem que això s’hagi fet mai per assistir a un congrés científic o a unes festes d’homenatge a un savi o a un artista.
Val a dir que el poble, amb l’esport, es va imbecil·litzant.

Esquellots. “l’Esquella de la Torratxa", 27-3-1925.


Des de fa uns anys, la darrera frase no la firmaria ningú en públic, o gairebé. I és que les coses han canviat força des que ara fa 81 anys es va escriure aquest article, i tothom admet, com a mínim, que el Barça és... No se m’acaba d’acudir res substancial que no fos abans; simplement que els temps canvien i també la percepció de la realitat. Ara no tan sols hi va molta més gent als desplaçaments de l'equip, sinó que fins i tot es volen aconseguir entrades a punta de pistola, no sabem si per a consum propi a per als amics.

I més:

... un jugador de futbol és un jugador de futbol i a més a més, una vàlvula. Sense ell no serien possibles les dobles columnes als diaris i les controvèrsies, i les disputes, i les recepcions triomfals. Els únics homes públics són ells, ells els sols que fan intervius, ells els que posseeixen un públic, ells els que recullen les passions populars. Potser per un Sami es barallarien els que abans es batien per Cambó o per Lerroux. Els diaris no temem indisposar-se amb els sostenidors d’unes idees sinó amb els socis d’un club i, naturalment, cap partit polític, cap agrupació, no posseeix la força del Club Barcelona.

No exagerem. Si el Club Barcelona ordenés que es compressin els mitjons en tal botiga, aquesta es faria rica, i a la inversa, la botiga que patís el seu boicot. El diari que l’ataqués rebria centenars de baixes. D’un diari, per cert escrit en català, ha estat dit que l’endemà d’una solidaritat periodística adversa al Club Barcelona va rebre la visita d’un xicot que els digué:
-Facin el favor de donar de baixa el senyor Puig i Cadafalch, per l’actitud que observen contra el Barcelona....

Paradox, “L’Esquella de la Torratxa”, 22-5-1925.


Una altra exageració de l’època. Si avui Ronaldinho, posem per cas, proposés el no o el sí a l’Estatut sota l’amenaça de marxar del club, ningú no li faria cap cas, o gairebé.

6 comentaris:

júlia ha dit...

Tu creus, que no li farien cas?

Al blog filosòfic de Ramon Alcoberro hi ha unes reflexions sobre el tema
http://alcoberroinfo-filosofia-i-pensament.blocat.com/

Poden ser exageracions, moltes coses no les provoca tan sols el futbol, com ara el culte a les relíquies, sinó que també ho fa el cinema, els cantants...

Una vegada recordo que Guardiola, als seus bons temps va lloar el llibre 'Los puentes de Madison' -jo crec que és un mal llibre, superat, i molt, per la pel·lícula- i l'endemà es veu que es van exhaurir els exemplars. No sé què passaria si recomanessin votar alguna cosa en concret.

MOlt interessants els fragments que transcrius, consola una mica comprovar què no hi ha res massa nou, en el tarannà de la gent, al capdavall. Potser consolar no és la paraula, és clar...

aladern ha dit...

Quines ocurrències que tens, pere!
Avui dia només hi ha tres déus: l'euro, el Google i el Ronaldhino.
:)))

Arare_ ha dit...

Aladern, em sembla que n'hi ha quatre: t'has deixat el sexe!

Pere, abans de llegir la Júlia t'anava a dir que si n'estàs ben segur, que la gent no li faria cas a Ronaldinho (com s'escrigui)...

Una vegada vaig proposar a un publicista que, de la mateixa manera que un parell de futbolistes coneguts anunciaven "Natilles" i "repetien", podrien fer el mateix anunciant que calia posar-se el casc per anar en moto (ja he vist morir massa joves)... no em va fer cas, però per sort, s'ha imposat el sentit comú (encara que no a tot arreu)

En fi, que jo no ho tinc tan clar!

Molt interessant i absolutament actual, això de l'Esquella de la Torratxa!!!

Ara resulta que els nostres fills -els dos que ja tenim aparellats- venen a veure el partit a casa, evidentment, amb les seves parelles imagina't si he baixat del núvol! Em toca fer el sopar i "aguantar" el partit, grrrrrr

;)

Petonets!

pere ha dit...

Avui, ara, sí que li farien cas, demà...
Sí he llegit Alcoverro. Tothom té una mica de raó, com gairebé sempre.
Els moviments de masses són més importants i més viscerals.

I el barça en la seva totalitat en el moment que escric això, ramon.

De sexe, arare, el que hi haurà aquesta nit, que després, durant la setmana, la cosa baixarà.
Veig que aquesta nit tu també t'has convertit en comentarista esportiva ;-)

Hanna B ha dit...

ei, però es que ara toca que en ronaldinho anuncii natilles i d'altres necessitats bàsiques per a la nació catalana...
l'imbecilitat futbolera em té absolutament superada. ni la copa em fa gràcia despres de tanta sobredosi de celebracions.
el meu cor ja no és ni blau ni grana, ai.

pere ha dit...

Va Hanna, no diguis aquestes coses. No pots renegar d'uns colors. I això que quan has escrit el comentari encara faltaven celebracions: ara deus tenir un cor ben negre ja ;-)